L'Oro del Rhin

El teatre Romea, aquests dies convulsos, acull una proposta esplèndida situada en plena guerra civil: El laberinto mágico de Max Aub, en versió de José Ramón Fernández i direcció d’Ernesto Caballero. El muntatge, formidable, no parteix de cap text teatral, sinó que es basa en situacions i personatges de sis novel·les d’Aub, un cicle narratiu conegut amb aquest títol laberíntic en què totes sis novel·les porten un Campo al títol: cerrado (1943), de sangre (1945), abierto (1951), del Moro (1963), francés (1965) i de los almendros (1968). Quinze actors encarnen una cinquantena de personatges en escenes que s’encadenen de manera prodigiosa. Tan aviat som a la platja de Malva-rosa com al Madrid resistent o a la Barcelona assetjada. El metge coix Julián Templado (“cojuelo” com el diable de Vélez de Guevara) fa de fil conductor, però el veritable protagonisme és per a la intensitat que projecta la guerra. La successió d’escenes, personatges i localitzacions, lluny d’esbravar l’acció dramàtica, l’atomitza. N’hi ha prou amb quatre sacs, tres cadires, dues taules i un llit per viatjar al reialme de la incertesa que governa la guerra, per notar els esquitxos de la por, la ràbia, el desfici, l’amor i l’odi.


Max Aub va ser un escriptor proteic que conreà la poesia, el teatre, la narrativa breu, la novel·la i fins i tot la falsa biografia. En un precedent de les obres de Joan Fontcuberta, Aub va fer passar per bona la biografia fictícia d’un presumpte pintor cubista exiliat a Chiapas, el català Jusep Torres Campalans (1958), en un llibre homònim que inclou un catàleg amb les obres que havien de formar part d’una exposició a la Tate Gallery l’any 1942 i que, naturalment, mai no es va fer. Aub va ser un ciutadà tetranacional: alemany com reflecteixen els cognoms dels seus pares (Aub Mohrenwitz), francès perquè va néixer a París, espanyol perquè la família es va instal·lar a València quan tenia 11 anys i mexicà durant l’exili. Preguntat sobre la seva identitat, va dir que era espanyol perquè hom és d’allà on fa el batxillerat. Algunes escenes barcelonines de El laberinto mágico passen a l’Oro del Rhin, un cafè restaurant que presidí durant mig segle la cantonada de Gran Via amb Rambla de Catalunya, a tocar del Coliseum. Recordo que, quan era petit, mon pare sempre m’explicava que hi havia vist Joan Capri amb una gavardina lligada amb un cordill (de cinturó) i també que alguns fabricants de carbó i ciments amb qui mon pare comerciava s’encenien els havans amb un bitllet de cinc-centes pessetes, per demostrar que els en sobraven. Sempre que anàvem al centre hi passàvem i sempre m’explicava el mateix, aturats davant de l’oficina bancària en què es va convertir el cafè a finals dels anys seixanta. Diria que del Banco de Granada, un d’aquells bancs que només recordar-ne el nom ja et fan sentir vell. Ara que, quan l’any 1924 va obrir l’Oro del Rhin el teatre Romea ja feia seixanta anys que funcionava. Aneu al teatre abans no hi facin un banc.

Màrius Serra. La Vanguardia. 4/11/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma