Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2016

Codi odontològic

L’ètica és un concepte tan complex que només queda clarament descrit en absència, tot i que grans pensadors contemporanis com el fiscal Horrach o el magistrat De Alfonso han establert que “la falta d’ètica no és delicte”. Perquè ho sigui cal que la llei tipifiqui què no es pot fer en l’exercici d’una professió i estableixi un codi deontològic. Totes les professions modernes en parlen, de deontologia, però la dificultat d’establir-ne uns límits clars ja comença pel nom. És per això que molta gent es confon i parla de codi odontològic, com si fossin a cal dentista. No és pas intenció d’aquesta columna posar en qüestió la deontologia dels odontòlegs, sinó comentar els anuncis de dos productes relacionats amb aquesta bella professió, tantes vegades denostada. D’una banda, l’espot d’unes pròtesis dentals de la marca Corega; per l’altra, el de la pasta de dents Sensodyne. Aquest és el primer que em va cridar l’atenció, potser perquè últimament la gasto. Es veu una noia que parla d’un…

Les sèries i el temps

Imatge
Aviat haurem de trobar una traducció per al concepte anglès binge-watching, tan de moda a tot arreu. Hi ha qui ho tradueix per “teleaddicció”, però és inexacte. Literalment, binge-watching vindria a ser “mirar amb un excés compulsiu”, de borratxera visual, i es refereix sobretot a l’acció de veure tota una temporada d’una telesèrie en una setmana o, en casos més extrems, d’una sola tirada. Abans —a l’època de Jo, Claudi, Dallas o Cañas y barro, per exemple—vèiem les sèries amb un ritme setmanal, aguantant-nos el suspens durant set dies, però els devedés i la televisió digital han portat més llibertat. De fet, aquesta manera de lliurar-se a una ficció s’assembla molt a la lectura d’una novel·la que no pots deixar. El lector o l’espectador es pensen que controlen el ritme amb què volen saber què passa, i potser per això la traducció hauria de jugar amb la idea de “devorar una sèrie”, o “empassar-se-la”.

Fa uns quants dies, precisament, la cadena Netflix va presentar un informe en què ana…

Postals perfumades

Tot i que les inicials del títol siguin PP, aquesta columna no és postelectoral sinó escatològica. La cultura catalana és coneguda per la seva afició a l’escatologia. Molts estrangers s’esparveren quan coneixen tradicions nadalenques tan nostrades com fer cagar el tió o posar un caganer al pessebre. Com que aquest és el típic article que escrius perquè surti publicat l’endemà d’una contesa electoral sense saber-ne els resultats aritmètics ni, menys encara, les primeres valoracions de les forces polítiques que maldaran per apropiar-se del relat post-electoral, qualsevol sorpresa resolutiva que es pugui haver donat durant la nit pot agafar el columnista amb els pixats al ventre i sense cap possibilitat de rectificar. Res que no sigui un empat, inexorablement tècnic, entre els pressumptes blocs serà una sorpresa majúscula. Tant se val si hi ha sorpasso com si no. Tot el que no sigui un pas enrere (o al costat) del president en funcions serà un pas zebra protegit per un cordó policial de …

Clownia i les utopies

Pallasso és un terme ambivalent que els polítics sovint fan servir d’arma llencívola. Tot i que ens va arribar del francès, etimològicament prové de l’italià pagliaccio, un derivat de la paglia (palla) que designava les màrfegues i s’aplicava als còmics perquè vestien de manera grotesca, amb roba que s’assemblava a les teles de matalàs. Aquest cap de setmana, Sant Joan de les Abadesses es transforma en Clownia per l’energia encomanadissa del grup Txarango, originaris del Ripollès i rodalia. Per tercer any consecutiu, s’hi celebra un festival de música que transforma la vila triada per Guifré el Pilós per fundar-hi un monestir en una veritable vila d’acollida. Els santjoanins, que segons un padró recent no passen de tres mil cinc-cents, acullen cinc mil visitants amb una organització modèlica que transforma el desequilibri demogràfic en un exemple d’intercanvi profitós. El recinte del festival, que inclou tres escenaris i dos espais per a d’altres disciplines escèniques, és Utopia. Té …

El ‘sorpasso’ compulsiu

Imatge
Ha començat la campanya electoral i, de moment, l’únic guanyador a les enquestes és la paraula sorpasso. Em meravella amb quina facilitat els periodistes, tertulians i fins i tot els mateixos polítics s’han afanyat a utilitzar-la i esbombar-la. “El CIS confirma el sorpasso d’Units Podem al PSOE”, titulava ahir aquest diari. Xavier Domènech deia al míting inaugural: “Sabem que només hi ha un sorpasso que valgui, i és el sorpasso que farem al Partit Popular el 26-J!”. No cal esforçar-s’hi gaire per adonar-se que es podria dir “l’avançament” —o fins i tot “l’avenç” si volem ser més cultes— i tothom ho entendria, però suposo que l’italianisme li dóna un plus d’emoció i misteri, i a hores d’ara això és exactament el que necessitem per tornar a votar.

Els diccionaris diuen que el terme va florir políticament el 1984, quan el Partit Comunista italià va superar la democràcia Cristiana a les eleccions europees, i ho van celebrar gairebé com una victòria dels azzurri. Abans, però, hi havia hagu…

Sorpasso o sarpasso

Els enigmistes sabem perfectament quin peix viu transvestit en un convent (de 6 lletres), o quin pintor valencià es va especialitzar en monges cuineres (de 7 lletres), o quina és la festa de pijames ratllats que se celebra a les cel·les d’un convent (de 8 lletres) o encara amb quin mètode conventual combaten els sorolls les monges durant l’àpat del migdia (de 7 lletres). També els lectors d’aquesta columna ho sabran, si arriben al final. Un lector amb esperit enigmista m’envia un meme de Pablo Iglesias disfressat de monja en posició Walker (caminant com Johnnie Walker, vaja). Res a veure amb el polèmic cartell valencià de la Geperudeta i la Moreneta donant-se el bec. Com que no pretén ser cap enigma sinó una facècia, la solució figura a peus del caminant: Sor Passo. Hi ha un munt de memes que juguen amb aquest terme italià que ara està de moda, però la majoria ho fan amb imatges extretes del referent cinematogràfic. La pel·lícula de Dino Risi amb Vittorio Gassman i Jean Louis Trintign…

Tribus europees

Les denominades invasions bàrbares que van acabar amb l’imperi romà d’Occident van arribar en diverses onades. La primera, que es va donar entre els segles IV i V, la van protagonitzar pobles de noms tan sonors com els ostrogots, els burgundis o els huns. Tanmateix, la tríada bàrbara que els meus educadors Salesians sempre subratllaven era la formada per sueus, vàndals i alans. De tots aquests pobles bel·licosos, als quals podríem afegir angles, saxons, juts, francs, frisons, llombards, bàvars o àvars, només un ha obtingut el certificat de perdurabilitat verbal del llenguatge comú. Vandalisme, actes vandàlics i vàndals de tota procedència tenyeixen totes les cròniques esportives de l’Eurocopa 2016. Mentre a la Gran Bretanya la campanya del Brexit fa créixer l’espantall, França viu en un estat d’excepció encobert. La lluita sindical tensa els carrers, l’amenaça islamista manté una dramàtica latència i, per acabar-ho d’adobar, legions de hooligans panxuts s’esbatussen amb bandes …