Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2016

Fidel Guinness

Fidel Castro va morir en diferit. Feia una dècada que les seves esqueles estaven redactades, tant les tòxicament demonitzadores com els panegírics d’insofrible retòrica revolucionària. Potser per això invectives i aclamacions han sortit una mica esbravades. A mi em dol que persones que s’hi van enfrontar, com el gran Guillermo Cabrera Infante, desapareguessin molt abans que el patriarca de la tardor infinita. La magnitud forassenyada dels seus encerts i dels seus errors, el principal dels quals va ser perpetuar-se mig segle al poder, fan que la millor reacció al seu decés sigui el silenci. Un minut de silenci, respectuós i menyspreador alhora, que duri hores. Tantes com els seus llegendaris discursos, durant els quals desplegava una proverbial loquacitat i demostrava que no tenia cap sentit del ritme. L’any 1986, per exemple, Fidel va regalar als seus incondicionals un discurs de gairebé 12 hores durant el Congreso del Partido Comunista Cubano, amb un breu descans cap a la meitat de l…

Sis anys, un llibre

Imatge
Això de la cultura, i més en concret la lectura, deu estar a punt de tocar fons, perquè de sobte algunes institucions públiques s’han posat les piles i han engegat campanyes de consum cultural. Són símptomes. A Itàlia, el govern de Matteo Renzi ha creat el “bonus cultura”: quan facin 18 anys, tots els italians rebran 500 euros per gastar durant un any en productes culturals, ja sigui llibres, concerts, museus, teatre o cine. Si després trien un videojoc nihilista, un concert de Justin Bieber o un llibre de Federico Moccia, ja és cosa seva. Fa temps que a la ciutat de Cluj, a Romania, van iniciar un projecte per a la lectura com a premi: tothom que viatgi en autobús, amb un llibre a les mans (i el llegeixi), tindrà el trajecte gratuït. I a Catalunya, recentment, el departament de Cultura ha posat en marxa al campanya “Fas sis anys. Tria un llibre”, per tal que els nens d’aquesta edat puguin anar a les llibreries del Gremi i escollir un llibre infantil, com a màxim de 13 euros.

Es tracta…

Els amos de les voreres

Imatge
S’imaginen que, un bon dia, l’ajuntament de Barcelona decidís que ja no cal recollir els excrements de gos? Quin merder, oi? No, no pateixin, són només suposicions. De moment no ens caldrà mirar a terra mentre caminem i podrem dedicar-nos a esquivar l’altre problema de les voreres barcelonines: els ciclistes. Tot i que hi ha una Ordenança de Circulació de Vianants i Vehicles que ho prohibeix, fa uns dies l’ajuntament va aprovar una moratòria de 18 mesos que permet que les bicicletes vagin per les voreres i es converteixin en la nostra gimcana de cada dia. Un cop més, doncs, un pedaç per arreglar una situació que va néixer sense criteris urbanístics, només per afermar la il·lusió de la sostenibilitat.

El fet és que l’actual consistori va heretar un servei de carrils-bici insuficient i mal pensat, amb vies mal segregades, dobles direccions perilloses i, sobretot, sense posar èmfasi en la cultura ciclista. Ara la moratòria vol guanyar temps, diuen, fins que s’hagin creat més carrils, però…

La vida del professor Brian

Dijous passat a l’aula Capella de la Facultat de Filologia de la UB es va celebrar una jornada amb títol de Monty Python: Life of Brian. La cosa tenia truc, perquè era una jornada d’homenatge a un professor de la casa ben singular anomenat Brian Mott. M’hauria agradat anar-hi, perquè va ser un dels primers profes de llengua anglesa que vam tenir els que, ara fa trenta anys, cursàvem Filologia Anglesa al que llavors anomenàvem la Central. Quan vam saber que el profe de llengua es deia Mott alguns vam creure que era un pseudònim. Però no. Era el cognom veritable d’un jove londinenc d’aspecte molt pulcre i sòlida timidesa, que ja llavors parlava castellà i català gairebé sense accent. Recordo que, a mig curs, ens va sorprendre descobrir que tocava en un grup de jazz, i que hi vam tenir una relació tan cordial com fugaç. Vint anys després, vaig tornar-hi a coincidir on menys esperava trobar-lo: a Panticosa. Jo hi arribava amb la Maria Antònia Oliver, a participar en un d’aquells encontres…

La negació expletiva

Els analistes de l’actualitat política han de filar molt prim a l’hora de buscar el matís. La finor dels seus comentaris interpretatius depèn, sobretot, del seu domini lingüístic. És veritat que cada període genera un llenguatge que n’és reflex i, alhora, focus irradiador. D’una banda, alguns noms comuns (procés, indignats, casta, comuns) esdevenen propis d’una època i la seva mera aparició actua d’element datador, una prova lèxica del carboni 14. Després hi ha la retòrica del moment, liderada ara per alguns tertulians del gènere pallissa que abusen d’un mostrari d’expressions que acaba sent monstruari (i entre els monstres més monstruosos, les famoses línies vermelles, les trampes al solitari o l’hegemonia del relat). Però, més enllà de l’acolorida pluja d’estels lèxics, els millors analistes solen aportar nous elements sorgits d’una relectura aplicada d’alguns referents culturals. Hi ha columnistes que llegeixen més que no parlen o escriuen, busquen noves solucions expressives i exp…

Els diacrítics i els residus sòlids

Imatge
Demà surt publicada la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans que serà presentada en societat el 15 de desembre. És una obra magna destinada a especialistes que conforma, amb el diccionari i l’ortografia, la tríada de codificacions normatives que defineixen una llengua de cultura. Les Normes ortogràfiques es van publicar el 1913, el diccionari el 1932 i la primera gramàtica data de 1918: la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra que l’IEC va adoptar com a pròpia. Fa unes setmanes, el canó del focus mediàtic es va fixar en els pobres accents diacrítics i va semblar que el món (que manté la titlla) s’acabava. L’Ortografia que recull els quinze diacrítics supervivents i altres petits retocs no és un capítol de la GIEC, sinó una obra independent que ja es pot consultar en línia i que sortirà en paper a primers de 2017. El període d’aplicació establert és de quatre anys per tal que cada àmbit implicat (educatiu, institucional, editorial, mediàtic) pugui adaptar-…