Dopatge per l'orella

El primer esport que em va fascinar va ser el ciclisme. De petit, era un ferm partidari de l’alternativa Kas dels Txomin Perurena, Mikel Mari Lasa, el Tarangu Fuente o Vicente López Carril. Ocaña em semblava massa llepat, i d’altres grans com Poulidor, Zoetemelk o Agostinho vivien a remolc de l’esportista més gran que ha parit la terra: el voraç Eddy Merckx. La meva afició venia de família, perquè mon pare havia estat gregari de Marià Cañardo i tinc fotos de mon oncle Màrius Roig guanyant curses de festa major, mans enlaire sobre la bici o sostenint un ram de flors. Tan intensa va arribar a ser la meva afició que, als dotze anys, vaig convèncer els pares que em paguessin sengles subscrip­cions a les revistes Vélo i Miroir du Cyclisme. Durant un parell de temporades les vaig devorar com si fossin el Tel Quel. Més enllà dels resultats de voltes, clàssiques i critériums, fruïa amb els articles que discutien sobre estratègia. Recordo que em va costar molt comprendre que, havent fet els mateixos quilòmetres en el mateix temps, requerís més esforç fer-ho al capdavant del grup que no pas arrecerat en una posició intermèdia, però pedalant igual. Els debats sobre qüestions ­aerodinàmiques em semblaven d’un barroquisme extrem, sobretot quan analitzaven els famosos ventalls, les ziga-zagues de la “serp multicolor” amb tots els corredors en fila índia intentant impedir que el del darrere et faci servir d’escut protector contra el vent.
Veig que el Miroir va deixar de publicar-se a mitjan anys noranta, però segur que ara hauria dedicat un d’aquells articles tècnics a la polèmica de les orelleres. Greg Lemond, el primer nord-americà que va brillar al podi del Tour de França, ha declarat que li semblaria bé limitar l’ús dels auriculars. Concretament, aposta per una comunicació unilateral, en el sentit que els corredors puguin demanar aigua o avisar d’una avaria, però no pas rebre instruccions dels seus directors d’equip. Lemond ho fonamenta en l’avorriment que es desprèn del control aclaparador d’una cursa per part d’un equip, com el que l’any passat va exercir l’Sky al Tour. Que els directors informin els corredors de tots els avatars de la cursa i els donin instruccions precises provoca una falta d’incertesa letal. Aquesta transparència informativa que a la fórmula 1 o als temps morts del bàsquet fins i tot es retransmet perquè l’espectador en gaudeixi, al ciclisme resulta contraproduent per a l’espectacle. La previsibilitat és la mort d’una cursa ciclista, basada en atacs i canvis de ritme per fugir de l’adotzenament del gran grup, la qual cosa ve a corroborar aquella idea que tant em va costar comprendre de petit: el món del ciclisme es regeix per aquell refrany que diu: “Qui no té cap, ha de tenir cames”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rumr-um 19/6/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma