dilluns, 31 de juliol de 2017

RIP per la criogènia

Fa uns dies a Suïssa van trobar una parella en una glacera suïssa. Tots els mitjans en van recollir els detalls, perquè va resultar que la parella en qüestió (Marcelin i Francine, un sabater i una mestra) havia caigut en una esquerda de gel fa setanta-cinc anys, el 15 d’agost de 1942. Ha calgut que la glacera s’enretirés durant dècades perquè els seus cossos sortissin a la llum, en perfecte estat de conservació. La petita dels seus set fills, Marceline, que llavors tenia 4 anys i ara en té 79, va declarar al diari Le Matin que per fi els podran enterrar i que això li donava una gran pau interior. Entre els detalls que han trascendit destaquen els complements que també s’han conservat: la roba d’època, les botes de muntanya amb tacs de goma, les dues motxilles, una ampolla sense etiqueta i un llibre. Ho he buscat pertot i enlloc no he sabut trobar quin llibre era, però seria la bomba que la mestra hagués portat a la motxilla una traducció al francès del relat “Rip van Winkle” de Washington Irving, publicat el 1819.

Irving va aturar el temps amb un recurs infantil, dormint. Van Winkle és un jovial holandès que viu feliç al peu de les Catskill Mountains, al nord de Nova York, treu a passejar el gos i topa amb un grup de neerlandesos vestits amb roba antiga, com si fossin colons. S’afegeix a la festa i beu fins que s’adorm. El seu son s’allarga tants anys que quan torna a la vila encara es creu súbdit del rei Jordi III, aliè al fet que els Estats Units s’han independitzat i l’únic Jordi que compta és el president George Washington. Al relat, van Winkle passa per tota mena de vicissituds fins que una anciana el reconeix. Irving va encetar una explotació de la discontinuïtat temporal després molt imitada, de vegades canviant Morfeu per altres inhibidors de la conciència. Per exemple, una fervorosa comunista alemanya que supera un llarg estat de coma poc després de la caiguda del mur de Berlin protagonitza la hilarant pel·lícula de Wolfgang Becker Good bye Lenin (2003). L’aïllament, abans d’Internet, tenia més cares. Als noranta un anunci de cotxes presentava un ancià espanyol amb pinta de no haver sortit mai del seu poble. L’home preguntava als propietaris d’un 4x4: “¿Y Franco qué dice de esto?” Un anunci que en aquells moments partia de la feliç premissa que el franquisme estava superadíssim i, en canvi, avui no faria cap gràcia. A mi, la troballa de la parella de suïssos congelats em destrossa un mite d’infància: la criogènesi de Walt Disney. Perquè a veure, si han trobat aquests dos pobres suïssos que van morir l’any 1942 joves i saludables “en perfecte estat de conservació” i, tanmateix, només poden enterrar-los, a què treia cap congelar un home de seixanta-cinc anys com Walt Disney l’any 1966?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/7/17

dissabte, 29 de juliol de 2017

Ell acusa (Kim Il-sung)

L’acusació, de Bandi (Edicions del Periscopi/Asteroide en castellà) és un bon llibre de relats protagonitzats per éssers enxarxats en una societat fèrriament controlada. Un país que podria haver imaginat Kafka si no fos que ja existeix: Corea del Nord. Bandi descriu la irracionalitat del totalitarisme des dels detalls, tal com fa la millor literatura. Relats com “La ciutat del fantasma” en el qual, després de patir repressió per cobrir la finestra amb una cortina en plena desfilada, la mare d’un nen a qui li fan por les imatges gegantines de Karl Marx i Kim Il-sung conclou que “per sobreviure hauria d’haver après a tenir por molt abans”. O com “Tan a prop, tan lluny”, on plorar es considera un acte de sedició que pot suposar condemna a mort: “La llei exigeix que la gent rigui malgrat els sofriments i que cadascú s’empassi sol la seva amargor”. El llibre de Bandi és ple de paratextos, des de la “Dedicatòria” de Do Hui-yun (president d’una ONG de refugiats nord-coreans) fins al postfaci “Com ens ha arribat el recull de contes d’un autor de Corea del Nord crític amb el règim” de Kim-Song-dong (periodista de la revista Wolganjoson), un thriller del gènere “manuscrit trobat”. Els editors hi afegeixen el seu punt de vista, subratllant amb raó el valor literari de l’obra per damunt de factors extraliteraris, i també els traductors inclouen una nota preliminar. La traducció al català (i al castellà) dels escriptors Hèctor Bofill (Badalona, 1973) i Hye Young You (Chungju, Corea del Sud, 1971) és impecable, salpebrada amb 34 notes a peu de pàgina.


       Aquesta proliferació de notes m’ha empès a fer-ne una relectura paratextual. Quan tradueixo soc un acèrrim enemic de la NdT, però reconec que aquest cas és excepcional. La lectura marginal de les 34 notes de B & Y és esfereïdora. Aprenem que Bandi vol dir “lluerna” (nota 1), que jidowon, monitor en coreà, al Nord designa als comissaris polítics (nota 5), que el Sonyondan és una organització fundada per Kim Il-sung per reclutar nens de set a tretze anys que seran els futurs revolucionaris disposats a obeir les consignes del Gran Líder del Partit Comunista (nota 6), que el Bowibu és la policia secreta (nota 8) i el vinalon la fibra sintètica nacional, en absència de cotó i de niló (nota 17), que un Número 1 és un esdeveniment en el qual participa en persona el líder suprem del país, primer Kim Il-sung, després Kim Jong-il i ara Kim Jong-un (nota 21), que els serveis centrals del Bowibu decideixen qui fa el servei militar i qui no (nota 24), que hi ha dos termes per dir camarada, dongmu i dongji, però que per adreçar-se als funcionaris del Partit cal fer servir el segon perquè denota més respecte (nota 26) i que l’exèrcit nord-coreà dona dues menes de llicenciats: els soldats desmobilitzats després d’haver completat el servei militar i els “desmobilitzats per mala conducta” (nota 29). La propera vegada que algun il·luminat tingui la temptació de comparar Catalunya amb Corea del Nord millor que llegeixi abans L’acusació. Qui analitza no banalitza.

Màrius Serra. La Vanguardia. 29/7/17

dimecres, 26 de juliol de 2017

Els ulls de James Baldwin

“La història dels negres a Amèrica és la història d’Amèrica. No és una història bonica”. Aquestes paraules de James Baldwin surten al documental I am not your Negro, que tracta de la figura i la ment privilegiada d’aquest escriptor. Es va estrenar ahir a Barcelona i l’haurien d’ensenyar a totes les escoles —d’aquí i d’allà— pel missatge compromès i radical que transmet. L’arribada de Donald Trump al govern dels Estats Units ha posat a una part de la societat nord-americana en to d’alerta. Els conflictes socials, racials i de gènere, que en les últimes dècades semblaven haver avançat en la convivència i la igualtat, han retrocedit d’un dia per l’altre. De sobte, doncs, una pel·lícula que havia de reivindicar la defensa contundent d’unes idees, l’enlluernament intel·lectual de la figura de Baldwin, s’ha convertit en una arma de denúncia sobre el present. Les manifestacions a Selma o Birmingham, Alabama, ressonen en les morts recents a Ferguson. Les imatges de la discriminació que patien els negres als Estats Units, als anys 50 i 60, resulten actualíssimes.. 

A les fotos, els ulls de James Baldwin sempre semblen tristos, com si transmetessin les turbulències de la vida interior, però la seva mirada és afuada. Entre nosaltres, era conegut sobretot com a novel·lista, tot i que fa temps que els seus llibres no es reediten. Va viure molts anys al sud de França —ell mateix deia que s’hi havia exiliat— i va venir més d’un cop a Barcelona. A la pel·lícula de Raoul Peck hi descobrim un intel·lectual de pes, un activista que manté en tot moment una posició crítica. El guió segueix un text inèdit de Baldwin, Remember This House, en què repassava la seva relació personal amb tres defensors dels drets civils dels negres que van morir assassinats: Medgar Evers, Martin Luther King i Malcolm X —tots tres abans de fer 40 anys—. De mica en mica, sentint les seves opinions, ens adonem que Baldwin n’era el successor natural. “Érem tan joves”, diu en un altre moment del film, i més que un atac de nostàlgia sembla un crit desesperat. Obama va ser president amb 48 anys. Trump ja en té 70, però la seva ideologia és antediluviana.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 dabril del 2017.

La glòria de l’humorista


Llegeixo que aquests dies fa cent anys del naixement de Joan Capri, l’humorista que va fer riure sobretot els nostres pares i avis. De seguida em ve a la memòria la primera vegada que el vaig sentir. Anys setanta. Fèiem un pícnic familiar a les set fonts de Sant Julià de Vilatorta —allò que abans se’n deia una fontada—: vermut, costelles a la brasa, la síndria a refrescar dins l’aigua de la font. A l’hora dels cafès (de termos), algú va obrir les portes d’un cotxe, segurament un Seat 124, i va posar un casset de monòlegs de Joan Capri. Es va fer el silenci. Tot d'una la veu estrident i enrabiada de Capri s’escampava pel bosc i, acontinuació, arribaven les rialles de petits i grans. Clàssics com El maniàtic, Pobre González!, El nàufrag... 

Sovint passo per la plaça Joan Capri, al darrere del mercat de Santa Caterina, i penso que allò no és ni una plaça ni res. Mira que va costar que li donessin un carrer, i al final per acabar en aquell raconet. Però és que potser ja és això: la glòria dels humoristes no s’està quieta, va més enllà de la solemnitat d’una adreça. Penso en tota aquesta gent que lluita perquè Pepe Rubianes tingui un carrer a Barcelona. ¿Vols dir que l’oblidaríem mai, si no? La glòria de l’humorista és efímera i alhora persistent com un dels seus acudits. Passen els anys, però algú torna a explicar aquell acudit, aquell monòleg, i les rialles es renoven. Fins i tot l’anònim creador del gos Mistetas, un acudit de formació en la línia del Bildungsroman, ha arribat a tenir una entrada a la Viquipèdia, abans que algú l’esborrés... 

Des de fa un temps, a Spotify, es podem trobar els monòlegs de Joan Capri o els acudits d’Eugenio, i a Youtube hi ha clubs de fans de Chiquito de la Calzada. Fa poc vaig sopar en un restaurant modern del barri de Sant Antoni. En algun moment de la nit vaig anar al lavabo i aleshores, mentre miccionava en un vàter de disseny, vaig sentir que un altaveu damunt el meu cap transmetia acudits de l’Eugenio. Quina lliçó de postmodernitat. Era l’acudit del colom Amadeu i, encara que aviat vaig estar llest, em vaig rentar les mans una bona estona per sentir el final i encara dos o tres acudits més. El del lloro, el de l’abric... Vet aquí la veritable posteritat de l’humorista, fer-nos riure quan ja no hi és.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2017.

dimarts, 25 de juliol de 2017

El gran guinyol

El pitjor que pot fer el destinatari d’una sàtira és mostrar que li toca el botet. El millor és aguantar el xàfec amb un somriure. Ho saben els polítics imitats al “Polònia” i els protagonistes de memes a la xarxa. Per això, des d’aquesta banda de món l’emprenyada del president xinès Xi Jinping contra l’innocu Winnie the Pooh sembla ridícula. De fet, l’intent xinès de censurar imatges de l’osset ha estat una rebequeria digital que encara incrementa més la mofa i la befa. Fa quatre anys que alguns xinesos comparen el seu nou timoner amb aquest osset rabassut tan estimat, sobretot des que Obama va visitar Xina i un malànima es va entretenir a acarar una foto conjunta dels dos dirigents caminant amb una imatge de Winnie i Tigger en idèntica posició. La semblança es limita a les siluetes. El president xinès té un sobrepès semblant al de l’osset groc i l’expresident nord-americà és més esvelt, com el tigre groc-i-negre. No és la primera vegada que un dirigent polític s’emprenya per un dibuix més o menys animat. El febrer de 2003 l’entorn del president rus, que ja era Putin abans del parèntesi Medvédev, va filtrar la seva irritació perquè a la pel·lícula Harry Potter i la cambra secreta, segon lliurament de la saga, l’elf Dobby tenia una sospitosa retirada a Vladimir Putin. Calb i de mirada malèvola, semblava clar que els seus pares informàtics (Jim Mitchell i Nick Davis) s’hi havien inspirat. Recordo haver-ne fet una columna per convidar les nostres màximes autoritats (llavors el president Pujol i el conseller en cap Mas) a fer un viatge oficial a Moscou per compartir amb Putin la seva experiència d’aguantar el xàfec. No parlo de “Polònia” (no va començar fins al postpujolisme, el 2006) sinó de Hollywood: només cal mirar el mestre Yoda de La Guerra de les Galàxies per adonar-se que està inspirat en Pujol i el mateix passa amb Lord Farquaad de Shrek i Artur Mas.

       Ara potser qui s’hauria d’oferir a apaivagar l’enuig de Xi Jinping és el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, avesat com està a que el comparin amb Nobita de Doraemon. Potser el seu col·lega Chen Yansheng, president de l’Espanyol, li podria aconseguir una entrevista. Les comparacions sempre són odioses, però no tothom s’emprenya quan l’associen a un dibuix animat. Amb Bartomeu mai no se sap, però a Ronald Koeman no li molesta en absolut que el comparin amb Tintín. El rècord mundial de semblances raonables el detenta la sèrie Els Simpson. Buscant per les múltiples webs que recullen memes trobo un munt de personatges de l’univers Simpson associats a polítics: el senyor Burns (Cristóbal Montoro), Ned Flanders (José María Aznar), Milhouse (Iñigo Errejón) o Tony el Gordo (Luis Bárcenas). A qui es deu assemblar la Merche de Mariscal?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/7/17

dilluns, 24 de juliol de 2017

Alternatives al Top Manta

Dimarts passat, en una columna que duia per títol “El regador regat”, Quim Monzó es feia ressò de l’existència de Top Manta, la marca oficial de productes comercialitzats pel sindicat de manters a Barcelona. En lloava el treball de naming que transforma una denominació pejorativa en motiu d’orgull, s’imaginava gent disposada a lluir-la per mostrar la seva originalitat i ho rematava amb una previsible paradoxa: el dia que uns manters no afiliats al sindicat falsifiquin els productes de la marca Top Manta. De falsificadors de marques n’hi ha de dues menes: els que tiren pel dret a l’hora de calcar nom i logo de la marca falsificada i els que només busquen aproximar-s’hi. Trobaríem parelles de consemblants a cabassos: sabatilles Puma i Yumas, jocs de taula Scrabble i Pensable, licors Baileys i Bailas... D’aquí que la protecció que ofereixen els registres de marques ja sembli el sistema de premis dels números de loteria, que té en compte les aproximacions. La globalització digital ho ha fet tot encara més complex, perquè la proliferació de sufixos multiplica els registres de domini. Però la cosa ve de lluny. La falsificació és inherent a la condició humana. Al costat de la Gran Cartoixa, a Voiron, vaig visitar el museu del Chartreuse i gairebé ocupaven més espai les falsificacions (“Imitations et Contrefaçons”) que no pas el procés d’elaboració a partir de la fórmula secreta de 130 components vegetals preservada pel mariscal d’Estrées el 1605. Hi havia centenars d’ampolles falses de totes les èpoques etiquetades en moltes ciutats europees, algunes de les quals jugaven amb el nom del chartreuse de manera matussera: Chartreusse, Cartreuse, Certosa... En realitat, després de la Revolució Francesa l’única D.O. genuïna era la de les ampolles provinents de Tarragona, on la gent encara ho pronuncia Jartrès (o Gertrès).
       Els productes que solen vendre els actuals manters tendeixen a la rampoina i desconec si la nova marca Top Manta pretén augmentar-ne la qualitat. Seguint la lògica que apuntava Monzó, potser els seus imitadors buscaran estrafer-ne el nom i aviat circularan productes TopeManta, Pot Manta, Mot Panta... Val a dir que en català col·loquial ja existeix una certa tradició de marques blanques (amb perdó) que poden servir d’alternativa a la marca del sindicat manter. A qui pugui interessar, la reina de la festa és la marca No-t’hi-fixis. Quantes vegades no hem sentit alguna tieta dir que la roba que ha comprat en un basar és d’aquest marca? Poden ser pantalons, bruses, faldilles, mitges, vambes... La marca No-t’hi-fixis cobreix tota la gamma. I n’hi ha més. En un segon nivell de qualitat (nominal) trobaríem les marques Delmer, Delco, Dundra i Dungi; a saber: Del Mercat, Del Contenidor, D’un Drapaire i D’un Gitano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/7/17

Entradas populares

Compartir