Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2017

Seat Sitches

Imatge
A can Seat hi ha novetat. La setmana passada el president de la marca, el senyor Luca de Meo, va anunciar per al 2018 la sortida a la venda d’un nou totterreny per completar la gamma dels SUV (Sport utility vehicle) que ja formen l’Ateca i l’Arona. El nou model serà el més gran de la gamma i tindrà dues versions de cinc i set places. De Meo va explicar que es dissenyarà a Barcelona, el fabricaran a Wolfsburg i es dirà... Pausa dramàtica. El nou Seat encara no té nom, però de Meo va assegurar que s’acollirà a la tradició de naming toponímic de la marca (Ibiza, Toledo, León), només trencat amb els models Exeo i Panda. La notícia ha activat la pulsió especulativa dels patronats de turisme del món municipal. Sobretot perquè els primers dos models de totterreny van anar més enllà de les capitals de província. Arona és una població d’uns 80.000 habitants a l’illa de Tenerife i Ateca un municipi aragonès de la província de Saragossa que no arriba als 2.000 habitants. No cal ser Stephen Hawki…

Molts llibres, poc temps

Imatge
Els lectors constants, empedreïts, sabem que un dels senyals de la nostra mania és que, a més de llegir molt, ens agrada parlar-ne. Busquem connexions entre novel·les, autors, èpoques; llegim els clàssics, però també l’autor obscur. Hi ha, encara, una mena de lector que porta el vici més enllà i, a més de parlar del que llegeix, reflexiona sobre la manera de fer-ho. Penso en la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, quan el narrador ens dona instruccions per començar a llegir el seu llibre: Relaxa’t. Concentra’t. Tanca la porta. Posa’t còmode. Has de pixar abans? 

Màrius Serra és d’aquesta estirp de lectors i al seu darrer llibre, D’on trec el temps (Empúries), predica amb l’exemple. Venint d’ell, esclar, la cosa té trampa: en aparença ens dona consells per aprofitar el temps, com un apunt d’autoajuda, però en realitat li va bé per convertir la teoria en exemples pràctics que inclouen contes, poemes, articles... El temps de Màrius Serra passa amb unes lleis …

Temps enterrat i desenterrat

La matinada de diumenge vam perdre el temps de manera molt més miserable que la majoria de temps que ja perdem de matinada fent la penúltima. A les dues ens van fer avançar els rellotges i, vet-ho aquí, ja van ser les tres. Els partidaris de l'anomenada Iniciativa per a la Reforma Horària va emetre una nota per demanar a les instàncies europees competents (ehem) la supressió del canvi d’hora d’estiu i d’hivern. Perquè això del diumenge té la seva contrapartida a finals d’octubre, quan ens tornen l’hora robada amb una condescendència que fa feredat. Com si desenterressin un cadàver i el tornessin a la família. Tenen raó els que, ja fa anys, demanen racionalitzar horaris. La mala planificació horària del nostre món laboral rebota en les vides de molta gent fins al punt de tensar tots els significats d’un verb que abans es limitava a tenir ressons vaticans: conciliar. En el conciliàbul horari general que ens cal, la cirereta és l’hora absurdament perduda i recuperada dos cops l’any. …

El dia de procrastinar

Imatge
Com que, últimament, m’he vantat en públic de les meves tendències procrastinadores, una amiga em fa notar que avui 25 de març els francesos celebren “la journée de la procrastination”. M’envia un gif animat que mostra una superfície que podria ser la porta d’una nevera plena de pòstits de coloraines amb anotacions que remeten a una dotzena de tasques domèstiques, del tipus “ranger la vaisselle”, “rappeler Michel”, “changer ampoule couloir”, “facture EDF”, “vider boîte mail”, “passer aspirateur”... Els pòstits van caient i desvelen un missatge imprès a la superfície blanca: “C’est la journée de la procrastination. Alors ne faites rien aujourd’hui...” Al final, emergeix una definició canònica del terme que capgira aquella parèmia de no deixar per a demà el que puguis fer avui. El procrastinacionalisme és una ideologia molt criticada en els nostres dies. Li han penjat la llufa d’un nom embarbussador —del llatí pro (endavant) i cras (demà)— i fa tuf de malaltia. La psicologia del comport…

La ciència dona joc

Quan algú em critica perquè jugo massa amb les paraules recordo un episodi que vaig viure l’any 2000 en una llibreria de Rubí. Hi acabava de presentar la primera edició de Verbàlia (Empúries), un compendi de joc verbal farcit d’exemples. A l’hora de les signatures un dels assistents em va explicar un cas excepcional. Aquell científic (Toni Lombarte, de l’Institut de Ciències de Mar de Barcelona) em va parlar d’un company seu (Daniel Martín), investigador del Centre d’estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) que planejava batejar alguna espècie de cucs marins amb un joc de paraules que em va semblar brillant. El procés era senzill i detonant. Si el gènere fos capensis perquè venien de Ciutat del Cap, li havia passat pel cap descriure’n una espècie amb el nom Nocal, de manera que existís un ésser de nom tan impagable com Nocal Capensis. Vaig aplaudir. Ja m’imaginava un congrés a Oxford amb un catedràtic dient “Think about Nocal capensis...” i quatre catalanoparlants rient per sota del nas…