Respectar els morts

El gremi de funeràries està d’enhorabona amb la instrucció vaticana Ad resurgendum cum Christo. Com ja deuen saber, la màxima autoritat de l’Església Catòlica ha estipulat que les cendres dels difunts (creients) no es podran guardar a qualsevol lloc. Ni al menjador en una urna ni transformades en penjoll ni al jardí, a redós de la buguenvíl·lea. Tampoc al mar, en un bosc estimat o en qualsevol altre paisatge. L’Església no posa en qüestió la incineració, però advoca per dipositar l’urna en llocs sagrats. I aquí sagrat vol dir regulat. En àmbits urbans, espais gestionats per empreses especialitzades amb boniques tarifes. La història del sector funerari és fascinant, tal com ho demostra una sèrie com Six Feet Under, i una lectura afinada de la instrucció vaticana permet concloure que es descarten les solucions que no costen diners. Les funeràries van néixer per raons de salut pública, per aïllar els cadàvers. Com que les cendres no provoquen problemes higiènics l’Església ha hagut d’argüir motius més elevats per mantenir un cert control sobre el misteriós univers post mortem, la seva especialitat.


Recordo que els fills d’en Tísner em van explicar que havien dipositat les cendres de son pare al mateix bosc que les de la mare, perquè així ho havien demanat. Nosaltres, a casa, vam tenir la desgràcia d’haver d’enterrar un fill i vam decidir que el verb enterrar no seria literal. El seu cadàver va ser incinerat i dipositat a l’urna 003529 del Cementiri Comarcal Roques Blanques, gestionat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat, tot i que el funeral havia estat al tanatori Ronda de Dalt. El número designa la posició que hauria ocupat l’urna al cementiri, en el cas que no haguéssim decidit endur-nos-la. Però la vam comprar biodegradable, perquè ja portàvem al cap on aniria a parar, i un bon dia, dos mesos després del decés, la vam anar a dipositar al segon mirador de la carretera de Cerdanyola, on festegen moltes parelles i des d’on es divisen alguns punts cardinals de la seva geografia vital, com casa nostra a Horta o l’hospital de la Vall d’Hebron. Fins i tot s’intueixen els barris on va anar a escola (Gràcia per Nexe i Sarrià per Guimbarda) i és relativament a prop la zona on sovint anava de respir, una mena de colònies destinades a donar aire als pares de nens discapacitats. Recordo que vam dipositar les cendres una mica més enllà de la tanca del mirador sense escampar-les gaire (ja plourà), sense grans cerimònies ni escarafalls. Han passat més de set anys, ha plogut molt i diria que no hi hem tornat. A mi no em cal per recordar-lo. Escric aquest article davant del motllo de guix 003529 com ho faria davant de les seves cendres. El veritable respecte als morts rau en el record.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/11/16

Comentaris

  1. Les de la mare, sota un grevoler on li agradava collir rovellons a la vora d'un camí a cent metres d'un revolt de la carretera de Bagà a Gisclareny (d'on era el seu avi). Encara n'hi cullo algun. I que digui missa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma