Pallassos i camaleons


Totes les festes acaben amb un pallasso trist, enfadat o humiliat —això Stephen King ho sap millor que ningú— i aquell moment en què l’home arriba a casa i es desmaquilla és una mena de viatge al fons de la nit. A la festa de les eleccions de dijous, els dos pallassos tristos van ser Miquel Iceta i Xavier García Albiol. Acabada la ballaruca i el bon rotllo, en el cas del socialista, i els acudits cruels de fan del Club de la comedia, en el cas del popular, tots dos es miren al mirall i no entenen res. “¿I ara què en faig de l’Espadaler?”, es deu preguntar Iceta. “¿Qui m’ha robat la cartera?”, deu queixar-se Albiol. Entre els dos partits principals des de l’Espanya de la Transició, només sumen 20 diputats a Catalunya, una misèria. Ells, més que ningú, troben a faltar la defensa d’unes ideologies incrustades en la tradició monàrquica d’Espanya, però molts electors ja no els perdonen la corrupció endèmica als seus partits. 

La festa de la democràcia també ha deixat tocats a Catalunya en Comú i la CUP, que han vist que la defensa ideològica d’un espai d’esquerres, en clau independentista o no, ha fet figa. ¿Per què ha guanyat Ciutadans? Perquè és un èxit transversal que neix com a reacció a un altre èxit d’arrel transversal, el de l’independentisme. Tal com passava en la manifestació unionista del vuit d’octubre, els seus votants van dels neoliberals convençuts als falangistes, i abraça un espectre on tenen cabuda els retrofans d’Aznar, els europeistes, els sentimentals que no volen marxar d’Espanya, els defensors de l’statu quo d’arrel colonial, els socialistes decebuts, els populars decebuts, els nostàlgics del franquisme (de classe mitjana)... 

Aquesta natura camaleònica de Ciutadans, tan adient per als nostres temps líquids, ha trobat a les eleccions un trampolí per fer experiments a Espanya, i aviat pescarà a les aigües d’uns i altres. A partir d’ara PP i PSOE han d’entendre que, si volen cancel·lar aquests moviments transversals, si volen retornar a la ideologia del 78 que els ha donat tantes alegries, la seva única manera de sobreviure és abandonar el 155 i convocar un referèndum legal a Catalunya. Sí, resulta paradoxal, però és així. Que es maquillin els pallassos, el xou continua.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de desembre del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma