1-O (UH, oh), el poema

L’any 97 del segle passat va sortir publicat un dels llibres més excepcionals de la poesia catalana del segle XX: UH d’Enric Casassas. El va publicar, entre Aiguafreda i Centelles, l’Associació Cultural Container 93 8440719, amb il·lustracions de Stella Hagemann. Una dècada després, l’any 7 d’aquest segle, Pagès el va reeditar. UH és un poema d’alta velocitat que configura un univers en ell mateix, que verbalitza el desori i defuig els missatges edificants, entre altres coses perquè no construeix cap història, sinó que l’és. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, hi sosté. Enric Casassas Figueres, poeta, s’escrivia “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” abans de canviar-se una lletra del cognom Casassas (ara Casasses) i deixar de ser monovocàlic. Ah. Ara fa vint anys va fer pública la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que havia traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia, un rap, una inversió del dos, tot un dia de poesia. Nou mil setanta-dos versos emmarcats de vint-i-vuit en vint-i-vuit en tres-centes vint-i-quatre càpsules planes sense numerar, potser per ganes de no fer números o potser per tenir verament tots els números al pap.


A UH Casasses celebra una festa verbal extraordinària, el més semblant a una jam session del verb composta per múltiples peces d’un mosaic que admeten lectures del dret i del revés. Literalment, llegiu i ja m’ho direu: “per sucar-hi melindromes palindros/ per ull llur ep/ ras sap passar/ poc a poc cop a cop/ el baf afable/ sota la tos/ ne mamen/ i ella la llei /i tot i llenya i anyell i tot i tot/ era faré/ nena nen/ o rajar o/ un tro fort nu/ ara ara i la calí ara ara/ un tro fort nu/ o rajar o/ nena nen/ era faré/ tot/ i tot i llenya i anyell i tot i/ i ella la llei/ ne mamen/ sota la tosa/ el baf afable/ poc a poc cop a cop/ ras sap passar/ per ull llur ep/ mata’m ara farà mata’m/ taca’t tacat”. L’agost de 2013 Clara Garí va suscitar que recités UH complet a la Nau Coclea, a Camallera, durant una sessió en la qual es va pondre el sol mentre Casassas (llavors ja Casasses) invocava dadà, babau i els torbadors trobadors alhora, blanquejava l’economia submergida del balbuç i es lliurava al recompte dels tresors ocults, tot afirmant que UH no és un poema riu sinó un poema salmó. Periòdicament s’alcen veus que denuncien el baix relleu de la literatura en català. Només cal exposar aitals portaveus del desastre al crit incontinent del papu Casasses per desmentir-los. Fa feredat per la frescor ignota que l’alena. UH els fa por perquè és un exercici esborronador d’emborrossar-se el rostre amb un vel que no és de maia sinó de mai. A Casasses no li cal cap sofisticat procés elaborador ni tampoc alambins auris per destil·lar el seu crit de papu abocat a “desanalitzar l’atzar/ sobirana/ passió entre/ trair i art”. L’art que propugna és el destí d’un clan que no es vol permetre caure en el clot solemnial de la forma reconsagrada i viu amatent a les anades i vingudes de la marea i de la maria. UH, oh!

Màrius Serra. La Vanguardia 5/8/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma