Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2015

Galaicocatalans

Pepe Rubianes es declarava actor galaicocatalà i solia dir-ho en castellà. Les llengües peninsulars, portuguès inclòs, afortunadament es relacionen, però de manera erràtica. Presenten un pèl distorsionades les propietats matemàtiques clàssiques que haurien de presidir les relacions binàries: reflexiva, simètrica i transitiva. Només la reflexiva sembla funcionar. Totes les llengües, portuguès inclòs, tenen una relació asimètrica amb el castellà i pel que fa la transitiva (allò que si A es fa amb B i B es fa amb C, A es farà amb C), els costa molt fer el tercer pas. És el cas de l’autor gallec Xosé Luís González Sende, que signa els seus llibres com Séchu Sende. L’any 2007 Sende va publicar Made in Galiza (Editorial Galaxia) un conjunt de relats fascinants al voltant de la llengua (gallega) que en alguns moments recorden les Historias de Cronopios y Famas de Cortázar. El llibre va tenir molt d’èxit a Galícia (n’acabo de comprar la desena reimpressió, corresponent a enguany) i ha estat t…

Em dic Bondi, Aedium Bondi

“Em dic Bondi, Aedium Bondi”. Això és el que llegeixo a l’assumpte d’un correu que m’envia el periodista científic Xavier Duran. Un titular d’aquells que t’obliga a llegir el text que el segueix. En aquest cas, l’anunci d’una descoberta científica. A l’illa caribenya de la Hispaniola Samuel Turvey de la Societat Zoològica de Londres ha localitzat una nova espècie de rosegador. Una hutia, una mena de conillet d’índies. Es creu que hi havia una vintena d’espècies d’aquest petit rosegador, que fa de vint a seixanta centímetres i que pot arribar a pesar set quilos. Però més de la meitat d’aquestes espècies podrien estar extintes, de manera que la troballa de la vuitena espècie viva en ple segle XXI ha estat considerada tot un esdeveniment científic. L’animaló, que sembla tret d’una sèrie d’animació de Pixar, ha estat batejat amb el tradicional triple nom que estableix el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica. Una taxonomia que remarca l’espècie, el gènere i la família. En el cas d’…

La Barcelona cosmopolita

Imatge
“La via més ràpida per a aturar els desnonaments és la independència”, preguntaven a Ada Colau en una entrevista a Vilaweb, i la frase resumeix el to entre ingenu i agressiu que ha dominat aquesta campanya electoral. El fet que, d’una banda, Barcelona en Comú (BC) es negui a reduir les eleccions a una consulta sobre el procés d’independència, i de l’altra l’amenaça que la seva victòria significaria per a un ajuntament que gestiona la ciutat com una empresa turística, han desfermat les manipulacions verbals contra el partit d’Ada Colau. Tot servia, i des de totes bandes: des de les imatges de l’any 2007 que pretenien ridiculitzar-la perquè protestava disfressada de superheroïna, fins a associacions demagògiques, que l’acostaven al terrorisme fent marrada per Bin Laden i el pobre Noam Chomsky.

Enmig d’aquest pim-pam-pum electoral, alguns fins i tot han ressuscitat la vella acusació de cosmopolita, en sentit pejoratiu. Vet aquí un malentès que fa dècades que dura, d’ençà que el pujolisme…

Què durarà el rúnning?

Escric aquest rum-rum durant la teòrica jornada de reflexió abans de les eleccions municipals d’ahir, amb la certesa que la veritable jornada de reflexió és avui i que el rum-rum pels resultats es perllongarà quatre mesos. Dit això, el running del títol no s’ha de prendre pas com a metàfora política, entre altres coses perquè els jaciments de metàfores ja pateixen una sobreexplotació brutal per part dels analistes polítics. Aquest rum-rum va de la paraula que distribueix aquesta setmana l’Obneo (Observatori de Neologismes de la UPF). Segons aquest magnífic instrument d’anàlisi, el manlleu de l’anglès running es documenta en català el 21/IX/99, però comença a aparèixer amb freqüència a partir de l’any 2012. Un 64% dels casos documentats són d’aquests tres darrers anys de Procés i processons. Running és el gerundi del verb córrer (to run) lexicalitzat en el sentit de “l’acció de córrer per esport o exercici, ja sigui en una cursa o com a passatemps”. En anglès, l’Oxford English Dictiona…

