dimecres, 26 de juliol de 2017

Els ulls de James Baldwin

“La història dels negres a Amèrica és la història d’Amèrica. No és una història bonica”. Aquestes paraules de James Baldwin surten al documental I am not your Negro, que tracta de la figura i la ment privilegiada d’aquest escriptor. Es va estrenar ahir a Barcelona i l’haurien d’ensenyar a totes les escoles —d’aquí i d’allà— pel missatge compromès i radical que transmet. L’arribada de Donald Trump al govern dels Estats Units ha posat a una part de la societat nord-americana en to d’alerta. Els conflictes socials, racials i de gènere, que en les últimes dècades semblaven haver avançat en la convivència i la igualtat, han retrocedit d’un dia per l’altre. De sobte, doncs, una pel·lícula que havia de reivindicar la defensa contundent d’unes idees, l’enlluernament intel·lectual de la figura de Baldwin, s’ha convertit en una arma de denúncia sobre el present. Les manifestacions a Selma o Birmingham, Alabama, ressonen en les morts recents a Ferguson. Les imatges de la discriminació que patien els negres als Estats Units, als anys 50 i 60, resulten actualíssimes.. 

A les fotos, els ulls de James Baldwin sempre semblen tristos, com si transmetessin les turbulències de la vida interior, però la seva mirada és afuada. Entre nosaltres, era conegut sobretot com a novel·lista, tot i que fa temps que els seus llibres no es reediten. Va viure molts anys al sud de França —ell mateix deia que s’hi havia exiliat— i va venir més d’un cop a Barcelona. A la pel·lícula de Raoul Peck hi descobrim un intel·lectual de pes, un activista que manté en tot moment una posició crítica. El guió segueix un text inèdit de Baldwin, Remember This House, en què repassava la seva relació personal amb tres defensors dels drets civils dels negres que van morir assassinats: Medgar Evers, Martin Luther King i Malcolm X —tots tres abans de fer 40 anys—. De mica en mica, sentint les seves opinions, ens adonem que Baldwin n’era el successor natural. “Érem tan joves”, diu en un altre moment del film, i més que un atac de nostàlgia sembla un crit desesperat. Obama va ser president amb 48 anys. Trump ja en té 70, però la seva ideologia és antediluviana.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 dabril del 2017.

La glòria de l’humorista


Llegeixo que aquests dies fa cent anys del naixement de Joan Capri, l’humorista que va fer riure sobretot els nostres pares i avis. De seguida em ve a la memòria la primera vegada que el vaig sentir. Anys setanta. Fèiem un pícnic familiar a les set fonts de Sant Julià de Vilatorta —allò que abans se’n deia una fontada—: vermut, costelles a la brasa, la síndria a refrescar dins l’aigua de la font. A l’hora dels cafès (de termos), algú va obrir les portes d’un cotxe, segurament un Seat 124, i va posar un casset de monòlegs de Joan Capri. Es va fer el silenci. Tot d'una la veu estrident i enrabiada de Capri s’escampava pel bosc i, acontinuació, arribaven les rialles de petits i grans. Clàssics com El maniàtic, Pobre González!, El nàufrag... 

Sovint passo per la plaça Joan Capri, al darrere del mercat de Santa Caterina, i penso que allò no és ni una plaça ni res. Mira que va costar que li donessin un carrer, i al final per acabar en aquell raconet. Però és que potser ja és això: la glòria dels humoristes no s’està quieta, va més enllà de la solemnitat d’una adreça. Penso en tota aquesta gent que lluita perquè Pepe Rubianes tingui un carrer a Barcelona. ¿Vols dir que l’oblidaríem mai, si no? La glòria de l’humorista és efímera i alhora persistent com un dels seus acudits. Passen els anys, però algú torna a explicar aquell acudit, aquell monòleg, i les rialles es renoven. Fins i tot l’anònim creador del gos Mistetas, un acudit de formació en la línia del Bildungsroman, ha arribat a tenir una entrada a la Viquipèdia, abans que algú l’esborrés... 

Des de fa un temps, a Spotify, es podem trobar els monòlegs de Joan Capri o els acudits d’Eugenio, i a Youtube hi ha clubs de fans de Chiquito de la Calzada. Fa poc vaig sopar en un restaurant modern del barri de Sant Antoni. En algun moment de la nit vaig anar al lavabo i aleshores, mentre miccionava en un vàter de disseny, vaig sentir que un altaveu damunt el meu cap transmetia acudits de l’Eugenio. Quina lliçó de postmodernitat. Era l’acudit del colom Amadeu i, encara que aviat vaig estar llest, em vaig rentar les mans una bona estona per sentir el final i encara dos o tres acudits més. El del lloro, el de l’abric... Vet aquí la veritable posteritat de l’humorista, fer-nos riure quan ja no hi és.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2017.

dimarts, 25 de juliol de 2017

El gran guinyol

El pitjor que pot fer el destinatari d’una sàtira és mostrar que li toca el botet. El millor és aguantar el xàfec amb un somriure. Ho saben els polítics imitats al “Polònia” i els protagonistes de memes a la xarxa. Per això, des d’aquesta banda de món l’emprenyada del president xinès Xi Jinping contra l’innocu Winnie the Pooh sembla ridícula. De fet, l’intent xinès de censurar imatges de l’osset ha estat una rebequeria digital que encara incrementa més la mofa i la befa. Fa quatre anys que alguns xinesos comparen el seu nou timoner amb aquest osset rabassut tan estimat, sobretot des que Obama va visitar Xina i un malànima es va entretenir a acarar una foto conjunta dels dos dirigents caminant amb una imatge de Winnie i Tigger en idèntica posició. La semblança es limita a les siluetes. El president xinès té un sobrepès semblant al de l’osset groc i l’expresident nord-americà és més esvelt, com el tigre groc-i-negre. No és la primera vegada que un dirigent polític s’emprenya per un dibuix més o menys animat. El febrer de 2003 l’entorn del president rus, que ja era Putin abans del parèntesi Medvédev, va filtrar la seva irritació perquè a la pel·lícula Harry Potter i la cambra secreta, segon lliurament de la saga, l’elf Dobby tenia una sospitosa retirada a Vladimir Putin. Calb i de mirada malèvola, semblava clar que els seus pares informàtics (Jim Mitchell i Nick Davis) s’hi havien inspirat. Recordo haver-ne fet una columna per convidar les nostres màximes autoritats (llavors el president Pujol i el conseller en cap Mas) a fer un viatge oficial a Moscou per compartir amb Putin la seva experiència d’aguantar el xàfec. No parlo de “Polònia” (no va començar fins al postpujolisme, el 2006) sinó de Hollywood: només cal mirar el mestre Yoda de La Guerra de les Galàxies per adonar-se que està inspirat en Pujol i el mateix passa amb Lord Farquaad de Shrek i Artur Mas.

       Ara potser qui s’hauria d’oferir a apaivagar l’enuig de Xi Jinping és el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, avesat com està a que el comparin amb Nobita de Doraemon. Potser el seu col·lega Chen Yansheng, president de l’Espanyol, li podria aconseguir una entrevista. Les comparacions sempre són odioses, però no tothom s’emprenya quan l’associen a un dibuix animat. Amb Bartomeu mai no se sap, però a Ronald Koeman no li molesta en absolut que el comparin amb Tintín. El rècord mundial de semblances raonables el detenta la sèrie Els Simpson. Buscant per les múltiples webs que recullen memes trobo un munt de personatges de l’univers Simpson associats a polítics: el senyor Burns (Cristóbal Montoro), Ned Flanders (José María Aznar), Milhouse (Iñigo Errejón) o Tony el Gordo (Luis Bárcenas). A qui es deu assemblar la Merche de Mariscal?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/7/17

dilluns, 24 de juliol de 2017

Alternatives al Top Manta

Dimarts passat, en una columna que duia per títol “El regador regat”, Quim Monzó es feia ressò de l’existència de Top Manta, la marca oficial de productes comercialitzats pel sindicat de manters a Barcelona. En lloava el treball de naming que transforma una denominació pejorativa en motiu d’orgull, s’imaginava gent disposada a lluir-la per mostrar la seva originalitat i ho rematava amb una previsible paradoxa: el dia que uns manters no afiliats al sindicat falsifiquin els productes de la marca Top Manta. De falsificadors de marques n’hi ha de dues menes: els que tiren pel dret a l’hora de calcar nom i logo de la marca falsificada i els que només busquen aproximar-s’hi. Trobaríem parelles de consemblants a cabassos: sabatilles Puma i Yumas, jocs de taula Scrabble i Pensable, licors Baileys i Bailas... D’aquí que la protecció que ofereixen els registres de marques ja sembli el sistema de premis dels números de loteria, que té en compte les aproximacions. La globalització digital ho ha fet tot encara més complex, perquè la proliferació de sufixos multiplica els registres de domini. Però la cosa ve de lluny. La falsificació és inherent a la condició humana. Al costat de la Gran Cartoixa, a Voiron, vaig visitar el museu del Chartreuse i gairebé ocupaven més espai les falsificacions (“Imitations et Contrefaçons”) que no pas el procés d’elaboració a partir de la fórmula secreta de 130 components vegetals preservada pel mariscal d’Estrées el 1605. Hi havia centenars d’ampolles falses de totes les èpoques etiquetades en moltes ciutats europees, algunes de les quals jugaven amb el nom del chartreuse de manera matussera: Chartreusse, Cartreuse, Certosa... En realitat, després de la Revolució Francesa l’única D.O. genuïna era la de les ampolles provinents de Tarragona, on la gent encara ho pronuncia Jartrès (o Gertrès).
       Els productes que solen vendre els actuals manters tendeixen a la rampoina i desconec si la nova marca Top Manta pretén augmentar-ne la qualitat. Seguint la lògica que apuntava Monzó, potser els seus imitadors buscaran estrafer-ne el nom i aviat circularan productes TopeManta, Pot Manta, Mot Panta... Val a dir que en català col·loquial ja existeix una certa tradició de marques blanques (amb perdó) que poden servir d’alternativa a la marca del sindicat manter. A qui pugui interessar, la reina de la festa és la marca No-t’hi-fixis. Quantes vegades no hem sentit alguna tieta dir que la roba que ha comprat en un basar és d’aquest marca? Poden ser pantalons, bruses, faldilles, mitges, vambes... La marca No-t’hi-fixis cobreix tota la gamma. I n’hi ha més. En un segon nivell de qualitat (nominal) trobaríem les marques Delmer, Delco, Dundra i Dungi; a saber: Del Mercat, Del Contenidor, D’un Drapaire i D’un Gitano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/7/17

diumenge, 23 de juliol de 2017

La culpa és del diccionari

El zoo de Barcelona ha engegat una campanya per canviar la definició de zoològic que dona el diccionari. La troben curta. Diuen, en un vídeo, que és com si la defi­nició de la paraula escola fos “un lloc gran on hi van els nens entre petits i grans” o la del cotxe “quelcom per moure’ns” o la de la taula “allò que hi ha per casa, a vegades”. Ja es veu que no han llegit gaires diccionaris. Reprodueixen la definició de zoo al GDLC d’Enciclopèdia: “Lloc es­paiós, normalment un jardí o un parc, on hi ha aplegats nombrosos animals ferèstecs o exòtics, exposats a la vista del públic”. Troben que no els defineix i argumenten de manera prolixa tot el que no diu la definició: “No trobem enlloc que digui que moltes de les espècies que estan al zoo estan amenaçades d’extinció o fins i tot ja s’han extingit a la natura. No parla de l’estudi de l’hàbitat dels animals per poder-los reintroduir o entendre per què estan en perill. No parla de res que s’assembli a la conservació ex situ. Del mangabei de coroneta blanca ni de la repoblació de la gasela dorcas. I òbviament no parla de l’estudi de la flora i fauna autòctones o l’estudi del comportament migratori del rorqual a les aigües catalanes”. Òbviament, diuen. La campanya no té res a veure amb la lexicografia. És una lícita operació d’imatge dissenyada per reivindicar el nou paper que volen tenir els parcs zoològics per justificar la seva pervivència. I han pensat en el diccionari com una oportunitat de promoció. Perquè aquí l’única cosa òbvia és que una definició de diccionari de zoo no pot parlar de mangabeis ni de gaseles ni de rorquals. La lexicografia distingeix entre diccio­naris (d’àmbit general o especialitzats) i enciclopèdies. Els sentits de les paraules evolucionen, i és bo que els diccionaris ho reflecteixin en el seu paper de notaris, però últimament se succeeixen les campanyes de col·lectius o gremis que confonen els lexicògrafs amb legisladors.
Els responsables institucionals del zoo de Barcelona, adscrits a l’Ajuntament, haurien de conèixer l’existència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Ca­talans, una institució que té per mandat exercir d’acadèmia de la llengua catalana i que gestiona les definicions del diccionari normatiu (DIEC) a través d’una Comissió de Lexicografia que es reuneix periòdicament per valorar les sol·licituds de canvis i adoptar acords que després s’apliquen a l’edició en línia i l’aplicació de mòbil del DIEC-2. La definició actual de zoològic fa: “Recinte espaiós amb diversos vivaris on s’exposen espècies d’animals, espe­cialment feréstecs o exòtics, a la vista del públic”. Si envien una petició més clara i succinta de com podria millorar la definició per ajustar-se a la realitat la comissió s’ho estudiarà gustosa. L’adreça de l’IEC és carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/7/17

La cadira exploradora

Un dels mercats més interessants d’explorar és el de les ofertes de cursos de l’ensenyament no reglat. Ara al ju­liol l’oferta decau i s’especialitza en coses refrescants, però durant tot l’any es diversifica tant que sembla emanar d’un pla d’estudis dissenyat en una festa rave. La veritat és que es poden fer cursos de tot, més enllà de les clàssiques extraescolars d’idiomes, fotografia o gimnàstica. Els dissenyadors de cursos no reglats no deixen camp per verd. Ofereixen des de cursets de pesca a mosca fins a hulateràpia, passant per treure-li rendiment publi­citari al teu Instagram, aprendre el silbo canario, practicar la cuina paleo (que ve de paleolítica, no s’hi posen per poc), fer-se youtuber en tres dies o familiaritzar-se amb la filosofia dels rosacreus. Aquest rum-rum es fa ressò d’un taller que m’hauria agradat molt poder fer quinze anys enrere: el curs de la Cadira Exploradora Intel·ligent que se celebrarà el 27 i 28 d’octubre. No és un curset barat (són 600 euros per dos dies, o 500 si es compleixen unes condicions familiars que jo fa quinze anys complia), però el preu inclou tot el material necessari per a la construcció i programació del giny que anuncia el títol: una cadira (de rodes) exploradora intel·ligent.
Abans de continuar he d’advertir que soc part implicada. Ni l’imparteixo ni hi participo ni sabria gaire com posar-m’hi perquè sempre he estat un negat per als treballs manuals, però l’organitza la Fundació Nexe i he de reconèixer que en soc patró (d’honor, és a dir, dels que no va a cap reunió ni per mal de morir, però dono suport moral incondicional, tal com faig ara). El nostre fill Lluís va anar a Nexe fins als sis anys i, de fet, la cadira de rodes que presenten en la publicitat del curs és idèntica a la que usava quan era petit, model Tiger, amb carcassa metàl·lica de color verd i un entapissat a joc que combina lletres de colors sobre fons verd. Els participants del taller modificaran tota la part inferior de la cadira que hi portin. Les quatre rodes quedaran substituïdes per una safata rígida de perímetre ampli sota la qual instal·laran un motoret elèctric, una rodeta davantera amb molt de gir i dues rodes posteriors una mica més grans. L’objectiu, que el nen pluridis­capacitat pugui fer anar la cadira des d’un polsador, amb una certa supervisió però total autonomia. Ja és el segon cop que es fa aquest curs, i funciona! L’invent és ­collonut perquè prové d’uns pares manetes que reivindiquen la capacitat de reparar i modificar els aparells que l’obsolescència programada semblava haver erradicat de la nostra societat de consum. Si hagués existit aquest curs quan el nostre fill vivia ens hi hauríem apuntat segur, feliços de poder transformar el menjador de casa en una pista de cadires de xoc.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/7/17

Nefkens, Nefkens

Aquest dimarts l’àrea de visuals de l’Institut Ramon Llull va organitzar un acte insòlit que va assolir la quadratura del cercle entre la simplicitat i la complexitat. Una trobada amb l’escriptor i col·leccionista d’art Han Nefkens que consistia a regalar-li una paraula en català (“la que més us agradi, us representi o us inspiri”) i explicar-ne el perquè en tres minuts. Hi havia proveïdors de totes les branques del sector cultural, alguns de molt coneguts, d’altres anònims: poetes, cantants, traductors, artistes, escriptors, periodistes, cineastes, informàtics... El punt de partida va ser una entrevista que Laura Sangrà li va fer el mes de maig al programa Tria 33 en la qual el neerlandès va declarar que havia deixat de col·leccionar art per encarregar obra a joves artistes. En realitat Nefkens, periodista de formació, ja era un col·leccionista atípic. Des de 2001 diposita en museus les obres que adquireix perquè siguin contemplades. Ho fa com a préstec a llarg termini en llocs com el Centraal Museum d’Utrecht o el FRAC Nord-Pas de Calais, a Dunkerque. Seropositiu des del 1987, l’any 2006 va crear la Fundació Art Aids per millorar la vida de les persones que viuen amb el VIH i des d’aquest àmbit ha col·laborat amb la Fundació Miró. Nefkens, que ja entenia el català però no el parlava, va insistir de fer l’entrevista en català. Se’n va sortir amb prou fluïdesa, tal com es pot comprovar a la xarxa, però va comentar amb Sangrà que potser li faltaven paraules. D’aquí va sortir la idea.
Assegut en una sala del Palau Baró de Quadras, seu de l’Institut Ramon Llull, Nefkens va anar entomant les paraules que li vam regalar un munt de gent, va fer preguntes, les va pair i les agraí. Paraules com ara alba, l’altre, ancestral, curiositat, espurna, marge, petó o vaixell, defensades amb passió i afecte. Compostos com rodamons o somiatruites, rareses lèxiques com fasser (palmera de dàtils), suau (la beguda) o temós (persona que duu el mateix nom que el seu germà mort, com Dalí), verbs tan suggerents com explorar, estimular, llostrejar (el llostre és el crepuscle) o arrepapar-se, topònims com Comalats (l’origen del vi amb què es va cloure l’acte), mots tan domèstics com la canalla i tot de delícies fonètiques com ara carquinyoli, mandonguilla, serendípia o xerrameca, aquest última subministrada per la seva compatriota Marjolijn van der Meer, que el va felicitar per haver fet el mateix pas que ella va emprendre fa dècades, del neerlandès al català, i després va fugir corrents cap al teatre Grec a sentir cantar son fill, que és l’ànima dels Mishima. Al final, amb un fons de guitarra, el poeta Josep Pedrals, baixat directament dels cursos de poesia improvisada a l’Escola d’estiu de Glosa que se celebra cada any a Espolla, va arreplegar la vintena llarga de paraules regalades a Nefkens i ens va dir un poema lluminós que les enfilava totes, sense excepció. Un poema que va anar creixent a la llibreta del poeta mentre els proveïdors de paraules intercanviàvem un mot amb Nefkens, parònim d’un altre holandès admirat, Johan Neeskens.

Màrius Serra. La Vanguardia. 22/7/17

diumenge, 16 de juliol de 2017

Subcultura a l'ombra

Aquesta setmana Oriol Soler entrevista a Verbalia.com Eduard Soler, un dels joves creadors del videojoc Aragami, llançat per Sony, i del qual ja s’han venut més de tres-centes mil còpies. L’usuari esdevé un ninja que es mou per les ombres. Aquest és el seu poder, contraposat al poder de llum dels seus enemics, amb qui es relaciona omplint de sentit literal la bella expressió “a mata-degolla”. Si el busqueu a YouTube comprovareu que respon a una estètica manga. De fet, l’Eduard admet unes influències generacionals molt mainstream: Bola de Drac, Naruto i Harry Potter. Aragami és el títol d’una pel·lícula d’acció japonesa dirigida per Ryuhei Kitamura el 2003 en el marc del projecte Duel de pel·lis filmades en una sola setmana i protagonitzades per dos actors que lluiten en un sol escenari. La història del joc comença amb el treball final del màster de creació de videojocs a la UPF-IDEC. Després, van publicar-ne el tràiler a YouTube i allà va començar el fenomen. El següent pas va ser penjar la demo en un web de videojocs indies. Les reaccions van ser tan positives que tres dels cinc estudiants es van plantejar fer el joc. I aquí va començar l’odissea. Una història de superació amb final feliç que il·lustra la cara lluminosa d’a­quest mot que tan sovint fem servir d’arma llancívola: l’emprenedoria. Perquè aquests tres joves han passat, en tres anys, de presentar un treball de fi de curs a codirigir Lince Works SL, una empresa amb dotze treballadors dedicada als videojocs.
En el camí, com si fos el trajecte del seu ninja ombrívol, passen per Barcelona Activa, aprenen a demanar préstecs tous i triomfen al Game BCN, una mena de concurs de talent per a videojocs que finança set projectes amb capital risc de CaixaBank i assessorament d’Incubio. El procés (ai) s’allarga més del previst i arriba un moment que els tres socis es fonen els préstecs de la Generalitat, l’Estat i les famílies. En un últim gir argumental, contacten amb un representant de Sony a Europa i la multinacional els dona els calés que els falten per acabar el joc a compte de drets. Aragami es publica, té una recepció òptima (surt a la pàgina principal de la plataforma Steam) i en poques setmanes poden tornar tots els préstecs. Quan li demanen si els videojocs són subcultura, l’Eduard respon que “dir que jugues a videojocs fa vergonyeta”, però que és qüestió de temps i que “artísticament, un videojoc està a l’altura d’una pel·lícula”. Sobre el procés creatiu, explica el moment genètic quan, amb seu soci Álvaro, es reuneixen en el que anomenen un think tank de Barcelona Activa i s’estan tres dies en plena efervescència: “Jo somiava coses i al llevar-me les escrivia, a l’autobús anava apuntant idees...”. Tres dies anotant somnis que després triguen tres anys a esdevenir rea­litat. Sembla el retrat invers d’una novel·la: tres anys escrivint perquè després en tres dies un editor les posi negre sobre blanc. Llum i ombra, l’audiovisual i l’editorial són el yin i el yang de les indústries culturals.

Màrius Serra. La Vanguardia. 15/7/17

dimarts, 11 de juliol de 2017

Acròstics que juguen

La setmana passada va néixer una estrella del futbol. Un jugador colombià de l’Atlètic Na­cional que va fer un bon paper en un torneig internacional de nom ben curiós: la Copa Mitad del Mundo Sub-18 que se celebrà a l’Equador. Hi va ajudar el nom, encara més curiós, del futbolista: Efmamjjasond González.
Els experts en onomàstica que vulguin associar l’origen del nom a alguna llengua exòtica corren el perill de patir una baixada d’autoestima. Els pares d’Efmamjjasond van decidir batejar-lo així per la via acròstica. Potser són pietosos i saben que molts salms bíblics són acròstics alfabètics (cada vers comença amb una paraula la inicial de la qual és la lletra corresponent segons l’ordre alfabètic, de la a a la zeta). Efmamjjasond també és un acròstic, en aquest cas cronològic, perquè està compost amb les inicials dels dotze mesos de l’any en castellà: E d’ enero, F de febrero, M de marzo, A d’ abril...i així fins a la D de diciembre. Val a dir que el noi es fa dir Jasond, que és més eufònic. Si el coneguessin els poetes Pedrals i Casasses segur que li dirien Segon Semestre, igual com al poeta Sisternes l’anomenaven Divuit (6x3 de Sis i Ternes).
Tots els diaris han destacat que mai no s’havia donat un cas així. A mi m’ha recordat l’enigmàtica història del Siipadais. Als anys setanta van aparèixer al Maresme algunes pintades molt visibles des del tren de la costa que deien “Juegue al Siipadais”. Molta gent en guardava el record però pocs sabien què era el Siipadais. Per un seguit de casualitats, ara fa onze anys me’n vaig fer ressò i l’article va suscitar un munt de correus electrònics. Va costar, potser perquè vivíem en l’era a.T. (abans de Twitter), però al final en vam treure l’entrellat. El Siipadais era un joc de tauler 8x8 que combinava caselles verdes amb roses. Els jugadors rebien vuit peces, cadascuna de les quals amb una funció, i l’objectiu era eliminar les peces del rival. Una mena de precursor de l’Stratego. El joc el va inventar Salvador Oreja Romero i les pintades va ser una simple forma de promoció barata, el que avui en diríem màrqueting de guerrilla. El senyor Oreja havia tingut set fills amb la seva esposa Isabel: Irene, Palmira, Alfredo, Daniel, Alicia, Inés i Salvador. No cal gaire esforç per detectar que el mot enigmàtic de les pintades es va formar amb les inicials de la prole, precedides dels noms dels pares (Salvador i Isabel): S.I.I.P.A.D.A.I.S. La segona de les as de l’acròstic va per l’Alicia, la cinquena filla de la nissaga. Ella em va escriure i va resoldre el misteri, tot afegint que son pare també havia patentat altres invents.
Des que sé de l’existència del futbolista colombià que no puc deixar d’imaginar els pares d’Efmamjjasond González jugant al Siipadais.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

dilluns, 10 de juliol de 2017

Caso, cases, casa, casem, casi

Al Foment Hortenc, els alumnes de l’escola d’adults de teatre van representar, per final de curs, Teatre sense animals, una peça del dramaturg, actor i director francès Jean-Michel Ribes, que Sergi Belbel va estrenar fa més d’una dècada al Romea. Són escenes que flirtegen amb l’absurd sense deixar de tocar amb un peu a terra. En una d’elles, un pare li canvia el nom a la seva filla adolescent (li nega que es digui Monique) i això provoca una ­acalorada discussió durant la qual el pare li retreu que no recordi res del dia que es va casar amb sa mare. L’estupefacció de Monique conforma un gag d’efecte immediat perquè el públic assumeix l’absurd implícit que transporta el retret. L’endemà, veig les fotos del casament de Leo Messi i comprovo que desactiva el marc mental sobre el qual Ribes fonamentava la rèplica, perquè els nuvis apareixen acompanyats tothora pels fills. No es pot dir que Messi i Antonella siguin una parella gaire anticonvencional ni trencadora. Ans al contrari. Passa que la convenció ha canviat. El casament ja no és la porta d’entrada a la convivència, sinó una festa a la carta. Una més de les moltes derives semàntiques d’aquest segle XXI, capaç de celebrar una cursa anomenada Dakar a Amèrica.

Aquest divendres, en el marc incomparable de Can Ribas, a Bigues i Riells, es va (vam, vaig) casar el meu nebot Màrius i la Judit. El fet que ja faci anys que conviuen no els ha impedit recuperar tota la narrativa nupcial, comiats de solter inclosos, i avui mateix entomaran estoicament les cues dels controls de passaports mentre enfilen cap a una lluna de mel esplèndida a Hawaii. El verb casar és transitiu, però la seva transitorietat (no jurídica) és un xic especial. Els capellans o els alcaldes casen la gent, però els pares també casen els fills (“ja hem casat la nena!”) i els interfectes es casen (entre ells). En el cas dels meus nebots, els vaig casar jo. Literalment. Vaig fer de mestre de cerimò­nies a la boda, que és una manera de dir-ho extreta dels fulletons que anuncien actes culturals. No era la primera vegada que ho feia (ja vaig casar la meva neboda Núria amb el David) i ells també repetien (just el dia abans havien passat pel registre amb els testimonis per cobrir el tràmit legal), però és el casament que documenta el reportatge fotogràfic del gran Jordi Ribó. El memorable. La boda de debò. Divendres a can Ribas, a l’hora de declarar el Màrius i la Judit marit i muller, com que la legalitat vigent no m’atorgava cap autoritat nupcial, vaig repetir la fórmula verbal que ja havia funcionat amb la ­Núria i el David: “En virtut de l’amor que sabem que us professeu, els aquí presents us declarem marit i muller”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

dissabte, 8 de juliol de 2017

Quan al cel hi ha bassetes...

Quan el DNI tenia una entrada per a la professió Joan Brossa es va declarar poeta, el funcionari va entendre paleta i el va renyar: “¿Paleta? Pondremos albañil”. Hi ha noms d’ofici que són usats de manera innoble per menystenir el personal. Pallasso, per exemple. O peixatera, o camioner. Alguns generen frases fetes: fumar com un carreter, tenir idees de bomber, menjar peus de ministre... D’altres són més conjunturals (banquer, tertulià). El gran Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català, va incloure un insòlit “arquitecte” en el reguitzell d’insults que encolomà al capità Haddock. Ves a saber què hi tenia, amb els arquitectes, o si era un acudit privat. Aquesta setmana, arran de la crisi de Govern saldada amb un canvi sobtat de conseller de Cultura, alguns destacats periodistes locals han transferit tot el seu menyspreu al mot sardanista. La seva és una actitud superba, etnicista i lexicalitzada (vegeu Llovet) que mereixeria la participació obligada en un concurs de sardanes revesses, concebudes com un repte enigmàtic que oculta el tiratge. L’objectiu dels dansaires que hi parti­cipen és saber quants compassos formen els curts i quants els llargs, i fer-ne els càlculs sense deixar de ballar. Un enigma de complexitat notable.
A banda del conseller Lluís Puig, que ha provocat aquestes reaccions, hi ha uns quants creadors contemporanis que entomarien amb un somriure la presumpta invectiva dels menyspreadors. Jordi Lara, per exemple. Lara és un dels escriptors més interessants que ha donat la literatura catalana en aquests últims anys i un home vinculat a la sardana, fins al punt que ha dirigit programes com Sardana o Nydia a TV3. A banda, és un narrador molt poderós, que acaba d’enlluernar-nos amb el seu últim llibre: Mística conilla (Edicions 1984), premi de la Crítica Serra d’Or 2016. Va fer un salt el 2008 amb Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions 1984), un recull de narracions centrades en el món de la sardana. En recordo especialment una que descrivia l’accidentat itinerari d’una cobla, digna de ser portada al cinema per Ken Loach. En una altra, el narrador investigava sobre la figura de Pep Ventura, conegut com el gran reformador de la cobla, un músic nascut a Alcalá la Real (Jaén). Arnau Tordera, líder del grup osonenc Obeses, canta sardanes vestit de cuir i va musicar una representació escènica del llibre de Lara. El talentós Tordera és un músic jove, però només cal anar a la generació immediatament anterior per trobar-hi Roger Mas, autor d’un memorable disc amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Al cotxe, que ja és el meu únic auditori amb lector de cedés, el disc de Mas competeix amb el que la mateixa cobla va enregistrar en directe al Kursaal manresà amb el Niño Josele, un altre que es podria sentir honorat amb l’apel·latiu de sardanista. I encara, si ens enfilem a una generació anterior, emergeix la proposta de Santi Arisa: Sardanova. El taló d’Aquil·les d’alguns cosmopolites de saló és la cultura dita popular. Aquella que sap, abans de mirar les isòbares, que “quan al cel hi ha bassetes, a la terra pastetes”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 8/7/2017

dimarts, 4 de juliol de 2017

Tot il·luminant Xavier Gafarot


El vespre de Sant Pere hi va haver una pluja de premis a la immortal ciutat de Girona. Als defores, allà on s’alça l’Auditori-Palau de Congressos, Felip VI entregava els premis de la Fundació Princesa de Girona, en presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i d’altres il·lustres convidats. A la Fontana d’Or, en plena ciutat vella, el Gremi de Llibreters lliurava els premis del Memorial Pere Rodeja, en al·lusió al llibreter que durant anys va regentar la Llibreria Geli, en presència del regidor de Cultura, Carles Ribes, i d’altres convidats també il·lustres. Les cerimònies devien ser similars, amb parlaments i el lliurament dels guardons. A la Fontana d’Or, el pregoner va ser el periodista Jordi Grau i els premiats, la llibretera vilanovina Rosanna Lluch i el director de premsa Xavier Gafarot. A l’Auditori, el parlament que trobo reproduït pertot va ser de Felip VI, però em costa trobar informació sobre els guardo‐ nats. Els uns premien el foment del llibre i els altres la capacitat d’innovació. Previsiblement, les dotacions són incomparables, però no és pas això el que provoca aquest article. Hi ha més diferències previsibles (l’endemà al matí el parc de la Devesa encara era tancat i hi pul·lula‐ ven desenes de mossos d’esquadra), però la diferència que em sembla més significativa és lumínica. Hi ha premis que es convoquen perquè els focus il·luminin el convocant i n’hi ha d’altres que aspiren a il·luminar els premiats.

El Memorial Pere Rodeja és d’aquests segons. I resulta significatiu que enguany, a banda de posar el focus sobre una experimentada llibretera vilanovina filla de llibreter (Rosanna Lluch va dedicar el guardó a son pare), hagi reconegut per primera vegada la tasca d’un profes‐ sional que es dedica, justament, a treballar perquè els focus il·luminin els altres. Acostumat a exercir les discretes funcions d’un cap de premsa, quan la llum dels focus va il·luminar les perfilades patilles de Xavier Gafarot, el vam sentir descriure, amb lucidesa i un punt emocio‐ nat, la complexitat de la seva feina d’intermediari entre empreses editorials i mitjans de co‐ municació. En el seu cas, tothom en destaca l’eficiència, la discreció i la mà esquerra impres‐ cindible per navegar sense estavellarse pel mar d’egos, presses i pressions de la indústria edi‐ torial. Els responsables de comunicació treballen en un segon pla de complex acoblament amb molts altres plans que reivindiquen ser els primers. Però hi ha una qüestió prèvia bàsica que tots els autors que hem treballat amb Xavier Gafarot apreciem especialment: la seva pas‐ sió lectora basada en la naturalitat, sense cap afectació ni desídia. El primer pas ha de ser sempre llegir. Després ja vindran els focus. Encara que de vegades, enlluernen tant que acaben eclipsant els premiats. L’enhorabona a tots ells. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/7/17

dilluns, 3 de juliol de 2017

El foment de l'escriptura

Els exàmens de selectivitat han esdevingut una font periodística de temes socioculturals. Cada any en trascendeix algun aspecte, ja siguin preguntes que popularitzen termes (el cas emblemàtic de la catàfora) o, com enguany, consideracions sobre el grau de dificultat (l’elevat percentatge de suspensos en filosofia). Les fluctuants notes de tall acostumen a marcar la cotització de les carreres més cobejades amb precisió bursàtil i els alumnes que obtenen les qualificacions més altes a cada demarcació electoral tenen el seu moment de glòria mediàtica. Després de la selectivitat, quan l’alumnat es dissol a les procel·loses aigües universitàries, decau el seguiment informatiu de graus, postgraus i màsters de tot pelatge, a menys que es produeixi un fet excepcional. Gens excepcional és el que provoca aquest article. Ningú no sap com ha estat, però el cert és que el nombre d’exàmens de tipus test corregits per una màquina ha anat creixent fins al punt de ser un monocultiu en segons quines carreres. Els que tenim fills en edat universitària, sobretot en els primers cursos, de vegades tenim la sensació que es passen els cursos examinant-se de la teòrica del carnet de conduir. Aquest monocultiu avaluador implica que un dels aprenentatges més ràpidament assolits és l’estratègia perquè en ocasions deixar una pregunta en blanc penalitza menys que arriscar-se a respondre-la malament. Estem formant experts en teoria dels jocs?


       Pot semblar que els exàmens tipus test estan circumscrits a les assignatures més tècniques, però una simple enquesta entre una cinquantena d’amics, coneguts i saludats que actualment cursen carrera provoca moltes sorpreses. Al costat de les diverses branques de Biologia (UAB, UdG), Economia (UAB, UPF), Veterinària (UAB), Farmàcia (UB) o Enginyeries diverses (UPC), m’han respost estudiants de Psicologia (UAB, UB), Logopèdia (UAB, VIU) o Infermeria (UAB, UPF) que xifren en un 90% els exàmens tipus test que fan. Fins i tot en disciplines tan discursives com Sociologia o Periodisme el percentatge frega el 50%! Aquesta setmana el poeta Josep Pedrals va publicar un tuit que feia “Aunque ABCD, a vece’ no da”. Doncs això. Tanta creueta no dona per a gran cosa. L’esforç de redactar és directament proporcional a l’esforç de llegir, desxifrar i valorar el discurs. Si no exigim dels nostres universitaris que sàpiguen redactar, qui ho farà? Després ens posem les mans al cap pels baixos índexs de lectura. Ja em faig el càrrec que la vida del professor universitari és dura, i que el noble art de la correcció no resulta gaire apassionant, però potser hauríem de tancar en un correccional les màquines correctores de tests fins que no aprenguin a valorar un text correctament redactat, per exemple sobre filosofia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rumr-um 3/7/17

Entradas populares

Compartir