diumenge, 18 de juny de 2017

Estar a la pernabatre

Pare, abans no arribi el juliol, que a can Serra és un mes tràgic en el qual hem enterrat Serres de tres generacions, començant per la teva, vull que sàpigues que sovint penso en tu. No ho escric (gaire) per pudor i perquè a la mare no li agrada gens que escrigui sobre vosaltres, però aquesta vegada m’hi veig obligat per diversos motius. El primer de tots és perquè la setmana passada vaig ser a Sant Guim de Freixenet. La meva cosina Maria Teresa em va portar, per primer cop en els meus 54 anys de vida, a veure la casa de Freixenet on vas néixer i em va regalar una paraula que us deia la padrina quan s’enfadava amb tu i ton germà Joan: “Taüls, que sou uns taüls”. Jo havia anat a Sant Guim buscant paraules, justament, en la penúltima secció “Paraules en ruta” del programa Divendres de TV3. “Taül” no la duia pas a la llista, i no vaig gosar dir-la en directe perquè no havia tingut temps de documentar-la com cal, però després vaig veure que l’Alcover Moll la recull, associant-la als homes malfeiners, de mala vida, penques, curts de gambals o perdularis, i que la fa derivar del tafur que es dedica al joc. Déu-n’hi-do les coses que us deia la padrina Mercè, quan s’emprenyava amb vosaltres! Em fa l’efecte que ni el tiet Joan, que era l’hereu, ni tu, que eres el cabaler, de grans no vau ser gaire taüls. El Joan, pencant a Sant Guim, i tu, Quimet, buscant-te la vida pertot com a viatjant de calç i ciment, i tornant al poble només de visita. Aquest és el segon motiu pel qual avui escric sobre tu, pare, perquè els meus millors records al teu costat són en itinerància. De nen, aquells dissabtes al matí que t’acompanyava a veure clients a Caldes o a Sant Celoni i sempre acabàvem esmorzant costelles de xai amb allioli. Una dieta saludable.
Ara soc jo qui viatja pertot, ja ho veus, però en comptes de tractar amb àrids tracto amb paraules, un afer que també pot vorejar l’aridesa si no trobes la manera de parlar-ne. Aquesta setmana acaba un període professional a la tele insòlitament llarg que m’ha portat a tres-centes trenta poblacions catalanes a la recerca de localismes verbals. És la feina més universal que he fet mai, pare, perquè a les places dels pobles s’hi congrega gent únicament filtrada per la seva timidesa, com tu, que hi hauries vingut però no t’hauries posat mai a primera fila. Escoltar-los ha estat el millor aprenentatge, tot provant de desactivar els efectes que la parafernàlia televisiva provoca sobre tothom qui hi surt. En aquest llarg periple, acompanyant sempre l’Espartac Peran i amb el Xavi Cassadó al pont de comandament, he trobat molts Quimets. L’última secció de “Paraules en ruta” la vam fer a la Pobla de Segur, en companyia de Ramon Solsona, i l’última paraula de les més de 5000 que hem analitzat va ser “estar a la pernabatre”, que vol dir ser al final de la vida, en al·lusió a aquell batre de potes amb què se sacsejaven els conills del corral quan la padrina Mercè els donava el cop de gràcia al clatell abans de fer-ne el guisat. Te’n recordes, pare?

Màrius Serra. La Vanguardia. 17/6/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir