Barcelona zandinista

Entrar en una llibreria i agafar un taxi són, des d’ara mateix, dues activitats complementàries que es poden practicar simultàniament. El taxi en qüestió és de Barcelona, però la llibreria pot ser a qualsevol lloc. Carlos Zanón acaba de publicar Taxi (Salamandra), un novel·lot capaç de permetre’ns ironitzar sobre la ironia d’un dels títols més recordats de Sergi Pàmies: La gran novel·la sobre Barcelona (1999). Zanón, un cinquantí que ha transitat pel gènere negre de manera prou convincent com per rebre en herència el llegat Carvalho, proposa una novel·la de personatges sobre fons urbà. El personatge principal és el taxista Sandino. L’urbs és Barcelona i el taxi, un bon vehicle per transitar-hi, encotxant i desencotxant passatgers diversos. Tot això hi és, de manera remarcablement sòlida, però també hi ha un malestar emocional inexplicable que la novel·la desplega sense psicologismes barats ni sentenciosa grandiloqüència. Sandino, “un taxista que lee libros y al que le gustan músicos que casi nadie conoce”, quedarà. En alguns moments de la novel·la, explora l’intens desassossec de la vida en parella que concentrava aquell uf fundacional de Quim Monzó, com una pastilla efervescent llançada a una copa de xampany. Alguna de les històries que li passen al taxista recorden el vigor narratiu de Casavella i d’altres la topografia urbana de Puntí. És la Barcelona d’ara i aquí, vertiginosament actual, però Sandino té memòria i recorda les múltiples capes que han anat conformant la ciutat en les últimes dècades. Retrat i seqüència.


       Una de les coses que cal agrair a Zanón és que defuig el marc mental barceloní construït durant dècades pels novel·listes en llengua castellana més eminents. Sandino no mitifica la Barcelona en blanc i negre, aquella ciutat presumptament llibèrrima en ple franquisme que Vargas Llosa rellepa com un caramel d’eucaliptus cada cop que obre la boca. Ni tampoc pretén una versió actualitzada del Pijoaparte. Sandino és de barri, transita pels barris i sap que la ciutat canvia cada matí. El seu taxi té reservat el dret d’admissió als prejudicis i la seva mirada no deixa angle mort, com una càmera de Google View. Admeto que la coincidència generacional i territorial amb Sandino (i amb Zanón) em fa entrar en diàleg constant amb les seves cabòries. Per exemple, quan contraposa Montjuïc i el Tibidabo. A casa eren més del Tibidabo, i jo em vaig passar tota la infància intentant anar a Montjuïc. Només ho vaig aconseguir quan els pares d’un company dels Salesians m’hi van portar. Hi actuava Basilio, el del cigne de coll ara blanc ara negre. La família de Sandino és com els pares del meu amic. Tira més a Montjuïc “porque las atracciones eran más divertidas y estaba construido por un venezolano en plan Disneylandia en lugar del diseño demodé del Tibidabo con sus espejos, sus autómatas y su ridículo avión. El Tibidabo aún permanece, mientras que las atracciones de Montjuïc no llegaron al cambio de siglo”. La dicotomia estètica que descriu en contraposar els dos parcs d’atraccions de la nostra infància transcendeix l’anècdota. Carvalho estarà en bones mans, però Zanón té veu pròpia. Zandinista.

Màrius Serra. La Vanguardia. 25/11/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma