Una nit al cementiri

Si la programació no queda alterada per naps o per cols, aquesta nit el Canal 33 emet un programa molt especial. No pas un especial sobre l’actualitat, sinó una proposta singular. Es diu “Il·luminats” i és una conversa amb un personatge que encaixi amb aquest qualificatiu. La cosa no passaria d’aquí si no fos pel mantenidor de la conversa, i escric a consciència aquest terme tan relacionat amb la poesia perquè el mantenidor és Jordi Lara, home de tele, músic i escriptor, l’últim llibre del qual (Mística conilla, Edicions de 1984) es va endur el premi Serra d’Or de la crítica. Lara aposta per passar una nit sencera amb un personatge prou il·luminat, que avui és el pallasso Jaume Mateu, Tortell Poltrona. L’altra singularitat del programa és l’escenari triat, en aquest cas el cementiri de Montjuïc. Naturalment, l’escriptor i el pallasso sobretot parlen de la mort i, per tant, de la vida. Comencen buscant entre les múltiples escultures dels panteons una calavera que rigui i repassen els tabús que associem a la mort. Passejant pels camins del cementiri amb l’única il·luminació d’un fanalet es descobreixen parlant baixet, com si no volguessin despertar els milers de cadàvers que els envolten.

       La conversa flueix amb naturalitat sense la gravetat retòrica que acostumem a associar als moments funeraris. Es parla de Tànatos sense oblidar Eros, s’exploren els dos sentits del terme escatologia i es parla de la mort com un viatge que ens iguala. La nit avança i tots dos interlocutors fan un ressopó davant d’un gran panteó a la manera dels antics àpats funeraris. Mentre endrapen, parlen del més enllà. L’escriptor burxa el pallasso i aquest s’autodefineix com algú que busca petites immortalitats a través de la rialla. Riure para el temps, assegura. Tortell Poltrona reconeix que no és un home religiós i admet sentir-se més còmode amb una poètica emocional. La conversa el porta a citar de passada un poema dedicat a Déu d’algú que no hi creu, que deu ser l’esplèndid “Cant espiritual” de Palau i Fabre, que comença així: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis”. El programa de Lara té la virtut de vorejar la trascendència sense caure en l’ampul·lositat. El passeig nocturn pel cementiri és d’una bellesa marmòria, els instruments de joguina sonen detonants a les quatre de la matinada i el número final de pallasso que el Tortell, acabat de llevar, es marca al costat d’un altre panteó és sublim. Jordi Lara ens regala una dada d’escreix: dels més de cent mil milions d’éssers humans nascuts a la Terra, només el 5% som vius. Televisió de Catalunya, a banda de ser un referent informatiu, innova en tots els formats des de 1983.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma