Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2016

Pluja interior

Imatge
Els responsables dels Festivals d’estiu, teatrals o musicals, sovint pateixen torticoli de tant mirar el cel. El divendres 22 amenaçava pluja quan a la Sala Fabià Puigserver estaven a punt d’estrenar l’estrambòtica versió de Platonov del belga Luk Percevalf. El director del Festival Grec Ramon Simó mirava els núvols i valorava els pronòstics de tempesta per decidir si suspenien el concert programat als Jardins del Grec. A l’interior vam seguir aquell Txèkhov monoaural com qui sent ploure, llegint la sobretitulació sense deixar de fitar uns actors neerlandesos alliçonats per no mirar-se entre ells en cap moment. A l’exterior, el xàfec va ser notable. Confiem que demà a la nit els Manel puguin cloure el Festival cantant al teatre Grec sense patir perquè la humitat ens faci baixar la serotonina. La pluja, que en alguns indrets no es considera una amenaça sinó una realitat inevitable, es viu aquí amb dramatisme. Un dels meus primers editors, Miquel Alzueta, deia que no anava al teatre per…

Violència de nombre

Imatge
La setmana passada a Nuremberg va succeir un acte de violència de nombre. De nombre perquè el va executar una anciana de 91 anys i, també, perquè les conseqüències de la seva acció estan valorades en 80.000 euros. Atenent la llei de privacitat alemanya el nom de l’agressora no ha estat divulgat, però les circumstàncies del crim són públiques. L’anciana formava part d’un grup de persones d’avançada edat que visitava el Neues Museum. L’arma del crim va ser un bolígraf. I la víctima, una obra d’art signada per Arthur Köpcke, membre del grup Fluxus. La peça es diu “Reading-work-piece”, data de 1977 i consta essencialment d’una graella de mots encreuats de 15x15 amb un missatge literal de l’artista que diu “Insert words so it suits” (inserteu paraules que encaixin). L’anciana innominada va agafar un bolígraf i va complir al peu de la lletra les instruccions que Köpcke havia establert fa quatre dècades. Concretament va aconseguir encaixar cinc paraules en horitzontal (Amicalement, Nid, Tend…

M'enamora l'antic

Els brocanters són éssers admirablement optimistes. Només cal veure quines coses arriben a posar a la venda per adonar-se de la seva confiança infinita en el desig humà. Al Mercantic de Sant Cugat hi ha antiquaris, brocanters i fins i tot una magnífica llibreria de segona mà que porta el nom dels mítics grans magatzems El Siglo i és molt acollidora i endreçada. La dialèctica del sector passa pel trànsit entre el vell i l’antic. Manipulant matusserament el poeta Foix podríem reescriure “Del vell me n’estic, però m’enamora l’antic”. O, per dir-ho de manera esnob, “faig calaix amb el mot vintage”, perquè el segon nom del ja referencial Mercantic de Sant Cugat resulta que és, ehem, Vintage Village. Doncs bé, hi ha un producte de brocanter que en els últims anys s’ha tornat anacrònic i va camí de fer-se més vintage que els texans estripats. És un objecte de regal que va arribar a ser un clàssic de la franja sofisticada: els encenedors de taula. En general, eren objectes extravagants que te…

Càmera o cambra dels horrors?

La polèmica imatge de Chris Froome fent running per Mont Ventoux passarà a la història del ciclisme. Un ciclista sense bicicleta té un punt de còmic. Si, a més, va de groc i arrenca a córrer envoltat de públic cridaner, encara més. Un dels riscos de les carreteres són els accidents i els incidents amb el públic que les omple. Als ports del Tour n’hi ha hagut molts, des dels francesos que abraçaven Bahamontes al capdamunt dels cims per fer-li perdre temps al malànima que va clavar un cop de puny a la boca de l’estómac del grandíssim Eddy Merckx per perjudicar-lo en la seva pugna amb Bernard Thévenet en el Tour de 1975. L’excés de públic, sobretot a les pujades més dures, ha estat sempre una prova evident de l’interès que suscita el Tour. Els aficionats dibuixen a la carretera el nom dels seus ídols, s’hi instal·len en autocaravanes la nit abans i assisteixen a la llarguíssima rua publicitària que precedeix els corredors. Però cada cop hi ha més idiotes integrals que apareixen di…

President Novell

El 13 de maig de 2010, just abans de guanyar la segona lliga de Guardiola, vaig publicar un rum-rum sobre les tretze rèpliques de la font de Canaletes que hi ha a Barcelona. Es deia “¿Iremos a Canaletas?” i convocava els meus conveïns a anar-la a celebrar a la d’Horta, a la plaça de Santes Creus. El Pep Team no ens va decebre i vam canaletejar a la font hortenca més de dues-centes ànimes. En aquell ambient celebratori, un grup de joves del barri va començar a victorejar l’articulista a crits de “President, Màrius president!” Tot molt festiu i en clau local, però reconec que em van incomodar tant com si m’haguessin dit el nom del porc. Aquest dimecres vaig recordar aquells crits al Club Capitol. Davant mateix de la font de Canaletes original Queco Novell representa Confessió d’un expresident, un text magnífic de Davide Carnevali dirigit per Xavier Ricart. Tan aviat com surt a escena, l’home de les mil màscares presidencials a Polònia (Maragall, Zapatero, Rajoy o Puigdemont) es d…