Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2016

L'artista del totxo

Imatge
Des de fa un mes i fins a mitjan juny es pot veure una curiosa exposició escultòrica de l’artista Nathan Sawaya. El títol és “The art of the brick” (l’art del totxo) i la seva peculiaritat és que totes les escultures exposades estan fetes amb peces estàndard de Lego. Els jocs de construcció —com el Mecano o el mateix Lego— han fascinat generacions de nens amb ànima constructiva. Molts d’ells han acabat cursant estudis d’enginyeria o arquitectura, però Sawaya va tirar per les Belles Arts. L’exposició, en coherència amb l’origen manufacturat de la matèria primera, es pot visitar en la cúpula d’un centre comercial: el que s’alça sobre les ruïnes de l’antiga plaça de toros de les Arenes. Si l’admeten al rànquing d’exposicions d’art segur que figurarà entre les més visitades. Quan, fa tres setmanes, hi vaig anar, l’espai dels totxets de plàstic estava ple com un ou d’un públic molt heterogeni. Al costat dels clàssics guiris abstemis, als quals la falta d’afició per la sangria deixa moltes …

Enganxats

Imatge
Michael Dickinson és el fundador anglès de la branca turca de l'stuckisme, un moviment artístic internacional dedicat a la promoció de l'art figuratiu. El 2007, Dickinson va exposar un quadre en què el primer ministre turc, Tayyip Erdogan, surt amb un cos de gos que porta una corretja amb els colors de la bandera nord-americana. L'artista va haver de fugir de Turquia per evitar que l'empresonessin durant un mínim de dos anys. El mes passat, el còmic alemany Jan Böhermann va llegir un poema al canal de televisió ZDF en què, entre d'altres coses, acusava Erdogan de maltractar els kurds i ser addicte a la pornografia infantil. És possible que Böhermann sigui processat, ja que una llei alemanya antiquada prohibeix els insults públics a caps d'estat estrangers. Ambdós incidents han donat peu a debats intensos sobre si existeix o no el dret a insultar una persona determinada; en aquest cas, un dirigent autoritari que té les mans xopes de sang, però una persona, al ca…

Tres propostes gens òbvies

Imatge
Arriba Sant Jordi i, com cada any, vivim dies de recomanacions literàries, de llistes de novetats als mitjans. Els editors es disfressen i visiten d’incògnit les llibreries per comprovar que els seus títols estiguin ben posats. Els llibreters no donen l’abast i de nit, quan dormen, somien que són Groucho Marx i criden: “Més fusta! Més fusta!”. Els escriptors surten a la televisió amb una naturalitat de país normal. Els autors comercials es posen fulards de seda, que els donen un aire més literari a les fotos, i els autors maleïts es deixen veure en públic. Hi ha uns quants lectors que ja saben què es compraran, però n’hi ha una majoria que encara no i, quan et troben pel carrer, “tu que et dediques a això dels llibres”, et demanen consell. Ai, les recomanacions. El primer que dic és que per Sant Jordi no s’han de tenir prejudicis. Passeja’t per les parades, o no, però sobretot tria i remena, fes servir els colzes si cal. No és obligatori comprar el llibre que compra tothom, perquè al …

El gat dels tres peus

Imatge
A mig març i en aquest mateix diari, en Jofre Llombart va publicar unes dades fiscals ben reveladores segon les quals les inspeccions fiscals a Catalunya van augmentar un 45% respecte al 2015; a Espanya, l'augment va ser d'un 8%. És més, molts assessors fiscals asseveren que el 2015 Hisenda es va concentrar, sobretot, a inspeccionar-nos als autònoms perquè la nostra facturació, sovint força complicada, sol ser més diguem-ne vulnerable que la dels assalariats. Per exemple, el meu epígraf fiscal és “Traductor/intèrpret” perquè és el que més s'acosta a la feina que faig, atès que no existeix cap epígraf específic per als escriptors (per als toreros, sí). Doncs bé, si escric un text, he de generar una factura amb IVA; però si faig una xerrada o un recital, la factura és exempta d'IVA. Així, doncs, per imperatiu legal, sempre he generat algunes factures amb IVA i algunes sense. I sempre he desgravat, com és preceptiu, el 100% de l'IVA imposat sobre les despeses relacion…

Es diu cinc per cent

Imatge
Les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi ocupen força espai als mitjans de comunicació. El Gremi de Llibreters en divulga una primera versió el mateix 23 que inclou les vendes en llibreria i, pocs dies després, les complementa amb les vendes de les parades. Més enllà d’alguna dissensió puntual sobre l’adscripció d’un llibre a la categoria de ficció o no ficció, cal remarcar que el Gremi actua amb professionalitat i transparència. En canvi, caldria revisar el tractament que els mitjans de comunicació fem sobre la informació subministrada. Els rànquings dels llibres més venuts són presentats en el mateix format que les audiències televisives o radiofòniques. Quan es divulguen els resultats d’una onada de l’EGM (Estudi General de Mitjans), els diaris se’n fan ressò amb una llista semblant, però l’analogia presenta un problema que, des del meu punt de vista, la invalida. Segons les dades de l’últim EGM, les audiències dels tres primers classificats en la franja de ràdio matinal …

Una altra de cognoms

Després de Ocho apellidos vascos i la seva seqüela Ocho apellidos catalanes l’últim 28 de desembre una de les notícies falses més recurrents va ser anunciar una tercera part que es diria Ocho apellidos gallegos, dirigida per Santiago Segura. Les variants de la broma van ser tantes que no hem de descartar que se n’acabi rodant alguna. Parlaríem llavors d’un subgènere en la comèdia de costums que podria comercialitzar-se sota l’etiqueta cinema antroponímic, per no esmentar els gentilicis de la gloriosa espanyolada, tipus Los extremeños se tocan de la impagable parella còmica Esteso & Pajares. Penso en això dels cognoms (o llinatges, que en diuen els mallorquins amb gran elegància) perquè acabo de rebre el número 110 del Semagames, el butlletí trimestral del Club Palindromista Internacional. Entre les suculentes col·laboracions verbívores m’aturo en l’article d’un dels socis fundadors del CPI, el madrileny Fernando Sáenz Ridruejo, l’únic que després de 29 anys encara es manté …

Aquil·les d'Anglaterra

Avui, gloriosa diada llibresca de Sant Jordi, convé subratllar que els catalans som de tarannà tan generós que compartim patró amb aragonesos, portuguesos, georgians, russos... O que el nostre sant patró és molt promiscu. La qüestió és que un dels copatronatges més distingits és el d’Anglaterra. Avui la reina Isabel II celebrarà la diada just després d’arribar als noranta anys en ple exercici del seu regnat. S’han divulgat tota mena de detalls sobre la reina nonagenària, com per exemple que la paraula abdicar és impronunciable en la seva presència. Tabú. La reina regna des del 2 de juny de l’any de nostro Senyor 1953, aviat farà 63 anys. Tenint en compte que la mítica reina Victòria va regnar de 1837 a 1901 (64), segur que en el seu fur intern anhela arribar al 2017 per superar el rècord Guinness de la seva antecessora. Hi ha molts llibres que parlen de la longeva reina. En la ficció, el meravellós Una lectora poc corrent d’Alan Bennett, una nouvelle que explora la inquietud que s’apo…

Ecografies de novel·la

Entre les novel·les que figuren a les taules de novetats d’aquest Sant Jordi n’hi ha dues que permeten un exercici curiós, normalment reservat als estudiosos. En tots dos casos, el lector comú té a l’abast un altre text recentment publicat que podríem equiparar a una ecografia de la novel·la en estat embrionari. Les obres literàries són uns éssers una mica particulars: neixen, es desenvolupen, moren (quan surten publicades) i gaudeixen d’una incerta posteritat, que depèn dels lectors. Els estudis literaris sovint s’ocupen dels paratextos que perviuen en calaixos, baguls, arxius i, últimament, discos durs d’ordinador. De vegades fins i tot els publiquen. Quan, fa tres dècades, cursava Filologia Anglesa vaig xalar amb la primera novel·la de James Joyce (A portrait of the artist as a young man), però encara més quan vaig llegir-ne l’embrió del qual havia sorgit: Stephen Hero. L’any 1903 Joyce havia començat a escriure una novel·la autobiogràfica d’estil realista que havia de tenir 63 cap…