D'arbres i boscos

A finals de juny, sembla que faci segles, vaig assistir a una sessió explicativa per al veïnat del projecte d’arranjament dels jardins de la masia de Can Fargas, al passeig Maragall. Visc tan a prop que hi passo cada dia i fa molts anys fins i tot els vaig trepitjar, quan se’n començava a fer alguna visita guiada amb les explicacions de Desideri Díez. Ara Vila Marguerita, que és com en realitat es deia Can Fargas, ja és una escola municipal de música, després d’anys i panys de lluites veïnals per no deixar-la en mans privades que la volien munyir com una vaca pètria amb usos que l’haurien desnaturalitzat del tot. La primera vegada que vaig participar activament en una acció de protesta a peu de carrer va ser amb els veïns canfarguistes, que cada any tallaven el carrer i hi organitzaven una fira reivindicativa, amb música i parlaments. Una vegada que la vam encerclar amb una cadena humana em va tocar davant del jardí i vaig tenir temps per fixar-m’hi amb més deteniment. Era un veritable bosc, espès i ombrívol, que contrastava amb el trànsit del dinàmic passeig que té en un dels trams del seu perímetre. A la reunió tècnica amb els veïns, l’arquitecte responsable de les obres d’arranjament va parlar del valor que tenien els jardins. Em van sorprendre la gran quantitat d’espè­cies que conté i la lògica de jardí romàntic que respon a la seva disposició, tan difícil d’apreciar per a un llec en la matèria. Evidentment, el pas del temps va transformar la vegetació en massa forestal.
Des de fa unes setmanes, coincidint amb els canvis constants que es donen en l’actualitat política catalana, els operaris de Parcs i Jardins arrangen el jardí segons el pla que ens van exposar. Hi fan de tot. Esbrossen, poden, obren pas, estintolen els espècimens més alts i, en general, conjuguen tot de verbs que s’arreceren sota el paraigua d’arranjar. De sobte, els veïns hem començat a aturar-nos-hi cada cop que hi passem. A descobrir-hi racons ignots que la vegetació havia ocultat des de feia molts anys. Detalls fets d’obra, com una font o unes escales, o bé plantes que ni sospitàvem que hi fossin. Ja fa setmanes que, cada matí quan hi passo, penso que escriuré aquest article. Si ho faig avui és pel que li he sentit dir a un nen que pujava amb sa mare cap a l’escola pública Torrent de Can Carabassa. Mama, li ha dit, el bosc no ens deixava veure els arbres. La mare l’ha començat a corregir, com per dir-li que havia trabocat els termes i que eren els arbres els que no, però s’ha aturat i ha somrigut. El nen l’ha clavat. Ara que la incertesa dels canvis tot ho ocupa, molts analistes saberuts amb fusta de profeta ens repeteixen les seves teories i, si els repliquem, ens renyen dient que “els arbres no ens deixen veure el bosc”. Però de vegades són els boscos els que no deixen veure els arbres. I sense arbres no hi ha bosc.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/11/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma