Els riscos de l'alegria

Vivim temps de contrastos que provoquen sobtats atacs d’eufòria i davallades als reialmes de la foscor emocional. A la Sala Beckett dimecres es va estrenar L’alegria de Marilia Samper. Mostra la lluita extenuant d’una mare (Lluïsa Castell) amb els seus veïns (Montse Guallar, Andrés Herrera) per adaptar l’entrada de l’edifici a les necessitats del fill (Alejandro Bordanove) que va amb cadira de rodes perquè té una paràlisi cerebral. Només són nou graons, però més infranquejables que el mur de Berlín. Els primers minuts de la funció, sense paraules, abdueixen l’espectador. El fan penetrar en l’atmosfera de l’obra com un cos celest penetra en l’atmosfera de la Terra, amb la inclinació justa per no esclatar fet miques. La mare vesteix el fill que seu, un pes mort, a la cadira de rodes. Tots dos actors ho broden. La Lluïsa perquè ho va fer moltes vegades amb la seva filla Júlia (nom del personatge que interpreta) i l’Alejandro perquè s’ha preparat a consciència a l’escola d’educació especial Nadís-Sagrat Cor Sarrià. El dia de l’estrena a primera fila hi havia una altra cadira de rodes, ocupada pel Marc, de dinou anys, model inspirador per a la posició de les mans i els moviments espàstics de l’actor. Els sons guturals que emanaven de l’escenari tenien rèpliques idèntiques al pati de butaques, en un emotiu diàleg de dofins que saltaven de la ficció a la realitat i viceversa. El Marc, que es comunica amb gestos i un panell, s’hi identificava. Què devia sentir cada cop que l’Alejandro s’aixecava de la cadira per desdoblar-se de narrador?
L’obra planteja un intel·ligent correlat entre els conflictes socials i els íntims. Que l’edifici sigui a l’extraradi ja estableix una escala econòmica que acaba sent determinant, però el vertigen inherent a la discapacitat afecta cada veí d’una manera específica. Les màscares cauen davant de la cadira de rodes de l’Eli, rialler espàstic i font incessant de goig i de dolor. L’alegria és la llum que sempre desprèn el més feble des de la seva vulnerabilitat extrema. Ho vaig experimentar espaordit amb el nostre fill Lluís, que era de la mateixa ètnia quieta que l’Eli o la Júlia. Tenir-lo al costat em donava molta energia. Mai més no m’he tornat a sentir tan invulnerable. En l’obra de Marilia Samper, l’alegria que desprèn l’Eli carrega d’energia sa mare i l’empeny a emprendre una quimèrica lluita contra la burocràcia i l’individualisme dels veïns. No és pas una alegria banal. És genuïna. Quan el veí li fa pessigolles s’esvaeix la teranyina de submissions que l’aclaparen. Quan la veïna traductora menysté la seva capacitat de comprensió es desvela la supèrbia intel·lectual. L’un li fa pam i pipa i l’altra li gira l’esquena. La rampa de la discòrdia fa emergir aquests rostres cruels sense la màscara de la hipocresia social que tantes vegades apareixen a les comunitats de veïns quan hi ha un conflicte. L’autora té la virtut de fer-lo acabar com hauria pogut acabar i també com realment acaba, tot alhora. Prenguem-ne bona nota, pel que pugui ser.

Màrius Serra. La Vanguardia. 21/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma