Ell acusa (Kim Il-sung)

L’acusació, de Bandi (Edicions del Periscopi/Asteroide en castellà) és un bon llibre de relats protagonitzats per éssers enxarxats en una societat fèrriament controlada. Un país que podria haver imaginat Kafka si no fos que ja existeix: Corea del Nord. Bandi descriu la irracionalitat del totalitarisme des dels detalls, tal com fa la millor literatura. Relats com “La ciutat del fantasma” en el qual, després de patir repressió per cobrir la finestra amb una cortina en plena desfilada, la mare d’un nen a qui li fan por les imatges gegantines de Karl Marx i Kim Il-sung conclou que “per sobreviure hauria d’haver après a tenir por molt abans”. O com “Tan a prop, tan lluny”, on plorar es considera un acte de sedició que pot suposar condemna a mort: “La llei exigeix que la gent rigui malgrat els sofriments i que cadascú s’empassi sol la seva amargor”. El llibre de Bandi és ple de paratextos, des de la “Dedicatòria” de Do Hui-yun (president d’una ONG de refugiats nord-coreans) fins al postfaci “Com ens ha arribat el recull de contes d’un autor de Corea del Nord crític amb el règim” de Kim-Song-dong (periodista de la revista Wolganjoson), un thriller del gènere “manuscrit trobat”. Els editors hi afegeixen el seu punt de vista, subratllant amb raó el valor literari de l’obra per damunt de factors extraliteraris, i també els traductors inclouen una nota preliminar. La traducció al català (i al castellà) dels escriptors Hèctor Bofill (Badalona, 1973) i Hye Young You (Chungju, Corea del Sud, 1971) és impecable, salpebrada amb 34 notes a peu de pàgina.


       Aquesta proliferació de notes m’ha empès a fer-ne una relectura paratextual. Quan tradueixo soc un acèrrim enemic de la NdT, però reconec que aquest cas és excepcional. La lectura marginal de les 34 notes de B & Y és esfereïdora. Aprenem que Bandi vol dir “lluerna” (nota 1), que jidowon, monitor en coreà, al Nord designa als comissaris polítics (nota 5), que el Sonyondan és una organització fundada per Kim Il-sung per reclutar nens de set a tretze anys que seran els futurs revolucionaris disposats a obeir les consignes del Gran Líder del Partit Comunista (nota 6), que el Bowibu és la policia secreta (nota 8) i el vinalon la fibra sintètica nacional, en absència de cotó i de niló (nota 17), que un Número 1 és un esdeveniment en el qual participa en persona el líder suprem del país, primer Kim Il-sung, després Kim Jong-il i ara Kim Jong-un (nota 21), que els serveis centrals del Bowibu decideixen qui fa el servei militar i qui no (nota 24), que hi ha dos termes per dir camarada, dongmu i dongji, però que per adreçar-se als funcionaris del Partit cal fer servir el segon perquè denota més respecte (nota 26) i que l’exèrcit nord-coreà dona dues menes de llicenciats: els soldats desmobilitzats després d’haver completat el servei militar i els “desmobilitzats per mala conducta” (nota 29). La propera vegada que algun il·luminat tingui la temptació de comparar Catalunya amb Corea del Nord millor que llegeixi abans L’acusació. Qui analitza no banalitza.

Màrius Serra. La Vanguardia. 29/7/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma