Poemes de zero mots

Dijous, mentre aquí tothom es dedicava a suggerir noms per a una hipotètica llista de mediació en el conflicte polític, al Centre d’Études Catalanes de la universitat de París-Sorbonne vam celebrar una jornada sobre l’escriptura condicionada. El títol, “L’Écriture sous contrainte dans les littératures catalane et française”, remet al terme original de l’Oulipo: la famosa contrainte, que per aquests verals hem anat traduint per constrenyiment, constricció o trava. Es tractava, en tot cas, d’una jornada acadèmica per celebrar la publicació de la traducció catalana de La disparition (1969), novel·la lipogramàtica escrita sense E per Georges Perec, que Adrià Pujol Cruells ha traslladat al català sense A a L’eclipsi (L’Avenç, 2017). La jornada va tenir un aire excepcional. Un dels ponents, el traductor al català de La vie, mode d’emploi Ramon Lladó, no va venir per l’actual situació política. Alguns dels assistents portaven sota el braç l’exemplar de Libération que passarà a la història per reproduir el monarca espanyol de cap per avall en portada. De bon matí, Eric Beaumatin va dissertar amb amena solvència sobre la literatura monosil·làbica valenciana dels segles XVII i XIX. Després, el gallec Hermes Salceda, membre del grup que va traduir La disparition al castellà (El secuestro, Anagrama 1997), va desplegar la seva erudició per recollir la recepció de la literatura francesa à contrainte a Catalunya. Salceda ha observat com la lectura hispana de l’Oulipo floreix bàsicament fora dels territoris monolingües. Pujol Cruells comentà la seva exuberant traducció i escoltà atentament la lectura que en feia la catedràtica Mònica Güell, directora del Centre d’Études Catalanes de la Sorbona.

       A la tarda, vam anar a nedar (entre verbs). Virginie Tahar va exposar el PPP (Projet Poétique Planétaire) de l’oulipià Jacques Jouet, present a la sala, el professor de la UAB Ricard Ripoll va parlar de la seva obra poètica à contrainte i jo vaig tenir el privilegi d’exposar un mostrari/monstruari de textos per reivindicar algunes de les fonts verbívores que han generat el que escric, de la rauxa (Pitarra, Antoni Griera) i del seny (Enric Moreu Rey, Modest Prats). Tot plegat, per desembocar en una brillant intervenció de l’oulipià Marcel Bénabou sobre un text de François Le Lionnais (el matemàtic que va fundar l’Oulipo amb Raymond Queneau). L’any 1976 Le Lionnais i Queneau s’aplicaren a buscar quin és el nombre de mots més petit que pot formar un poema homologable. A “L’antéantépénultième” Le Lionnais repassa concises tradicions orientals i arriba als poemes de zero mots (“una emoció sentida dotada d’una poètica potencial que s’ha expressat amb menys d’una paraula”). Bénabou en repassà la poètica potencial, especulà sobre els poemes no escrits, la poesia visual, els poemes amb signes tipogràfics i un lipograma que eliminés totes les lletres de l’alfabet, igual com La disparition només n’elimina una. Tots aquests poemes de zero mots semblen planar ara mateix sobre els incerts espais de mediació entre els governs de Catalunya i Espanya.

Màrius Serra. La Vanguardia. 7/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma