Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2017

La bella confiança?

Quan el poeta Víctor Obiols canta, treu una veu tan profunda com Tom Waits i es fa dir Víctor Bocanegra. Ara publica un llibre-disc que porta per títol Sacrilegis (Godall Edicions). Bocanegra esdevé sacríleg beneït perquè posa música a disset poemes clàssics, de Llull a Lluís Solà, passant per Carner, Leveroni, Vinyoli o una versió extraordinària de “La Pàtria” de Bonaventura Aribau a la manera de Burt Bacharach que mereixeria sonar als fastos institucionals de la propera Diada, ni que sigui per refrescar una mica la temperatura infernal que pronostiquen les previsions. Entre els poemes triats, treballats i (re)musicats per aquest talent ocult de les nostres tintes i les nostres tecles, n’hi ha un altre que resulta especialment suggerent en el context actual: “Cançó de la bella confiança” de Clementina Arderiu. En el seu comentari, Obiols ja adverteix que el títol li sembla una ironia. El poema comença amb la confiança plena entre amants: “A l’amant he donades/ totes les claus;/ jo ti…

L'antònim dels "influencers"

Influencer és un anglicisme que cada cop circula més en el voluble món de les xarxes socials per designar gent que exerceix una certa influència. No hauria calgut adoptar-lo perquè pel mateix preu en podríem dir tranquil·lament influents, però en el món de les modes tecnològiques sembla que qui s’hi fica, anglifica. Un influencer, doncs, és una persona que gaudeix d’una certa credibilitat sobre un tema concret, fins al punt que pot exercir la seva influència a través de les xarxes socials i prescriure coses que acabin interessant una marca. Potser els primers influencers de la fornada digital van ser els autors de blogs sobre viatges, que van començar a recomanar restaurants, hotels i altres serveis turístics quan els comentaris dels usuaris encara no eren moderats. La constatació de la seva influència va sacsejar el sector turístic. Ara són molt apreciades les persones que marquen tendència des d’Instagram, ja siguin celebritats o no. Shakira o Judit Mascó són notables influencers, a…

La classe va lenta

La vintena edició del Docs Barcelona Festival ha sembrat la ciutat de documentals. Entre els que aborden les diverses cares del poder establert, en destaca un que encara avui es pot veure al CCCB: Classe valenta, dirigit per Víctor Alonso Berbel. Un documental interessantíssim centrat en la importància del llenguatge verbal en la comunicació política. Classe valenta destaca perquè practica el que predica. En el context de la teoria lingüística dels marcs mentals de George Lakoff (el primer entrevistat estableix els límits del terreny de joc), els autors generen una dinàmica experimental basada en l’acció i la reflexió. Encunyen el concepte “classe valenta”, el sotmeten a la consideració d’assessors propers a diverses ideologies i el passegen per diversos actes públics, en el context de la campanya electoral de les municipals de 2015. El significant es mostra prou ambivalent. Segons on es posa l’èmfasi entronca amb una tradició revolucionària (classe) o desprèn l’inequívoc flaire liber…

Al pa, pa, Pangloss

Pangloss és un personatge del Càndid de Voltaire, del qual deriva un terme pintoresc per a definir un optimisme infundat: el panglossianisme. Ara un grup de 650 flequers artesans espanyols acaba d’engegar una campanya adreçada a la RAE (i a l’Institut Cervantes, de pas) per sol·licitar als acadèmics de la llengua espanyola que modifiquin el modisme popular “pan con pan, comida de tontos”. Aquesta colla de proveïdors de panarres han muntat una pàgina web, s’han empescat l’etiqueta de Twitter #ElPanNoEsComidaDeTontos i afirmen que “los tontos somos legión” per demanar signatures. Des que la Fundeu va començar a transformar en notícia les decisions lingüístiques de la RAE, no són pocs els col·lectius que han engegat campanyes similars per aconseguir notorietat pública. En aquest cas, més enllà de demanar l’eliminació de la connotació negativa que s’adjudica a la dita, hi ha un interès comercial explícit: volen encoratjar els consumidors a tornar a la fleca tradicional. Això està molt bé,…

Pagaria per fer-ho

L’última vegada que ho he llegit va ser la setmana passada al diari argentí Clarín, en una entrevista que li feien al cineasta Guy Ritchie arran de l’estrena de El Rey Arturo: La Leyenda de la Espada (títol per a Iberoamèrica que als cinemes d’Espanya acaba “de la Excálibur”). Ritchie, que va estar casat vuit anys amb Madonna i té un fill amb la cantant, regalava un titular rebregat al seu entrevistador Eduardo Slusarczuk: “Si fuera por mí, pagaría por dirigir”. Mau! Cada cop que un professional diu això mor un sindicalista. “Pagaria per fer-ho” és una fórmula retòrica que ha fet fortuna per la seva contundència a l’hora de capgirar el sistema de valors. Es diu sovint en àmbits molt diversos, i quan algú afirma que pagaria per fer una cosa que normalment fa cobrant en podem deduir, com a mínim, tres coses: a) que no passa gens de gana, b) que es vol fer l’interessant i c) que està encantat de les coses que fa i no sap com dir-nos-ho. En realitat, la frase feta és fruit d’un marc menta…