Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2016

Excuses de mal escriptor

El Ministeri de Cultura francès ha iniciat una campanya per canviar la configuració dels teclats estàndard dels ordinadors francesos. Des de fa un segle a l’hexàgon gal circula la configuració AZERTY, coneguda així per les sis lletres de la fila superior esquerra, allà on llegim QWERTY en el nostre. Les queixes dels usuaris han estat una constant. Deploren, per exemple, que per teclejar un simple punt calgui pitjar dues tecles, i el mateix els passa amb les xifres. També els caracters accentuats, especialment en majúscula, exigeixen una mecànica que obstaculitza la velocitat mecanogràfica. L’administració francesa anuncia que ha contractat una consultoria perquè presenti, aquest estiu, una llista de modificacions recomanables. El més interessant és el grau de catastrofisme que exhibeixen els representants ministerials per justificar la despesa. Amb dues declaracions literals bastarà per valorar-lo. Primera: “Avui és pràcticament impossible escriure correctament en francès fent servir …

Silenci de diumenge, de dilluns

Imatge
Hi ha aquella primera frase d’Anna Karènina: “Totes les famílies riques s’assemblen; cada família pobra ho és a la seva manera”. D’acord, Tolstoi no parla de famílies riques o pobres, sinó de felices o infelices, però a la Rússia tsarista devia ser més o menys el mateix. Em pregunto si avui la fórmula també funciona per a les grans ciutats: “Tots els barris rics s’assemblen; tots els barris pobres ho són d’una manera diferent”. D’entrada no hi ha dubte que tots els barris rics estan tallats per un mateix patró: transitar pels carrers de Pedrables és molt semblant a moure’s pels barris més benestants de Sydney, Sao Paulo o Torí, posem pel cas. Potser en algunes ciutats les cases s’alcen amb més opulència, els jardins són més frondosos i els vigilants et miren amb més desconfiança, però les formes de la riquesa es manifesten de manera semblant: una discreció de portes enfora, una quietud de diumenge tota la setmana, una absència palpable de vida de carrer, sense gaires botigues a la vis…

El temps segons Vodafone

Els filòsofs han escrit molt sobre el temps. Com sap qualsevol nen que un dia passa una hora de classe al pati el temps és una magnitud elàstica. Igual com els meteoròlegs han hagut d’empescar-se la temperatura de sensació, els físics haurien d’establir una nova magnitud: el temps de sensació. Tothom podria aportar la seva experiència en la percepció del temps durant una espera: en una cita, a cal dentista, en una taula de restaurant, just abans de llançar-se en paracaigudes, a la cadira elèctrica... Al telèfon el temps sovint es veu mediatitzat per missatges i musiquetes pensats per amenitzar l’espera o dissuadir l’esperador. Les companyies telefòniques en són les reines del mambo. S’han escrit cròniques memorables sobre els tortuosos laberints que configuren la relació entre clients i companyies. S’han tipificat fraus, s’han posat denúncies i s’han exigit indemnitzacions. Aquesta columna és una mera constatació de l’existència d’un temps de sensació telefònic proper al ritme del sex…

Les vides de Pink Floyd

Imatge
En Jaumet llegeix la notícia i a l’instant li vénen al cap els primers compassos de The Dark Side of the Moon, el disc llegendari dels Pink Floyd. Els batecs d’un cor, el tic tac d’un rellotge, les veus, la màquina enregistradora, un motor, uns crits i, per fi, una melodia lenta que t’embolcalla amb la guitarra. ¿Quants cops deu haver escoltat el disc? Impossible de dir: la dada es desfà en la boira dels anys, de tots aquells porros i altres substàncies. Les festes, els bars, les nits tot sol tancat a l’habitació, quan l’escoltava amb els auriculars nous i es concentrava en la portada: de sobte, alçava la vista i a la paret s’hi reflectia l’arc de sant Martí amb una vivesa al·lucinant, com si el pogués tocar (ho intentava).

Recorda, això sí, que va comprar l’LP a can Vidosa, al carrer Balmes. Pels Reis de 1975, segurament. El frenesí del primer cop que va escoltar Money, obrint la cara B, una cançó que li feia venir ganes de robar un banc. La cantava tothora i es va fer tan pesat que e…

Solo de guitarra

Sovint es diu que els músics tenen una relació de parella amb el seu instrument. Com en tot, n’hi ha d’irremeiablement promiscus, però molts dels que conec responen a aquesta monogàmia instrumental. Una de les proves de foc per a la seva relació és quan viatgen. Sobretot en avió i en el cas de músics emparellats amb instruments que ultrapassen les mides estàndard permeses a la cabina. Cap músic no pot suportar la idea que el seu instrument viatgi a la bodega, exposat al veïnatge de les maletes i a les batzegades que reben durant els processos de càrrega i descàrrega. L’Alba és una jove i talentosa guitarrista que aquest desembre va anar a Maastricht a fer un curs. Com que no hi ha cap vol directe, va decidir volar fins a Eindhoven i després acostar-s’hi en tren. Va escollir Transavia perquè els preus li van semblar raonables i, sobretot, perquè permetien viatjar amb instruments musicals a la cabina. La guitarra de l’Alba viatja protegida per una bona funda i, després de mesurar-la, es…

Informants anònims

Avui fa una setmana una gran foguera cremava al bell mig de la plaça de la vila d’Ascó. El foc va crepitar ininterrompudament durant tres dies, des de l’espectacular encesa el divendres al vespre i fins al diumenge. S’hi celebrava la festa de Sant Antoni, una celebració que es fa en molts indrets del país però que a Ascó manté una continuïtat insòlita, organitzada pels dos Majorals i el Clavari des de fa segles, fins al punt que ha estat declarada festa patrimonial d’interès nacional. Per fornir de llenya la foguera se’n fa una plega, casa per casa, i també es deambula amb les haveries, com en d’altres indrets, per completar els Tres Tombs. Però només a Ascó s’han mantingut sempre les corrides, que aquí són, per a tranquil·litat dels tauròfobs, curses de cavalls, rucs i matxos pel costerut carrer dels Clots. I també s’hi balla tothora una jota específica, amb música i dansa pròpies, que molts altres pobles ebrencs han adoptat. El lema de la festa, un cas exemplar de fusió entre les tr…

Can Fum Fum Fums

El premi Maria Àngels Anglada, que pren el nom de l’autora de El violí d’Auschwitz, és una rara avis en el panorama de premis literaris. D’entrada, és un premi a obra publicada, a diferència de la majoria. Tampoc no es dóna per Sant Jordi, sinó el maig, i el concedeix un institut de secundària. L’organitza l’Associació de Pares de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres en col·laboració amb la Diputació de Girona, l’Ajuntament de Figueres i la família Geli-Anglada. La dotació no és pas de les més elevades, però sol premiar molt bones obres. L’any passat es va donar la feliç circumstància que el va guanyar un exalumne de l’institut, el figuerenc Vicenç Pagès, amb Dies de frontera. En aquests últims anys l’han guanyat autors o obres de temàtica gironina: Lluís Llach, Màrius Carol o Rafel Nadal. Però no sempre premia autors gironins. L’han guanyat Emili Teixidor amb Pa negre, Joan Francesc Mira per El professor d’història, Joan-Daniel Beszonoff per Les amnèsies de Déu, Sergi Pàmies per La …