Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2017

Santamaria no ordinari

Un dels llocs comuns en la crítica a la indústria editorial és la fugacitat imposada pel frenètic ritme de producció. Per sort, la crisi ha estroncat l’absurda noció de progrés basada en l’increment de títols publicats any rere any, però això no ha impedit la pràctica desaparició del fons editorial. La permanència d’una novetat a les llibreries s’escurça i la voracitat mercadotècnica comporta un emmirallament en el ritme setmanal d’estrenes als cinemes. Aquesta dinàmica industrial ha afeblit la ja difícil connexió entre l’estudi i el consum literari, entre l’especialista universitari i el lector corrent que acara els textos pel mer plaer de llegir-se’ls. Per això són tan remarcables les operacions editorials de rescat que, de tant en tant, es fan amb textos i autors del passat més o menys llunyà. És el cas de les Narracions extraordinàries del lleidatà Joan Santamaria (1884-1955) que publica Més Llibres. Santamaria, magistrat inhabilitat el 1939 que va subsistir treballant a la Caja d…

Darwin enfurismat

Una visita a les illes Galápagos representa una fascinant immersió a un microcosmos natural ple d’espècies endèmiques. La biodiversitat galapaguenya és famosa per haver inspirat la teoria de l’evolució a Charles Darwin, que les visità el 1835 a bord del Beagle. La llegenda, tot i que matisada, assegura que l’eureka de Darwin va ser culpa dels pinsans, uns pardalets omnipresents a totes les illes que mostren trets diferents (sobretot el bec) a cadascuna d’elles. D’aquesta modesta diversitat en sorgiren algunes de les idees més determinants per a l’autopercepció de la humanitat com a espècie: l’evolució a través de la selecció natural que subverteix els relats creacionistes de les religions revelades. Els valencians Juli Peretó i Andrés Moya han traduït al català una versió adaptada de L’origen de les espècies (Bromera), aquest clàssic del pensament, far de la nostra mirada actual sobre la natura.

Lentament, a poc a poc

Imatge
Avui m’agradaria escriure sobre una cançó sense dir-ne ni el títol ni el nom del cantant, perquè encara que ara mateix no en siguem del tot conscients, tots ja sabem de quina es tracta. Ho faig per evitar allò que passa amb les tonades que es posen de moda a l’estiu: només cal que en diguis el títol o en taral·legis un compàs i, per algun misteri de la memòria, ja no et pots treure del cap aquella cosa enganxosa. De manera que no en diré res, deixaré que l’endevineu, o que les quatre síl·labes ditxoses s’intueixin com un encanteri fatal (¿què, ja la teniu al cap?), però sí que diré que aquesta cançó s’ha de tenir en compte perquè és un fenomen que confirma que les regles del joc han canviat —i això és el més curiós de tot plegat. 

Al segle XX la cançó de l’estiu es creava des de la ràdio fórmula, a força de repetir-la constantment, a través d’una estratègia repetitiva en els llocs més inversemblants, i per exemple sonava com a sintonia de fons de la Vuelta a España —“me estoy volviendo…

Un món diferent

Imatge
Vivim en un món diferent, ara. Ja ho sabíem, fa temps que ens hi acostumem si et plau per força, però els horrors com l’atac terrorista de dijous són un curset accelerat al nou món. O als nous mons. Com molta gent, tan bon punt vaig conèixer la notícia em vaig asseure, consternat, davant del televisor. Volia saber-ne més, saber-ho tot. Si hagués baixat al carrer, caminant deu minuts en línia recta hauria arribat a les Rambles, al lloc dels fets, però no hauria servit de res. Sentia les ambulàncies allà fora, els helicòpters sobrevolant-nos.

Al cap de vint minuts de mirar la tele, em vaig adonar que totes les cadenes repetien el mateix, la informació amb prudència. A falta de novetats fiables, les mateixes imatges, un cop i un altre. Amb la tableta vaig començar a seguir Twitter, Facebook. Era un altre ritme, la realitat sense el filtre dels professionals, més a flor de pell. Les fonts directes, els Mossos, que informaven i donaven consells. Al seu voltant els missatges de suport, la so…

El misteri de la capsa inútil

Imatge
Un dels moments més irritants que avui podem veure a la tele és l’anunci que patrocina el temps al canal 3/24. Tot hi és insuportable: la musiqueta, la veu que ens tracta de criatures i diu: “¿Qui us ofereix el teeeemps?”, i sobretot aquella màquina que hi apareix. Impossible d’oblidar, si l’heu vista algun cop: un dit prem un interruptor que obre una porteta, d’on surt un dit mecànic que prem l’interruptor per tornar-la a tancar, i així tota l’estona, en un bucle infinit. 

El problema de l’anunci és el ritme frenètic de la màquina —obrir, tancar, obrir, tancar—, que impedeix apreciar la poètica de l’enginy. Resulta que aquesta mena de màquines, també conegudes com a capses inútils, van néixer com a escultures futuristes per qüestionar-se el domini creixent del món mecanitzat. Als anys 30 del segle passat, l’artista italià Bruno Munari en va dissenyar uns quants models que no servien per a res, però eren curioses. En la mateixa línia, el 1952 el científic Marvin Minsky, un pioner en i…

Literatura de platja

Imatge
Probablement és només una qüestió d’estadística, però fa uns dies, passejant per una platja de la Costa Daurada, vaig albirar quatre estiuejants que llegien el mateix llibre: gruixut, coberta negra, títol curt. Semblava un anunci, i era fàcil endevinar que es tractava de Patria, l’èxit de Fernando Aramburu (Tusquets). Amb la certesa, tanmateix, arribava també l’estupefacció: ¿Patria és una novel·la per a la platja? D’entrada, les relacions entre dues famílies basques amb el rerefons dels anys de conflicte amb ETA no lliguen gens amb la flaire de crema solar. Però potser els lectors d’aquesta mena de llibres amb substància, que demanen retentiva de noms, hi troben el contrapunt ideal per a l’evasió: en un entorn relaxat, una ficció exigent que et fa estar alerta i no et permet gaires excursions mentals —com la vida mateixa—. O potser és tot el contrari: Patria és només una disfressa, la coartada intel·lectual que et permet estar à la page i alhora dedicar-te al noble art de badar i obs…

Hockney i les piscines

Imatge
M’encanten les piscines a l’estiu. La meva primera pàtria va ser una piscina de plàstic groga al jardí de casa. M’hi banyava tot sol, als dos anys, mentre el sol feia la rateta en aquells quaranta centímetres d’aigua. Una piscina a l’aire lliure és un intent de capturar el cel, el gran blau, l’infinit. Si el mar és complex com una novel·la, una piscina és un conte: veus on comença i on acaba. Vaig créixer banyant-me a les piscines públiques i, anys després, vaig llegir aquell conte extraordinari de John Cheever, El nedador. El protagonista es va banyant a totes les piscines dels seus veïns —neda i beu whisky, neda i beu whisky—, i aquell joc es converteix en una mena de descens als inferns aquàtics de l’estiueig: el final és l’anunci de la tardor i una casa familiar closa, una piscina abandonada a la seva sort.

Les piscines transmeten una calma refrescant, sobretot quan les traspassa la llum del sol. Per això, si aquest estiu aneu a París, heu de visitar l’antològica de David Hockney q…

La malla d'uns i altres

Joyce, en català, es diu Mallafrè, pel reusenc Joaquim Mallafrè Gavaldà. El traductor de l’Ulisses i els Dublinesos joycians ha dotat la literatura catalana d’un gavadal de solucions expressives a través del trasllat al català d’obres d’Alan Ayckbourn, Samuel Beckett, Henry Fielding, Rudyard Kipling, Thomas More, Harold Pinter o Laurence Sterne. O poemes en anglès de Borges. Recordo haver llegit, fa molts anys, un llibre de Mallafrè cabdal en l’àmbit de la traducció: Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària (Quaderns Crema, 1991), en el qual primer situa el lector en el marc de la teoria de la traducció i després l'acompanya fins a la rebotiga del traductor amb força exemples destinats a desactivar el síndrome de la “nota de traductor”. Mallafrè se sent còmode en el seu paper de mitjancer i no s’ha prodigat en obra pròpia. Per això és un petit esdeveniment que l’editorial tarragonina Arola hagi aplegat textos esparsos en un volum miscel·lànic que po…

Estiu 92, estiu 93

Imatge
¿On eres l’estiu de 1992, quan van inaugurar els Jocs Olímpics? Tots, més o menys, tenim una resposta personal, però amb el temps s’ha anat tornant més difosa i genèrica. El meu record és que aquells dies, amb uns amics, vam anar a veure una jornada d’atletisme. Era una tarda d’entrades barates, de primeres eliminatòries, i a l’estadi no hi havia gaire gent. Uns homes molt corpulents competien en el llançament de disc. ¿O era martell? Aquests dies hem vist milers d’imatges dels Jocs, les mateixes que quan es van commemorar els 10 anys, i els 20. El pebeter, les medalles, els plors d’emoció, la Caballé i Freddy Mercury, amics per sempre... Els millors Jocs de la història, dèiem convençuts. 

Els catalans, i els barcelonins en particular, som molt aficionats a recordar efemèrides. Ens agrada reviure un passat feliç, sobretot si alhora ens inocula una mica de vanitat per al present. Em pregunto d’on ve aquesta afició. ¿És un acte melancòlic? ¿És potser l’escenificació de la vida en un bucl…

1-O (UH, oh), el poema

L’any 97 del segle passat va sortir publicat un dels llibres més excepcionals de la poesia catalana del segle XX: UH d’Enric Casassas. El va publicar, entre Aiguafreda i Centelles, l’Associació Cultural Container 93 8440719, amb il·lustracions de Stella Hagemann. Una dècada després, l’any 7 d’aquest segle, Pagès el va reeditar. UH és un poema d’alta velocitat que configura un univers en ell mateix, que verbalitza el desori i defuig els missatges edificants, entre altres coses perquè no construeix cap història, sinó que l’és. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, hi sosté. Enric Casassas Figueres, poeta, s’escrivia “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” abans de canviar-se una lletra del cognom Casassas (ara Casasses) i deixar de ser monovocàlic. Ah. Ara fa vint anys va fer pública la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que havia traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia, un rap, una inversió del …