Onze mil Fortunys

Fortuny és el degà (i el Degas) del crucigramisme. Aquesta setmana ha aconseguit una fita impressionant que permetrà afegir un tercer element commemoratiu al 9N. Al costat de la recent consulta sobiranista i de la recentíssima victòria de Trump cal remarcar que aquest 9N Fortuny va publicar el crucigrama número onze mil aquí a La Vanguardia. Per celebrar-ho, com sol fer amb els números rodons, va preparar una peça especial, però aquest cop va optar per retre homenatge a un mestre traduint algunes de les seves definicions. Una nota inicial ho deixava ben clar: “Michel Laclos (1926-2013) fue un gran cruciverbista francés, al que hoy rendimos homenaje”. Vint-i-cinc de les definicions de l’encreuat eren de Laclos. De fet, Michel Laclos era el nom de ploma de Jack Michel Alphonse François, un escriptor francès que es prodigà en els àmbits de la cinefília i l’humor, sobretot basat en el joc verbal. Els anys cinquanta ja va coincidir, des de les pàgines de la revista Bizarre que editava Jean-Jacques Pauvert, amb molts dels autors que una dècada després formarien part de l’Oulipo (Queneau, Blavier, Arnaud, Étienne, Caradec), va publicar llibres sobre cinema (entre els quals un sobre Jeanne Moreau) i a la dècada dels setanta va debutar com a cruciverbista. Els seus mots encreuats a Le Figaro el van fer famós durant tres dècades, fins al punt que en va publicar quinze reculls, així com altres llibres de facècies carregades de dobles sentits i palíndroms. Fins i tot va escriure una comèdia musical. L’any 2010 va decidir retirar-se i tres anys després va morir.



       L’homenatge que Fortuny li va dedicar en el seu crucigrama onze mil del dimecres té el gran mèrit d’adaptar els dobles sentits en llengua francesa al castellà. Òbviament, tria jocs semàntics que permeten el salt interlingüístic, com “consell d’administració” (posologia) o “autoservei” (onanisme), però també s’aprofita dels morfològics que quadren, com “rei del palíndrom” (Ubú). En algun cas, transita amb habilitat per les frases fetes per passar del llenguatge figurat al literal (“puede hacer los oídos sordos a cualquiera: otitis”) o viceversa (“trabaja en asuntos exteriores: adúltero”). Entre llengües romàniques, les estructures traslladables són freqüents, com a “se le pone dentro lo que se deja de lado” (paréntesis) i algunes argúcies culturalistes funcionen sense entrebancs, com a “hermanos de Blancanieves” (Grimm). Però Fortuny es veu obligat a fer alguns ajustaments basats en el punt de vista. Interessant és el referent cinèfil a “hermano mayor de Goya” (oscar), que en la definició original de Laclos era Cèsar pels premis homònims i que en català seria Gaudí. I, sobretot, l’extraordinària “estado de Carolina del norte” (la resposta a la qual és Mònaco, en una aguda barreja dels Estats Units i els Grimaldi), que en versió original era Carolina del sud, perquè Laclos s’ho mirava des de París. Fortuny, en el seu onze mil cruciversari, es rebel·la contra la presumpta intraduïbilitat dels mots encreuats.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/11/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma