El dia de la llibreria Sagitari

Divendres passat era el dia de les llibreries. Malament rai, quan t’han de dedicar un dia a l’any. Senyal que els altres 364 la passes magra. Més enllà dels descomptes, la diada va servir perquè s’estrenés La librería d’Isabel Coixet i perquè les xarxes socials s’omplissin d’etiquetes benintencionades sobre llibreries. Però al meu barri, a tocar del mercat, la persiana d’una llibreria va aparèixer amb una pintada de Viva España al costat de dos símbols tan inequívocs com la creu gamada i la mira del fusell. Per si no era prou, als marges verticals del vestíbul, dos mots glaçadors: judío i negro. La banalització generalitzada dels apel·latius relacionats amb el feixisme fa que tota prevenció sobre l’ús del terme sigui poca, però en el cas d’aquesta pintada, feixista em sembla un qualificatiu ajustat. La Llibreria Sagitari del passatge de Vila i Rosell és una de les dues bones llibreries que tenim al barri d’Horta (l’altra és a la plaça d’Eivissa). La regenta gent molt discreta, dos germans i les seves parelles que també porten una papereria al mateix carrer. La Sagitari és un local estret i profund, amb dos nivells que sempre em fan pensar en la musical paraula que en anglès designa l’entresòl: mezzanine. Bàsicament perquè, després d’un aparador atapeït de llibres, el rebedor de la Sagitari es bifurca en una planta semisoterrània i un semialtell. Tenen de tot i força. No s’hi fan presentacions, però tots els lectors del barri la coneixen i la visiten. I més ara, que la visiten per mostrar-los suport. Compreu-los llibres, que són un antídot eficaç contra el fanatisme.

        L’obsessió dels feixistes contra les llibreries és remarcable. Ara es parla molt del règim del 78 i d’aquells primers anys de la Transició, que en realitat potser hauríem d’anomenar la Transacció. Però ja feia anys que tot estava lligat i ben lligat quan la matinada del 14 de juliol de 1986 un grup d’extrema dreta va atacar amb cóctels molotov la llibreria Maga del carrer Amèrica, al Guinardó, regentada per un llibreter catalanista. Que estigués a cinquanta metres d’una comissaria de policia nacional no el va protegir de res. Ans al contrari. Com que n’era client (sempre he tingut el vici de sovintejar llibreries, biblioteques i bars), vaig acabar participant en un llibre que destinava els drets d’autor a Gaspar Aguayo, el llibreter damnificat pel foc feixista. Recordo que la meva narració es deia “Ensurts absurds” perquè va ser el primer text literari que vaig publicar mai, una de les narracions del recull Crema de Maga (Laia, 1987). Jo només tenia vint-i-tres anys i m’intimidava publicar al costat d’autors consolidats com Joan Brossa, Pep Albanell, Joaquim Carbó, Maria-Antònia Oliver o Jaume Fuster. Ara en tinc cinquanta-quatre i no penso deixar-me intimidar pels feixistes que pul·lulen pel barri. 

Màrius Serra. La Vanguardia 13/11/17

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma