diumenge, 23 de juliol de 2017

Nefkens, Nefkens

Aquest dimarts l’àrea de visuals de l’Institut Ramon Llull va organitzar un acte insòlit que va assolir la quadratura del cercle entre la simplicitat i la complexitat. Una trobada amb l’escriptor i col·leccionista d’art Han Nefkens que consistia a regalar-li una paraula en català (“la que més us agradi, us representi o us inspiri”) i explicar-ne el perquè en tres minuts. Hi havia proveïdors de totes les branques del sector cultural, alguns de molt coneguts, d’altres anònims: poetes, cantants, traductors, artistes, escriptors, periodistes, cineastes, informàtics... El punt de partida va ser una entrevista que Laura Sangrà li va fer el mes de maig al programa Tria 33 en la qual el neerlandès va declarar que havia deixat de col·leccionar art per encarregar obra a joves artistes. En realitat Nefkens, periodista de formació, ja era un col·leccionista atípic. Des de 2001 diposita en museus les obres que adquireix perquè siguin contemplades. Ho fa com a préstec a llarg termini en llocs com el Centraal Museum d’Utrecht o el FRAC Nord-Pas de Calais, a Dunkerque. Seropositiu des del 1987, l’any 2006 va crear la Fundació Art Aids per millorar la vida de les persones que viuen amb el VIH i des d’aquest àmbit ha col·laborat amb la Fundació Miró. Nefkens, que ja entenia el català però no el parlava, va insistir de fer l’entrevista en català. Se’n va sortir amb prou fluïdesa, tal com es pot comprovar a la xarxa, però va comentar amb Sangrà que potser li faltaven paraules. D’aquí va sortir la idea.
Assegut en una sala del Palau Baró de Quadras, seu de l’Institut Ramon Llull, Nefkens va anar entomant les paraules que li vam regalar un munt de gent, va fer preguntes, les va pair i les agraí. Paraules com ara alba, l’altre, ancestral, curiositat, espurna, marge, petó o vaixell, defensades amb passió i afecte. Compostos com rodamons o somiatruites, rareses lèxiques com fasser (palmera de dàtils), suau (la beguda) o temós (persona que duu el mateix nom que el seu germà mort, com Dalí), verbs tan suggerents com explorar, estimular, llostrejar (el llostre és el crepuscle) o arrepapar-se, topònims com Comalats (l’origen del vi amb què es va cloure l’acte), mots tan domèstics com la canalla i tot de delícies fonètiques com ara carquinyoli, mandonguilla, serendípia o xerrameca, aquest última subministrada per la seva compatriota Marjolijn van der Meer, que el va felicitar per haver fet el mateix pas que ella va emprendre fa dècades, del neerlandès al català, i després va fugir corrents cap al teatre Grec a sentir cantar son fill, que és l’ànima dels Mishima. Al final, amb un fons de guitarra, el poeta Josep Pedrals, baixat directament dels cursos de poesia improvisada a l’Escola d’estiu de Glosa que se celebra cada any a Espolla, va arreplegar la vintena llarga de paraules regalades a Nefkens i ens va dir un poema lluminós que les enfilava totes, sense excepció. Un poema que va anar creixent a la llibreta del poeta mentre els proveïdors de paraules intercanviàvem un mot amb Nefkens, parònim d’un altre holandès admirat, Johan Neeskens.

Màrius Serra. La Vanguardia. 22/7/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir