dimarts, 30 de maig de 2017

La bella confiança?

Quan el poeta Víctor Obiols canta, treu una veu tan profunda com Tom Waits i es fa dir Víctor Bocanegra. Ara publica un llibre-disc que porta per títol Sacrilegis (Godall Edicions). Bocanegra esdevé sacríleg beneït perquè posa música a disset poemes clàssics, de Llull a Lluís Solà, passant per Carner, Leveroni, Vinyoli o una versió extraordinària de “La Pàtria” de Bonaventura Aribau a la manera de Burt Bacharach que mereixeria sonar als fastos institucionals de la propera Diada, ni que sigui per refrescar una mica la temperatura infernal que pronostiquen les previsions. Entre els poemes triats, treballats i (re)musicats per aquest talent ocult de les nostres tintes i les nostres tecles, n’hi ha un altre que resulta especialment suggerent en el context actual: “Cançó de la bella confiança” de Clementina Arderiu. En el seu comentari, Obiols ja adverteix que el títol li sembla una ironia. El poema comença amb la confiança plena entre amants: “A l’amant he donades/ totes les claus;/ jo tinc totes les seves/ i fem les paus”. La confiança no només sembla plena, sinó també mútua. Però, ai las, la següent estrofa introdueix amb una adversativa la inevitable adversitat: “Però resta una cambra/ al fons del fons/ on entrar no podríem/ ni breus segons”. La cambra al fons del fons és la cambra prohibida de Barbablava. L’hermètica intimitat, el preuat receptacle dels objectes personals, aquell estrany recambró on rau la sobirania. Sí, la sobirania. En una primera instància, el poema avança a la recerca dels arcans continguts de la cambra fosca (“Tantes forces ocultes,/ tants pensaments/ allà dins són escàpols/ a tots moments!”), però de seguida ens adverteix sobre les conseqüències de voler penetrar en l’impenetrable secret: “Bé seria debades/ sotjar-hi un poc:/ l’aldarull colpiria/ més que no un roc”. La conclusió és impecable (i una mica implacable, també): “Contentem-nos d’una ombra/ o d’un ressò./ Que ell es dugui els seus comptes/ com me’ls duc jo”.


Cada cop em sembla més clar que la “Cançó de la bella confiança” no només descriu les relacions de dos amants, sinó que també serveix per entendre les relacions entre els governs d’Espanya i de Catalunya. Segurament, l’única diferència substancial seria que, en aquest cas, els uns sí que havien donat totes les claus als altres, però no havien estat correspostos ni, per tant, havien fet les paus. En canvi, la cambra que hi ha al fons del fons és clau. Conté la sobirania, dels uns i dels altres. Sembla clar que no l’obriran ni breus segons, perquè parlar de sobirania provocaria un aldarull més colpidor que no un roc. El poema, tanmateix, dona la solució en els dos últims versos. El codi civil català en diu separació de bens.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/5/17

dilluns, 29 de maig de 2017

L'antònim dels "influencers"

Influencer és un anglicisme que cada cop circula més en el voluble món de les xarxes socials per designar gent que exerceix una certa influència. No hauria calgut adoptar-lo perquè pel mateix preu en podríem dir tranquil·lament influents, però en el món de les modes tecnològiques sembla que qui s’hi fica, anglifica. Un influencer, doncs, és una persona que gaudeix d’una certa credibilitat sobre un tema concret, fins al punt que pot exercir la seva influència a través de les xarxes socials i prescriure coses que acabin interessant una marca. Potser els primers influencers de la fornada digital van ser els autors de blogs sobre viatges, que van començar a recomanar restaurants, hotels i altres serveis turístics quan els comentaris dels usuaris encara no eren moderats. La constatació de la seva influència va sacsejar el sector turístic. Ara són molt apreciades les persones que marquen tendència des d’Instagram, ja siguin celebritats o no. Shakira o Judit Mascó són notables influencers, amb muntanyes de seguidors que es fixen en com vesteixen o calcen, però hi ha un munt d’instagramistes anònimes (al món exterior) que cada cop són més cobejades per les marques de roba. Des que tots podem transformar-nos en un mitjà de comunicació, tothom pot irradiar recomanacions a tort i a dret, de manera que les fonts potencials d’influència s’han multiplicat vertiginosament.


No tot són flors i violes. La publicitat que es transmet per canals convencionals continua sent molt influent i sovint l’abast de les xarxes socials és un miratge. Però des de fa tot just una setmana, en l’àmbit polític ha sorgit la necessitat d’un neologisme per designar algú del tot oposat a influencer. Fa vuit dies es va constatar l’existència de diversos éssers que es creien influents i a fe que ho van ser, però en negatiu. L’únic antònim d’influent que localitzo és desprestigiat, i ja és això, ja, però no només. Improviso antiinfluencer per designar-los, tot i que és un terme que no em convenç. En les primàries del PSOE que va perdre Susana Díaz han exercit de vers antiinfluencers un munt de figures històriques del socialisme espanyol que van decidir irradiar la seva influència en favor de Díaz i li van traspassar la seva repel·lència: González, Guerra, Rubalcaba, Zapatero, Cebrián... Espectacular ha estat també el paper d’un mitjà de comunicació que es creia omnipotent i plenipotenciari sobre l’opinió pública del sector progressista de la societat espanyola. Els editorials d’El País d’aquests últims temps s’estudiaran a les facultats de comunicació com un exemple genuí d’aquest antònim d’influencer que aviat crearem. Si El País continua alliçonant la ciutadania amb tant d’encert tothom sabrà que quan diuen blanc el més sensat és fer negre.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/5/17

dissabte, 27 de maig de 2017

La classe va lenta

La vintena edició del Docs Barcelona Festival ha sembrat la ciutat de documentals. Entre els que aborden les diverses cares del poder establert, en destaca un que encara avui es pot veure al CCCB: Classe valenta, dirigit per Víctor Alonso Berbel. Un documental interessantíssim centrat en la importància del llenguatge verbal en la comunicació política. Classe valenta destaca perquè practica el que predica. En el context de la teoria lingüística dels marcs mentals de George Lakoff (el primer entrevistat estableix els límits del terreny de joc), els autors generen una dinàmica experimental basada en l’acció i la reflexió. Encunyen el concepte “classe valenta”, el sotmeten a la consideració d’assessors propers a diverses ideologies i el passegen per diversos actes públics, en el context de la campanya electoral de les municipals de 2015. El significant es mostra prou ambivalent. Segons on es posa l’èmfasi entronca amb una tradició revolucionària (classe) o desprèn l’inequívoc flaire liberal de l’emprenedoria (valenta). Veiem com l’ecosocialista Marc Rius s’entusiasma per uns motius i el faesista Javier Zarzalejos pondera l’interès d’altres. Christian Salmon relata la faula del rei nu, cada cop més actual, Owen Jones compara l’eficàcia de la narratologia emocional que usa la dreta amb la fredor intel·lectual de l’esquerra i Íñigo Errejón ho exemplifica amb una verbalització alambinada del procés de cocció d’idees que justificaria rebatejar-lo Oximorrojón. Veiem globus de classe valenta per sant Jordi, eslògans amplificats en manifestacions sindicalistes, pancartes en actes electorals d’Ada Colau o Alfred Bosch, noticiaris que se’n fan ressò, tertulians que parlen de classe valenta... Tot plegat, un McGuffin colossal que fa avançar el relat mentre, en paral·lel, constatem la manipulació constant del llenguatge públic que desemboca en una inquietant reflexió final d’Iñaki Gabilondo.


       Les veus que hi apareixen estan ben jerarquitzades, fins al punt de permetre visualitzar la quota de pantalla entre homòlegs: pensadors independents, intel·lectuals adscrits a fundacions, assessors, periodistes, tertulians, politòlegs, polítics... i actors. Perquè quan arriba el moment d’executar l’experiment, els autors deleguen en tres actors. Els transfereixen la responsabilitat de l’engany. Són actors els que reparteixen globus, empunyen pancartes i criden eslògans. La culpa és dels còmics. A la introducció de L’escena antiga (Adesiara), Joan Casas recorda que en el món romà els actors eren sotmesos a una infàmia que els deixava al marge dels càrrecs representatius de la societat. És a dir, els predecessors de l’inefable còmic Beppe Grillo estaven inhabilitats per a l’exercici de la funció pública. A la sessió de dissabte passat, els espectadors només vam esclatar a riure en una ocasió. Quan Miguel Ángel Rodríguez, l’exportaveu d’Aznar, exerceix de còmic involuntari tot afirmant que els polítics no poden mentir més d’una vegada. Si ho repetís es desmentiria.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/5/17

dimarts, 23 de maig de 2017

Al pa, pa, Pangloss

Pangloss és un personatge del Càndid de Voltaire, del qual deriva un terme pintoresc per a definir un optimisme infundat: el panglossianisme. Ara un grup de 650 flequers artesans espanyols acaba d’engegar una campanya adreçada a la RAE (i a l’Institut Cervantes, de pas) per sol·licitar als acadèmics de la llengua espanyola que modifiquin el modisme popular “pan con pan, comida de tontos”. Aquesta colla de proveïdors de panarres han muntat una pàgina web, s’han empescat l’etiqueta de Twitter #ElPanNoEsComidaDeTontos i afirmen que “los tontos somos legión” per demanar signatures. Des que la Fundeu va començar a transformar en notícia les decisions lingüístiques de la RAE, no són pocs els col·lectius que han engegat campanyes similars per aconseguir notorietat pública. En aquest cas, més enllà de demanar l’eliminació de la connotació negativa que s’adjudica a la dita, hi ha un interès comercial explícit: volen encoratjar els consumidors a tornar a la fleca tradicional. Això està molt bé, si no fos que practiquen un panglossianisme grotesc que parteix d’una premissa falsa: els diccionaris no dicten, recullen els usos lingüístics dels parlants. És tan absurd pretendre eliminar un modisme per decret com eliminar un corrent d’opinió apel·lant a la seva il·legalitat constitucional.


El Centro Virtual Cervantes recull un presumpte equivalent el català: “pa amb pa, menjar de beneits”. Com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, he corregut a escrutar l’entrada del mot “pa” al DIEC per veure si el gremi de flequers catalans pot tenir temptacions similars. D’entre totes les locucions que hi figuren no em sembla que els hagi de molestar “ésser el nostre pa de cada dia” (una cosa quotidiana) o “treure’s el pa de la boca per algú” (una mostra de generositat). Ara bé, atès el grau de susceptibilitat que demostren els seus homòlegs en castellà, no m’estranyaria que ens muntessin alguna campanya similar en tres casos. Podrien buscar la complicitat del col·legi d’oftalmòlegs per sol·licitar l’eliminació de “tenir pa a l’ull”, que vol dir no veure una cosa que és evident. Encara veig més probable que s’aliïn amb el gremi de productors d’oli per combatre el modisme “ésser de pa sucat amb oli”, una expressió pejorativa, que designa les coses de poc valor, que tenen molt poca consistència. O, si busquen la complicitat d’una institució mil·lenària amb gran experiència a l’hora d’exercir influència i aplicar censura, poden impugnar “haver fet algú un pa com unes hòsties”, una expressió que pondera el fracàs d’una empresa. Podria encapçalar la campanya el senyor Duran i Lleida destruint exemplars sobrers del seu últim llibre Un pa com unes hòsties.

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/5/17

dilluns, 22 de maig de 2017

Pagaria per fer-ho

L’última vegada que ho he llegit va ser la setmana passada al diari argentí Clarín, en una entrevista que li feien al cineasta Guy Ritchie arran de l’estrena de El Rey Arturo: La Leyenda de la Espada (títol per a Iberoamèrica que als cinemes d’Espanya acaba “de la Excálibur”). Ritchie, que va estar casat vuit anys amb Madonna i té un fill amb la cantant, regalava un titular rebregat al seu entrevistador Eduardo Slusarczuk: “Si fuera por mí, pagaría por dirigir”. Mau! Cada cop que un professional diu això mor un sindicalista. “Pagaria per fer-ho” és una fórmula retòrica que ha fet fortuna per la seva contundència a l’hora de capgirar el sistema de valors. Es diu sovint en àmbits molt diversos, i quan algú afirma que pagaria per fer una cosa que normalment fa cobrant en podem deduir, com a mínim, tres coses: a) que no passa gens de gana, b) que es vol fer l’interessant i c) que està encantat de les coses que fa i no sap com dir-nos-ho. En realitat, la frase feta és fruit d’un marc mental força pervers, que posa tarifa a la satisfacció. Una escrupolosa anàlisi transaccional de les relacions humanes certament ens permetria associar una contrapartida a qualsevol interacció, però els creatius de Mastercard ja ho van deixar establert fa anys: “Hi ha coses que el diner no pot comprar” (ells hi afegien “per a tota la resta, mastercard”, però ara en prescindirem). Els dilemes monetaris tenen un paper estrella en la fraseologia popular, perquè el mig refrany de mastercard s’oposaria al contundent “tot té un preu”, pràcticament tan indemostrable com l’existència de Déu.

Quan per aquests verals la inflació feia que els petits estalviadors cobressin un deu per cent d’interès per tenir dipòsits al banc, ja corria la brama que als bancs suïssos calia pagar perquè et guardessin els diners. Es deia amb l’admiració estantissa que susciten les coses incomprensibles, però el temps tot ho acaba aclarint. D’aquelles deixes i d’aquells missals venen les misèries morals dels dirigents que tant ens alliçonaven sobre els valors. Tornem al titular de Guy Ritchie. El més trist d’aquesta dita és que acabarà passant del llenguatge figurat al literal. Després del debat suscitat sobre els becaris que treballen sense cobrar a la cuina del xef Jordi Cruz, diversos sectors han posat el focus en el vast territori de frontera que separa el voluntariat del professionalisme. Cap, però, no mostra una tendència tan general a la catàstrofe com el sector professional dels creadors (en qualsevol disciplina). Sempre hi ha algun empresari de la cultura disposat a prendre-li la paraula al primer que digui “pagaria per fer-ho”. Feu-li una oferta a Guy Ritchie, valents, vejam si accepta o es retracta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/5/17

Entradas populares

Compartir