Empreses de bandera

En moments de conflicte obert es parla de coses que havien quedat emmascarades sota capes de civilitat. Alguns tòpics confirmen el seu valor de veritat i d’altres es desmenteixen. Ja fa temps que l’Ibex 35 és un actor polític. Fa quaranta anys, quan es forjava el règim del 78, es parlava de poders fàctics. I rere aquesta facticitat imaginàvem l’exèrcit, l’església i uns difusos poders econòmics que llavors encara no tenien sigla (ni nom). Entre els molts fets d’aquest octubre del 2017 destaca el paper rellevant de les empreses de l’Ibex. Els canvis de seu fiscal facilitats per llei exprés, les declaracions públiques dels seus dirigents, que normalment es mouen en un segon pla, les excepcions que confirmen la regla, algunes ­pressions telefòniques d’alt nivell fetes ­públiques... Els diners (entesos com a metonímia dels seus poderosos posseïdors o artífexs) reben molts qualificatius. Es diu que són covards, perquè defugen la incertesa, i també que no tenen bandera. Pel que fa a la temuda incertesa, tinc presents el mig miler d’aforismes que Jorge Wagensberg li dedica al seu Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? (Tusquets, 2002), llibre que vaig tenir el plaer de traduir al català per petició expressa seva. El número 489 fa: “La felicitat reque­reix que el futur sigui incert”. Això confirmaria, doncs, que els diners no donen pas la felicitat (tot i que és indubtable que ­treuen els nervis).


En canvi, la frase feta que assegura amb rotunditat que els diners no tenen bandera em sembla més qüestionable. Vivim temps vexil·lològics, amb multituds que es manifesten onejant mars de banderes i grups més reduïts que es reuneixen al voltant de llargues taules lluint banderetes al rellotge. Cal dir que els diners són una bandera transparent capaç d’apropiar-se de qualsevol altra quan li convé, i també d’abandonar-la. Ara bé, igual com hi ha rolex abanderats per conveniència, també n’hi ha que ho són per devoció mariana. Diners que insisteixen a tenir bandera, encara que de vegades sigui dubtosa. Quan, entre el 2000 i el 2015, vaig col·laborar a RNE, vaig viure una situació curiosa. El gener del 2010 els mitjans públics espanyols van eliminar la publicitat de la programació. La secció que jo hi feia (el crucigramàrius) suscitava la participació del públic resolent enigmes verbals. Tenia bons premis i hi participaven molts oients. La desaparició de la publicitat va comportar la dificultat d’aconseguir premis sense poder publicitar les empreses que els donaven. La solució va venir de la bandera. Renfe i Iberia sí que es podien publicitar perquè eren empreses de bandera. Els premis van ser viatges. A ningú no li va semblar cap pega que Iberia s’hagués privatitzat i que aquell mateix 2010 es fu­sionés amb British Airways sota el paraigua d’International Airlines Group. Continuava sent de bandera (espanyola).

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma