Dificultats de l'espanyol

Sento el ministre Dastis declarar a la televisió francesa CNews que a Catalunya hi ha una llengua i una cultura respectades que no pateixen cap repressió. No sé pas a quina es refereix, però sigui quina sigui me’n congratulo. El respecte lingüístic és fonamental. Afegeix que si algú va a Catalunya només sentirà parlar en català. D’aquesta segona afirmació dedueixo que el senyor Dastis, ehem, s’ha passejat poc per Catalunya. La següent frase m’ho referma: “Els que volen parlar castellà es troben amb dificultats”, diu amb la boca petita, sota el mostatxet blanc. Dificultats? Penso que potser algú li ha explicat la típica confusió entre el cafè amb llet o amb gel, sense aclarir-li que aquesta és una dificultat dels que volen parlar en català. A quina mena de dificultats es deu referir el ministre del bigotet canut? Conec molts castellanoparlants que li ho podrien desmentir (alguns ja ho han fet). Però l’entrevista continua. El periodista, en línia amb les declaracions del senyor ministre, li demana si és cert que “a les escoles catalanes es pot ensenyar francès, anglès i alemany, però no pas espanyol”. I Dastis es marca un “efectivament” indignant. L’entrevistador, sorprès, deixa anar un no-és-possible i el ministre, encantat, respon el requeriment de manera inequívoca: “Sí que ho és”. Per qualificar la resposta del ministre espanyol el dic­cionari de sinònims d’Albert Jané ofereix setze possibilitats: falsedat, falsia, engany, inexactitud, invenció, faula, fal·làcia, ficció, falòrnia, bòfia, bola, butllofa, gallofa, garrofa, enganyifa i nyepa. Només veig dues causes possibles que portin Dastis a sostenir, en francès, que a les escoles catalanes no es pot ensenyar espanyol sense que li caigui el bigoti de vergonya. O bé es va equivocar i en realitat volia dir que a les escoles espanyoles no es pot ensenyar català, o bé va mentir deliberadament per marcar el camí de cara a l’aplicació de les mesures desconegudes que comporta el famós article 155. La primera hipòtesi la descarto perquè no el veig gaire federalista, de manera que analitzo la segona. El sistema educatiu és l’objectiu del moment. Ja van gosar verbalitzar que ens ­havien destrossat el sistema sanitari, i ara apunten a l’educatiu (i al mediàtic i al po­licial).
La llengua sempre ha estat central en la societat catalana, però també en l’Espanya monolingüe, cofoia amb el món inamovible que delimiten les entrades del DRAE. Leandro Fernández de Moratín, tot i que desviant el conflicte als països veïns, ja va deixar-ho escrit en aquells versos deliciosos: “Admiróse un portugués/ de ver que en su tierna infancia/ todos los niños en Francia/ supiesen hablar francés. /«Arte diabólica es»,/ dijo, torciendo el mostacho, /«que para hablar en gabacho/ un fidalgo en Portugal/ llega a viejo, y lo habla mal; y aquí lo parla un muchacho»”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma