Addictes a la clandestinina

Avui, dia d’aturada general, aprofito per descriure una nova addicció que triomfa en la societat catalana. En podríem dir clandestinina. A banda de l’èpica i la lírica, als fets d’1-octubre també hi va haver psicodèlia. El referèndum ens ha deixat un grapat d’històries, emocions, percepcions i reaccions. La sang i els hematomes menen a l’èpica de la resistència pacífica d’una ciutadania molt transversal a unes càrregues brutals d’éssers uniformats. L’abraçada a un mosso a l’Aran o les ovacions generals que aquests altres éssers uniformats van rebre per part de la mateixa ciutadania remet a la lírica. Passar-me trenta hores gairebé ininterrompudes al veí CEIP Torrent de Can Carabassa, el meu col·legi electoral al barri d’Horta, m’ha permès experimentar l’èpica, la lírica i, sobretot, la psicodèlia. He conegut un munt de persones, de qui no cal dir noms, que han arriscat amb naturalitat. Ho han fet perquè hi creien, perquè han seguit uns patrons morals que alguns éssers fatus titllen d’adoctrinament o abducció, i pels motius íntims de cadascú. Però han sabut gaudir del risc, també, i puc donar fe que són addictes a una cafeïna d’un aroma millorat per les prohibicions: la clandestinina.


       A Can Carabassa van acabar votant 8788 persones. Alguns altres col·legis del barri van rebre la visita de la policia espanyola, que va provocar tensions al FEDAC del carrer Campoamor (les Dominiques on anàvem a lligar els dels Salesians!), va entrar al Mare Nostrum i va atonyinar “a cop què vols” als col·legis de la Vall d’Hebron. Les notícies d’aquestes ràtzies van fer que l’amenaça d’intervenció planés tot el dia sobre Can Carabassa. Vaig descobrir, llavors, una xarxa oculta de complicitats inimaginable entre coneguts de generacions, ideologia i ocupacions molt diferents. Vaig entrar en cases del barri que no havia trepitjat, vaig escoltar converses en clau que la meva imaginació d’enigmista no hauria sabut desxifrar i vaig presenciar actuacions d’una audàcia remarcable protagonitzades per gent corrent. Les nou urnes van emergir d’un maleter a les 7:55 i van entrar emboscades entre 300 persones silents que aixecaven les mans. Quan a les 16:15 l’adaptació policíaca del conte de Pere i el llop semblava derivar cap a la invasió dels ultracossos, els observadors internacionals van poder assistir al camuflatge de vuit de les nou urnes als espais més inversemblants de l’escola. Vaig veure l’ús de tota mena de dispositius electrònics per mirar de superar el boicot dels “Forocoches y sus locos cachorros” i vaig descobrir veritables ànimes de hacker en cossos de despreocupada excursionista. La cadena de confiança establerta entre prejubilats de l’ANC i estudiants dels CDR comparteix l’estímul de la clandestinina. Potser per això vaig votar pensant en el Tísner.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/10/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma