Pragmàtica de la llengua

Quan es parla de pragmatisme sovint s’oblida que la pragmàtica és (també) una disciplina lingüística. El DIEC la defineix com una “Branca de la lingüística que estudia la llengua amb relació al seu ús i als usuaris, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la dixi i les inferències”. Dixi, aquí, no al·ludeix a cap personatge de dibuixos animats com el Piuet, sinó a una funció lingüística que assenyala les circumstàncies en què es produeix l’enunciació. La dixi del requeriment que el Govern Rajoy va enviar per burofax el dia 11 ha fet vessar rius de tinta. Avui dilluns 16, a les deu del matí, venç el termini per a una resposta que, quan escric aquestes ratlles, encara no s’ha donat. L’enunciació del requeriment és tan específica que figurarà en els futurs manuals de pragmàtica. Abans d’enumerar les conseqüències d’una resposta afirmativa a la pregunta de si a Catalunya s’ha declarat la independència, l’escrivà acota el terreny: “Y a estos efectos la ausencia de contestación y/o cualquier contestación distinta a una simple respuesta afirmativa o negativa se considerará confirmación”. Encara ho podia haver acotat més si haguessin reduït la “simple respuesta afirmativa o negativa” a “un simple sí o un simple no”, però ni així no hauria evitat l’ús del llenguatge com a rotonda. El lingüista Lluís Payrató, a Pragmàtica, discurs i llengua oral: introducció a l’anàlisi funcional de textos (UOC, 2010), reprodueix una clàssica cita de Voltaire ad hoc: “Quan un polític diu sí, vol dir ja en parlarem; quan diu ja en parlarem, vol dir no, I quan diu no, no és un polític. Quan una senyora diu no, vol dir ja ho veurem; quan diu ja ho veurem, vol dir sí, i quan diu sí, no és una senyora”.
La declaració d’independència és analitzada sempre com un divorci, però els seus detractors la podrien veure com un casament, encara que fos de conveniència. En unes noces els nuvis sempre són requerits a dir si sí o si no. Quan el primer accepta la parella com a espòs/esposa, sap que l’altre encara el pot rebutjar. Com a les eliminatòries de Copa, més val ser l’últim de respondre. El sí del contraent conté un si condicional implícit: accepto x de company/a si ell/ella pensa acceptar-me a mi. Cap contraent amb dos dits de front no donaria el sí sota coacció i amenaça. Pere Calders té un microrelat intitulat Cibernètica que descriu a la perfecció la posició de Mariano Rajoy en la qüestió catalana: “He creat una màquina que ho fa tot –digué l’inventor amb un orgull molt comprensible. –I tu què faràs? –va preguntar-li l’amic. –Quan? –Ara… –Esperaré que la màquina m’expliqui per què l’he feta”. Mariano Rajoy ha demostrat ser un armadillo conco que inventa una màquina de fabricar escuts (el Rei, la llei, la policia, la bandera, les empreses, el PSOE) per no ­enfrontar-se a la realitat: la núvia no es vol casar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma