Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2016

De pallassos i salsitxes

Imatge
Un pallasso no s’hauria de treure mai la perruca en públic. O desmaquillar-se. Em pensava que els augustos i carablancs s’ho transmetien els uns als altres com un ritus iniciàtic de broma. Ho dic perquè em va sorprendre que ho fes Toni Albà, durant la lectura de l’off-pregó de dijous passat per inaugurar la Mercè. Per la gravació que n’he vist a Youtube, la gent s’ho va passar bé i va seguir-li les gràcies. D’això es tractava, de fer una festa paral·lela. Encara que en aquest cas em sembla que la reacció al pregó oficial va ser exagerada i amb un punt d’histerisme col·lectiu, no ho veig com una mala idea: tant de bo cada any es fes un pregó alternatiu, a repèl de la cosa oficial, i potser amb els anys un pregó alternatiu al pregó alternatiu... Cap al final del seu parlament, però, Toni Albà va treure’s la perruca de Felip V i, canviant de to, va explicar els motius del sarau. Error: la sàtira ho du tot incorporat, realitat i crítica. Malament rai, si cal explicar-la.

Encara que d’entra…

Aprendre dels Beatles

Imatge
Cap a la meitat de la pel·lícula sobre els Beatles que es pot veure aquests dies als nostres cines —Eight days a week, dirigida per Ron Howard— hi surten unes imatges extraordinàries, en blanc i negre, que són de pell de gallina. S’hi veu el camp de futbol del Liverpool, Anfield, durant un partit el 1964. Milers d’aficionats a les grades que canten She loves you tots alhora, i l’ambient no pot ser més festiu. La càmera es passeja per aquells rostres i cossos atapeïts a les grades. Joves i nens i avis de classe treballadora, tots homes, boques desdentegades, gorres gastades i corbates negres de diumenge, tots cantant a l’uníson: vet aquí l’ànima crua d’aquella ciutat d’on van sorgir els quatre Beatles. Podrien ser els seus pares, i podrien ser també els pares d’aquelles noies que després anaven als concerts dels Fab Four i cridaven histèriques i es desmaiaven, com si les cançons i els esgarips les fessin arribar a alguna mena d’èxtasi, místic o físic.

Aquesta proximitat al fenomen tal c…

Lladres d’identitat

Imatge
Les polèmiques literàries solen ser tempestes en un got d’aigua, però de tant en tant sobreïxen, sobretot si formen part de l’ampli món literari anglo-saxó. Aquesta setmana, l’escriptora Lionel Shriver va fer la conferència inaugural del Festival Literari de Brisbane, a Austràlia. Li havien demanat que parlés sobre “comunitat i pertinença”, però ella va preferir desviar-se i fer-ho sobre “ficció i identitat política”. La seva tesi va quedar molt clara: des de fa un temps, la correcció política i, sobretot, la defensa ideològica de les identitats diverses (gènere, ètnia, classe social, religió) estan encerclant i arraconant l’autor de ficció. En un territori on és essencial la llibertat creativa, de sobte ha començat a circular el concepte d’apropiació cultural. Així, explicava Shriver, si un escriptor anglès i blanc escriu posant-se en la pell d’una noia nigeriana de 14 anys, més d’un crític li dirà que allò és “un robatori d’identitat”, que s’apropia dels estereotips culturals d’altr…

És tan autèntic...!

Imatge
A vegades hi ha lectures que se solapen i, encara que no tinguin res a veure, acaben ajudant-se. Dies enrere llegia un assaig del crític Lionel Trilling, Sinceritart i autenticitat. Trilling hi desenvolupa la idea que la sinceritat, que era observada com una virtut literària a l’època de Shakespeare & companyia, amb el Romanticisme va anar virant cap a l’autenticitat. La diferència contenia un matís important, encara més preciós amb la modernitat: l’artifici literari, la ficció, la mentida, formen part del joc creatiu, i és des d’aquest punt que s’ha de valorar el que és autèntic, i no pas des de la realitat. Al seu assaig Trilling no s’acaba de mullar, però dóna molts exemples per fer-nos pensar. En unes pàgines memorables, per exemple, retreu a Nathalie Sarraute que trobi inautèntica la pobra Emma Bovary, l’heroïna de Flaubert, només perquè el seu món neix de lectures fetes de llocs comuns.

L’assaig de Trilling és del 1972 i em preguntava com veuria avui la autenticitat en la nar…

El final de les cançons

Imatge
L’altre dia, no em pregunteu per què, escoltava Year of the Cat, la cançó que Al Stewart va gravar el 1976, i al final, després de gairebé set minuts i no sé quants solos, em vaig adonar d’una cosa: ja gairebé no es fan cançons que s’acabin així, de mica en mica, com si algú anés abaixant el volum fins que es fa el silenci. es veu que tècnicament se’n diu un fade out. A més de Year of the Cat, és fàcil recordar cançons de fa unes dècades que s’acaben així. Penso en Hurricane, de Bob Dylan, que es clou amb un solo d’harmònica. O en Mrs Robinson, de Simon & Garfunkel, que s’esllangueix amb la tonada que ha dominat tota la cançó. O en Walk on By, on Dionne Warwick i els cors no deixen de cantar, però es van difuminant fins que no se sent res.

Paul Valéry deia que els escriptors no acaben els llibres, sinó que els abandonen, i amb aquesta mena de cançons passa el mateix: sembla que els músics ho deixin abans d’hora. Potser no tenen la contundència d’un final conjuntat, aquell pas del s…

Pedra, paper o visera

Els brexitosos britànics acaben de presentar un bitllet plastificat de 5 lliures. La notícia és el material, perquè fins ara a la zona euro els bitllets són sinònim de paper. Barcelona, sempre amatent als batecs de la modernitat, innova en aquesta mateixa direcció plàstica des d’una altra perspectiva. Com a territori ocupat per les hosts turístiques, la ciutat de Barcelona acaba d’editar un curiós mapa que ha de servir d’auxili per als esforçats agents de la Guàrdia Urbana. D’entrada, és un mapa teòricament indestructible, d’un material registrat amb el nom de Paper de Pedra, una combinació de carbonat càlcic (80%) i una petita quantitat de resines no tòxiques de polietilè (20%). Res a veure, doncs, amb el cartó-pedra dels decorats teatrals, fet amb pasta de paper endurida amb gluten, guix o escaiola per imitar la pedra. El carbonat càlcic és un mineral molt abundant a les zones calcàries i les pedreres de marbre o guix en van plenes. Tot i que que sembla dissenyat per carregar-se la …

La posteritat d'Obama

Aquest estiu Obama es va encallar a l’hora de pronunciar el nom d’una reserva natural marina hawaiana anomenada Papahānaumokuākea i es va llançar a l’aigua per salvar la situació. Ara és el biòleg Thomas Platt qui s’hi ha llançat per fer-li un homenatge enverinat. No cal dir que Barack Obama passarà a la posteritat per moltíssims motius, alguns de molt evidents i d’altres més sorprenents. Per exemple, als llibres de ciència. En el repertori d’organismes vius del planeta ja n’hi havia sis que retien homenatge a Obama en el seu nom científic. A partir d’ara n’hi ha set, perquè Thomas Platt acaba de batejar amb el nom de Baracktrema obamai una bestiola descoberta a la regió keniana del Llac Victòria l’any 2012. En l’àmbit de la comunitat científica, es considera que posar el nom d’algú a una espècie animal o vegetal és un dels majors honors que es pot retre. Molts científics hi han col·locat el d’algun familiar directe o d’un artista admirat. Lady Gaga figura en el nom científic de 19 es…

Paròdies de no-ficció

La gala de presentació de la temporada teatral catalana conduïda per Guillem Albà va tenir la virtut de ser concreta i inconcreta alhora. Inconcreta perquè no va donar gaire informació sobre espectacles específics. Concreta perquè va reivindicar el teatre des de la ductilitat del mateix llenguatge teatral, que permet tota mena de propostes. Un dels territoris que va explorar el guió de Pau Escribano va ser el de la paròdia. Amb la col·laboració d’actors i presentadors televisius, van connectar amb un presumpte programa cultural que parodiava alguns espais esportius que exploren els marges del tòtem futbolístic. Uns esforçats Toni Puntí i Gemma Ruiz narraven amb entusiasme detalls banals de la jornada teatral, previs i posteriors a una funció. Vam veure actors i actrius que arribaven al teatre a peu, en taxi o dalt d’un patinet, vam escoltar gent que sortia de la funció (el periodista esportiu Bernat Soler) sulfurada per l’omnipresència del teatre a la tele en contrast amb els pocs par…

Doble estultícia

La setmana passada, entre els milers de tuits relliscosos que devien esborrar polítics, empreses, corporacions i persones públiques arreu del món, en va refulgir un amb llum pròpia. El va difondre el dimecres el compte oficial en castellà dels Jocs Olímpics de Rio (@rio2016_es) durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Paralímpics. Mentre el públic present a Maracanà escoltava l’himne paralímpic el compte va piular: “Suena el himno paralímpico, todos de pie”, acompanyat de tres pictogrames xirois i tres etiquetes contextualitzadores: #CeremoniaDeApertura #JuegosParalimpicos #Rio2016. Tenint en compte que la imatge emblemàtica dels Paralímpics són atletes en cadira de rodes, l’ordre de posar-se dempeus resulta desafortunada i per això van esborrar el tuit immediatament. Com és sabut, un tuit esborrat és una incitació al meme, un trofeu de caça major en el món digital, de manera que la ficada de pota (o de peu) va generar molta polseguera. No conec cap figura retòrica que permeti …