Josep Pla i l’embassament

Josep Pla és el supervendes d’aquest Nadal. Fa un mes que se’n va publicar un nou títol, Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino), i en poc temps s’ha exhaurit la primera edició. El llibre recull textos inèdits, escrits a finals dels 50 i principis dels 60, que havien de conformar un segon volum de Notes disperses, per l’estil del que va sortir a l’Obra Completa el 1969. Les notes de Pla prenen la forma de vinyeta, digressió, apunt del natural, record, comentari, diàleg atrapat al vol... Els lectors que sovintegen la seva obra hi reconeixen l’estil de volums com ara Notes per a Sílvia o Notes del capvesprol. ¿Com és, doncs, que aquests altres títols llangueixin a les llibreries de vell i somplin de pols a les biblioteques, i en canvi ara ens delim per les noves notes?

Hi ha unes quantes respostes possibles, esclar, gairebé tantes com il·lusions. Més enllà del pessigolleig de la novetat, més enllà de les ganes de saber el sentit exacte que Pla dóna a la paraula sensualitat, hi ha el pes del present. Moltes notes fan referència al vessant social i polític del franquisme, i van ser censurades a l’època o autocensurades pel mateix Pla en un exercici profilàctic. Des de les primeres pàgines, la seva anàlisi del complex d’inferioritat dels catalans al llarg del segles, així com les referències a l’organització religiosa, social i militar del règim franquista —“un embassament de merda de proporcions titàniques”—, ressonen en la Catalunya actual, sotmesa al dictat del 155. 

Penso, per exemple, en la fractura social que esgrimeixen des de fa temps els partits constitucionalistes, com una conseqüència del procés independentista. Llegint aquest Pla t’adones, un cop més, que de fractura social n’hi ha hagut sempre, però només la notava una (altra) part de la societat, i la convivència aconsellava no queixar-se. Tapàvem l’esquerda, com si diguéssim. Ara, quan la mal anomenada majoria silenciosa ha vist com es posaven en dubte uns privilegis atàvics, d’herència colonial, han remogut cel i terra per tornar a l’ordre d’abans (allò que García Albiol en diu recuperar la “gent normal”). Aquest vell nou Josep Pla, doncs, en part també es pot llegir com una explicació per tot plegat. Està en la línia d’allò que escrivia l’historiador Miquel Barceló en un article a L’Avenç del 1981 (recuperat ara al número commemoratiu del 40 aniversari de la revista), just després del 23-F de Tejero: “No hi ha pas remei: la seva normalitat històrica és la nostra anormalitat històrica. Res no podem fer per apaivagar-los”.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de desembre del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma