Canvi d'armari

S’acosta el dia crític. Arriba la tardor i s’imposa un canvi d’armari. Aprofitant qualsevol dia de festa, desarem en capses les samarretes de màniga curta, les bermudes i els vestits de tirants. Redescobrirem les rebequetes, les dessuadores i els jerseis que havíem desat quan va arribar la primavera. Ens delectarem amb el tacte oblidat de la llana, redescobrirem guants i bufandes, botines i sabates d’hivern sortiran a la llum i les seves capses acolliran sandàlies i xancletes. Ara, cada tarda es fa fosc abans i cada matí veiem menys pell humana pels carrers. La ciutat també practica el canvi d’armari. Tanca finestres, instal·la paravents i treu dels magatzems tota mena d’estufes mig camuflades perquè escalfin la munió de terrasses que colonitzen les voreres. A Barcelona el canvi d’armari era una activitat molt sobtada quan les quatre estacions semblaven els actes d’una comèdia clàssica i cada vint-i-u de setembre el poeta Pere Gimferrer, sense haver de mirar el termòmetre, sortia al passeig de Gràcia abillat amb bufanda i abric. Ara tot s’ha relativitzat. Les transicions climàtiques duren setmanes i això provoca estranyes confluències d’indumentària al carrer. Hi veiem, el mateix dia, botines i xancletes, xorts i pantalons de pana, tirants i fulards, samarretes i samarres, tot alhora. La ciutat participa d’aquest desconcert estacional. Des que va entrar en vigor la llei del tabac, els tendals de les terrasses han esdevingut perpetus i conviuen amb la vida interior dels locals.


L’estacionalitat del turisme també s’ha esvaït. Hi ha turistes tot l’any que circulen tothora rere el totèmic paraigua del guia. La seva presència constant ha modificat els serveis bàsics de la ciutat, i no només en el gremi de l’hosteleria. Els teatres programen musicals de gran format (per a quan, un “Colom, el musical”?), el registre de la propietat acull l’acrònim airbnb i les franquícies proliferen en tots els sectors. Hi ha tants observadors que allò que presumptament venien a observar queda massa modificat, embastardit per l’avidesa de mostrar-ho, de mostrar-nos. Som un mer mirall. Hem passat, en quatre dècades gens prodigioses, de la rebotiga a l’aparador i del franquisme a la franquícia. El paisatge urbà s’aplana i la majoria de propostes que troba el visitant apunten al mateix perfil de consumidor. S’acosta el dia crític. Desem en capses la roba d’estiu, mediterràniament, i posem a l’armari la roba d’abric. O fem el canvi d’armari aviat o ens enxamparà el fred sense adonar-nos que durant la llarga època estival ens han buidat els armaris. I llavors, com qui no vol la cosa, haurem d’encarar un llarg hivern vestits amb quatre parracs, tot ens semblarà poc i res no ens semblarà prou. (PS.- Aquest text ha estat escrit sense cap accent diacrític).

Màrius Serra. Time Out #432. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma