Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2015

Un any de paraules

Imatge
S’acaba l’any i, com que el calendari ens empeny a fer una repassada de tot, també podem comptar les paraules que han nascut i les que han mort el 2015, o més aviat les que es van morint i les que reneixen. Aquestes són les més fàcils, perquè sorgeixen de cop i en quatre dies arriben a la boca de tothom. Les sents un cop i un altre, s’esbomben. De sobte dius troica, i casta, i si ets del Barça tornes a dir triplet després d’uns quants anys.Llavors tenen una vida més o menys o llarga, depèn, perquè avui dia tot va molt de pressa, les modes canvien i sembla que les noves idees no es puguin expressar amb conceptes gastats. En canvi, les paraules que es van morint cada any són més difícils de reconèixer perquè tenen una mort silenciosa. Ningú se n’adona. Encara que sembli impossible, hi ha paraules que aquest any ja no deu haver pronunciat ningú, i encara menys escrit. Ara jo puc dir i escriure mistagog, escurim, túixec, i més d’un es pensarà que són invencions, personatges fantàstics de …

Calendaris solidaris

Imatge
Mai no m’hauria imaginat viure sense agenda. Durant anys cada mes de novembre comprava religiosament el recanvi de Finocam de l’any següent. Com que els gastava de pàgina per dia només m’hi cabia un trimestre de cop, però tot i això m’ho manegava per anar carregant i descarregant l’agenda d’anelles. Era un tresor i les dues vegades que la vaig perdre la vaig poder recuperar miraculosament gràcies a gent sensible al seu valor. Crec que conservo tots aquells recanvis guixats des de 1986, però quan va arribar el primer iphone els recanvis Finocam van tenir una jubilació sobtada. Digitalitzar l’agenda va ser un encert. Ara el mòbil, la tauleta i l’ordinador van més coordinats que el trident blaugrana. La vella agenda de cuir marró va perdre el seu paper. En canvi, continuo tenint calendaris. En tinc de taula, al despatx, i de paret, a la cuina. No els guixo gaire, però en faig ús. Al despatx per planificar feines. A la cuina, per saber a quin dia visc. Aquesta setmana que toca canviar-los…

L'any dels triangles

Llegeixo en un blog escolar de l’Institut Jaume Balmes que el cap d’estudis, Antoni Garrido, ens desitja un feliç any triangular 2016. M’hi aturo. Quan, ara fa setze anys, vam viure el clamorós guirigall de l’efecte 2000, em vaig enderiar a buscar els tres peus a l’any. En realitat el mil·lenni no va començar fins al 2001, però el primer any important va ser el 2002. Els verbívors vam celebrar la culminació palindròmica d’un període simètric de 11 anys que era el més curt que separava dos anys capicua: 1991-2002. Per això vam muntar un sidral el 20/02/2002 a les 20:02. El 2003, el dissenyador madrileny Juan Berrio va fer un calendari monovocàlic perquè en castellà el 2, el 3 i el 1000 són els tres únics nombres monosil·làbics i monovocàlics alhora. El 2004, escrit en català, conté un sol exemplar de cadascuna de les cinc vocals: O-I-U-A-E. Era el primer any pentavocàlic des del 1039 (I-E-A-O-U) i no tornarà a succeir fins al 2031 (O-I-E-A-U). El 2005 va costar més de singularitzar, pe…

Barcelona i Constantinoble

Un dels acudits verds més vell que l’anar a Peu passejant el gos Mistetas és fal·locràtic. Com que no sé explicar acudits i, a més, no em fa cap gràcia, només en descriuré el mecanisme. Va d’un home que porta un tatuatge al sexe. S’hi llegeix “recoble” en posició flàccida, però quan trempa el missatge s’allarga exageradament fins que s’hi pot llegir “record d’una nit d’amor a Constantinoble”. L’he traduït perquè és igual de dolent, però sempre l’havia sentit en castellà (recopla-recuerdo blablablá Constantinopla). Rebo un correu de Nominalia que m’hi fa pensar. M’anuncien un nou domini a Internet i me l’ofereixen. El proper 12 de gener ja es podrà pre-registrar i el 21 de març serà lliure, confiem que en un mes lliure d’eleccions, també. No seria una gran notícia si no fos per la longitud. Aquest nou domini no té ni dues lletres (com els dels estats independents, per exemple .es, .ad o .fr) ni de tres (com certs àmbits temàtics .edu, .com, .net, .org, que és l’escletxa per la qual es …

Espanya deshidratada

Escric aquest rum rum sobre l’estat de l’Estat abans de conèixer els resultats de les eleccions d’ahir. L’última vegada que les enquestes van radiografiar-los eren més incerts i atomitzats que mai. Les forces centrífugues i centrípetes entre les diverses realitats nacionals han transformat Espanya en un cafarnaüm. S’hi afegeix la foixiana contraposició entre el vell i el nou. El llenguatge també es renova i ben segur que el mapa electoral que es derivi de les eleccions d’ahir generarà nous apel·latius per definir la futura articulació estatal. Podríem rastrejar els diaris de l’endemà de totes les eleccions generals des de 1978 i cap no ens serviria per qualificar la situació actual. Per això me’n vaig al BOE i trobo un text legal que la defineix amb claredat meridiana. El lector Joan Bosch em posa sobre la pista. Es tracta d’una llei sobre contractes del sector públic, un tema força sensible des del punt de vista de la transparència. Concretament la Llei 30/2007 de 30 d’octubre. La re…

Josep Conill

L’octubre de 2008 era a Lleida per conduir la tertúlia literària amb els guardonats dels Vallverdú, com he fet els últims deu anys. La vigília els jurats dels premis d’assaig (Josep Vallverdú) i de poesia (Màrius Torres) es reuneixen, deliberen i fallen. Com que les bases exigeixen l’anonimat, a la nit ve el senyor notari (enguany senyora notària) i, en presència dels jurats i l’organització de la regidoria de cultura, obre les pliques de les obres guanyadores. Aquell any 2008, en obrir la plica del guanyador del premi d’assaig, el notari va llegir Josep Cuní. Recordo la suor freda amb què vaig acollir aquella notícia. Normalment la feina és meva per aconseguir que els assagistes i poetes guardonats xerrin amb una certa desimboltura dalt de l’escenari de l’Auditori Enric Granados de Lleida davant de set o vuit-centes persones. Haver de moderar una tertúlia amb el gran Cuní de contertulià era un repte majúscul. Aviat, però, es va aclarir el malentès. El guanyador era el professor caste…