Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2017

Els rics no acaben les frases

S elfie és una pel·lícula singular, de baixíssim pressupost i sintaxi atropellada per la domesticitat de les imatges, amb una càmera parasubjectiva que segueix el protagonista pertot i que sovint és interpel·lada per altres personatges. Víctor García León parteix d’una idea força versemblant: un ministre del PP és empresonat per corrupció i el seu fill petit, un pijo de La Moraleja anomenat Bosco que viu la vida com qui baixa per un tobogan, toca fons i s’arrapa per sobreviure al que troba en el subsòl, podemites, okupes, immigrants i discapacitats en el Madrid actual, amb aparicions documentals d’Esperanza Aguirre i de la plana major de Podem, Pablo Iglesias al capdavant i Ada Colau al costat, en sengles mítings de campanyes electorals recents. La idea de monitorar des de la ficció una víctima familiar directa d’un cas de corrupció és similar a la que va portar Anna Manso a guanyar el premi Gran Angular de novel·la juvenil amb Allò de l’avi (Cruïlla, 2016). Manso mostrava les vivènc…

Fent càbales d'estiu

L’estiu es presenta tòrrid des de tots els punts de vista i el camí cap al referèndum pren un cert aire de dansa dels set vels. L’estira-i-arronsa és constant entre dos vectors contradictoris. D’una banda, la necessitat d’informació sobre les circumstàncies del referèndum que requereix la ciutadania convocada a participar-hi. D’altra banda, l’estratègia d’ocultació i descoberta que caracteritza qualsevol confrontació entesa com una cadena d’accions i reaccions. La teoria dels jocs és la branca de la matemàtica aplicada que ho estudia científicament, però n’acabo de trobar una traça insospitada en un llibre monumental que honora la tasca editorial de qui gosa publicar-lo: Contes cabalístics de Nahman de Bratslav (Fragmenta), editats i traduïts de l’hebreu pels doctors ­Joan Ferrer i Jordi Sidera. Els tretze contes presentats en edició acarada hebreu-català són considerats canònics des de la primeria del segle XX, i conformen el cor central de l’hassidisme, una de les tradi­cions més e…

Els límits de la sàtira

Aviat farà tres anys de la mort prematura de l’editor Jaume Vallcorba. Quaderns Crema i, sobretot, El Acantilado segueixen publicant perles enquadernades a un ritme discret però constant. Una d’aquestes joies és un llibre menut que recull dos textos de l’il·lustrat anglès Anthony Ashley Cooper (1671-1713), tercer comte de Shaftesbury, un defensor aferrissat de la llibertat de crítica i de l’enginy. En traducció al castellà d’Eduardo Gil Bera, podem llegir Carta al entusiasmo & Sensus communis. En aquest segon text Shaftesbury explora amb una prosa espurnejant un afer que el magma grafiter de Twitter ha posat de rabiosa actualitat: la llibertat de l’enginy i de l’humor. Quan arriba el moment de valorar les bromes de mal gust i el mal ús que es pot fer de l’humor, emergeix la sòlida intel·ligència de Shaftesbury: “Respecto a ese mal uso, el hecho de que a veces traspasemos el límite de lo que llamamos urbanidad y caigamos en la rusticidad del bufón, podemos agradecérselo a la ridíc…

Noam Chomsky llegeix Rajoy

La proppassada moció de censura ha augmentat la crestomatia de frases esperpèntiques que Mariano Rajoy deixarà per a la història, com un Pich i Pon del segle XXI. L’endemà mateix que els estudiants ­espanyols haguessin passat l’examen de llengua castellana a la selectivitat, Rajoy va pronunciar la immortal “Cuanto mejor, peor para todos y cuanto peor para todos, mejor; mejor para mí, el suyo, bene­ficio político”. Aital embarbussament ­hiperbatònic ha generat reaccions paròdiques de tota mena, començant pels inevitables vídeos musicals. Una d’elles és un lloable intent d’anàlisi sintàctica segons el mètode arbori subtitulat amb un tuit: “La frase de Rajoy cae en selectividad y te arruina la vida”. L’anònim autor divideix l’esguerro rajoiós en quatre oracions, en busca els subjectes i s’escarrassa a dotar-la de sentit assumint que hi ha tres verbs el·líptics. Una lectura reposada del lapsus ens permet veure que Rajoy vol deixar ben retratat Iglesias en una màxima. I la deixa anar: “Cu…

Dopatge per l'orella

El primer esport que em va fascinar va ser el ciclisme. De petit, era un ferm partidari de l’alternativa Kas dels Txomin Perurena, Mikel Mari Lasa, el Tarangu Fuente o Vicente López Carril. Ocaña em semblava massa llepat, i d’altres grans com Poulidor, Zoetemelk o Agostinho vivien a remolc de l’esportista més gran que ha parit la terra: el voraç Eddy Merckx. La meva afició venia de família, perquè mon pare havia estat gregari de Marià Cañardo i tinc fotos de mon oncle Màrius Roig guanyant curses de festa major, mans enlaire sobre la bici o sostenint un ram de flors. Tan intensa va arribar a ser la meva afició que, als dotze anys, vaig convèncer els pares que em paguessin sengles subscrip­cions a les revistes Vélo i Miroir du Cyclisme. Durant un parell de temporades les vaig devorar com si fossin el Tel Quel. Més enllà dels resultats de voltes, clàssiques i critériums, fruïa amb els articles que discutien sobre estratègia. Recordo que em va costar molt comprendre que, havent fet els m…

Estar a la pernabatre

Pare, abans no arribi el juliol, que a can Serra és un mes tràgic en el qual hem enterrat Serres de tres generacions, començant per la teva, vull que sàpigues que sovint penso en tu. No ho escric (gaire) per pudor i perquè a la mare no li agrada gens que escrigui sobre vosaltres, però aquesta vegada m’hi veig obligat per diversos motius. El primer de tots és perquè la setmana passada vaig ser a Sant Guim de Freixenet. La meva cosina Maria Teresa em va portar, per primer cop en els meus 54 anys de vida, a veure la casa de Freixenet on vas néixer i em va regalar una paraula que us deia la padrina quan s’enfadava amb tu i ton germà Joan: “Taüls, que sou uns taüls”. Jo havia anat a Sant Guim buscant paraules, justament, en la penúltima secció “Paraules en ruta” del programa Divendres de TV3. “Taül” no la duia pas a la llista, i no vaig gosar dir-la en directe perquè no havia tingut temps de documentar-la com cal, però després vaig veure que l’Alcover Moll la recull, associant-la als home…

A tres quarts de quinze?

Aquesta és la setmana dels horaris. Es fan un seguit d’actes destinats a conscienciar de la necessitat de promoure una reforma horària que tingui transcendència social. Els quatre principals objectius són compactar la jornada laboral, fer que els horaris siguin més flexibles, avançar les hores dels àpats i sincronitzar, en de­finitiva, els horaris d’empreses, escoles, institucions i altres actors socials i culturals. Hi estic plenament d’acord. Les hores habituals dels àpats marquen el ritme d’una societat, igual com els horaris de les escoles o el comerç. Només cal viatjar una mica per adonar-se que, per aquests verals, hem sucumbit a la mol·lície. Acumulem retards per pura desídia i acabem fent les coses a quarts de quinze, com si fóssim la Renfe. Els prejudicis de la mediterraneïtat mal entesa han comportat que resulti molt mal vist dinar o sopar d’hora. De guiris. Com si ajornar el moment de posar-s’hi comportés un exercici de llibertat quan, en realitat, la dilatació de les hore…

Preus populars: tot a un euro

El titular sembla sensacionalista, però és literal: “El Santander compra el Popular per un euro”. Les lleis del mercat es regeixen per un principi amb flaire de western: tot té un preu. També la gestió del deute acumulat pel Banc Popular, que és el que en realitat compra el Santander per un euro, davant l’eufòria dels accionistes del Popular. Si no hi ha preu no hi ha transacció, i llavors entrem en el procel·lós mar del donacionalisme, en el qual hom pot pescar donacions, deixes, almoines i òbols diversos que no responen a la lògica de la compra-venda. Que el preu simbòlic sigui d’un euro, i no pas de mig, obeeix a la convenció esteticista que estableix la unitat monetària com a preu mínim. La mateixa convenció que alena algunes sentències judicials que resolen favorablement una demanda per danys i prejudicis però la xifren en un euro, com volent dir que li donen la raó al demandant a contracor i que potser no calia passar pels jutjats. El dia que un jutge decideixi reduir a un cènti…

Torrent no és Torrente

Recordo la irrupció de Ferran Torrent en el panorama literari català des de València amb No emprenyeu el comissari (3i4) com un senyal de l’anòmala normalitat que alguns anhelàvem. Corria l’orwellià any de 1984. La minoria (absoluta) de lectors que maldàvem per comportar-nos com si visquéssim en un país normal aliè al victimisme pujolista vam saludar amb joia les trifulgues de Toni Butxana i Hèctor Barrera, escrites per un paio baixet, musculós i mordaç, amb ànima de periodista i tocat per la gràcia de la llengua: Ferran Torrent, àlies el Tigre de Sedaví. En una dècada Torrent publicà quatre novel·les més, ja a Quaderns Crema. Aquell paisatge del centre de València, amb personatges com Rosita Amores i Paco l’Artillero, ens va subjugar. Torrent creava trames hilarants, retratava petits delinqüents i burxava en les zones d’ombra del poder local. En contrast amb la realitat barcelonina, els baixos fons de València estaven poblats per personatges que venien de la rodalia i parlaven la lle…

Quina registra Dora!

Queden només vint-i-cinc dies perquè comenci un festival antroponímic. A partir del 30 de juny els pares d’un nounat no només hauran de decidir-ne el nom, sinó també l’ordre dels cognoms. De fet, serà obligatori comunicar-ho a l’encarregat del Registre Civil en els tres primers dies de vida. Si no hi ha acord entre els pares ho decidirà l’encarregat (o Ada) del Registre Civil. Una manera d’empoderar el funcionari o de complicar-li la vida. Les variacions sorgides de les pàgines autògrafes del Registre Civil omplirien una enciclopèdia del lapsus calami, però no en conec cap de tant detonant com la família migpartida entre Barba i Barberà. Alguns germans es diuen Barba i d’altres Barberà. La causa era un avi tartamut que al Registre Civil de vegades s’encallava amb el seu cognom Barba, i el registrador de torn escrivia Barberà. La nova llei no especifica els criteris pels quals els registradors decidiran, en cas de desacord familiar: l’ordre alfabètic, l’eufonia, l’estat d’ànim del func…

Exèquies laiques: el capdevilisme

Imatge
Ritualitzar el dolor vol dir establir jerarquies entre els supervivents que el senten tot subratllant alguns aspectes de la personalitat del difunt. Més encara si els funerals són els d’algú socialment rellevant. Les diverses religions (aquí, el catolicisme) s’han ocupat durant segles de patrimonialitzar els rituals de comiat, establint uns models de cerimònia. Les exèquies laiques no tenen un model tan marcat. També tiren de música i de paraula, com les religioses, però el guió no conté fórmules rituals i per això són més arriscades. Aquest dissabte, a l’Ajuntament de Els Hostalets de Balenyà, es va celebrar el funeral per Carles Capdevila i Plandiura, mort als 51 anys per un càncer cabró de còlon contra el qual va lluitar amb bon humor durant gairebé dos anys. Una estelada a mitja asta presidia el recinte. En presència de centenars de veïns, amics, companys d’ofici i autoritats, les exèquies laiques d’en Carles van reflectir el seu tarannà d’una manera modèlica. L’hora llarga que va…