Sic transit

Imatge
Un llibre publicat a finals de l'any passat explica, amb una precisió que és d'agrair, el context en què estem votant avui. La transició franquista (editorial Pòrtic), de la sociòloga Marta Rovira Martínez, recorda i demostra que l'Estat espanyol actual és el producte d'una Transició en què uns quants prohoms de l'elit franquista i alguns dels seus homòlegs de l'elit antifranquista es van posar d'acord per arribar a un consens en què el franquisme seria presentat al públic com una pausasense la qual la democràcia actual no hauria estat possible i que l'oposició seria presentada com una colla d'homes responsables que van aconseguir l'amnistia dels companys engarjolats a canvi de no demanar ni condemnes ni indemnitzacions pels actes de violència comesos pels mateixos franquistes. La Transició, com se sap, va culminar amb la Constitució, un document confegit a base d'un estira-i-arronsa còmplice entre un grapat de senyors que estaven d'acord…

Esperança negra

Imatge
Al Parlament de Londres, per primera vegada en set dècades els liberaldemòcrates (havent-se convertit
en un petit estol desplomat del tot irrellevant després de perdre 49 escons en les eleccions recents) han deixat de ser la tercera força. La qual ara és el Partit Nacional Escocès (SNP), que va aconseguir 56 escons (en comptes de la mitja dotzena que havia tingut des que tinc memòria). Per entendre per què, de cop, els escocesos van decidir deixar els laboristes i conservadors (o sigui, els equivalents del PSC i el PP al seu país) a l'estacada, n'hi ha prou amb escoltar la diputada més jove a Westminster des de 1667: Mhairi Black, una estudiant de 20 anys que, a la seva circumscripció prop de Glasgow, va derrotar ni més ni menys que el ministre d'Afers Exteriors en l'oposició laborista (que abans gaudia d'una majoria de gairebé disset mil vots). Black es va apuntar a l'SNP després del referèndum per la independència, impressionada per la desesperació de tanta …

El personatge

Imatge
Dimarts, TV3 va emetre un vídeo que ensenyava com uns éssers de la nostra mateixa espècie s'ofegaven en un mar que és un reclam turístic per a bona part d'Europa. Com que els europeus som uns mestres a l'hora de fer veure que les atrocitats que tenim a tocar no són res més que una molèstia que fa que no païm bé l'esmorzar, aquest drama marítim passa cada setmana sense que els del Vell Continent ens sentim gaire al·ludits. Amb l'excepció sempiterna dels polítics xenòfobs, com ara Nigel Farage (el líder de l'UKIP, un partit que acaba d'entrar al Parlament britànic). Fa poc, Farage va dir que si es continuava salvant els refugiats a alta mar, el Regne Unit seria desbordat per “onades [sic] de milions d'africans”. El còmic anglès Stuart Lee ha fet una paròdia extraordinària d'aquest tipus de discurs en què (tot imitant un polític de l'UKIP) explica com fa 10 anys van venir molts polonesos al RU (“merda de polonesos, vénen aquí i per quatre xavos ens…

Jugada única

Imatge
La setmana passada, un amic independentista em va confessar que ara ell ja no sabia si la independència fos possible o fins i tot necessària. Si m'haguessin punxat, no m'haurien tret sang. I no pas perquè no podia entendre el seu canvi d'opinió (induït, sens dubte, pels sis mesos de picabaralles poc productives entre polítics professionals al cap de tres anys de les mobilitzacions civils més extraordinàries de tot Europa, en què tots dos havíem participat). Amb tot, jo havia cregut que tant per ell com per mi, el desig de deixar de ser ciutadans espanyols no es basava en una mera opinió, sinó en un sentiment arrelat, generat per l'experiència d'haver viscut aquí durant dècades. Per exemple, jo havia estat autonomista fins que em vaig adonar, amb el temps, que l'estat de les autonomies no era res més que un intent de tapar el centralisme desenfrenat dels últims tres segles amb un patchwork de governets pseudofederals; tot seguit em vaig convertir al federalisme …

White Elephant, Black Hole

Imatge
Last month a report made by the Foundation for the Study of Applied Economics (FEDEA, in its Spanish acronym) revealed that Spain's high-speed rail system (patriotically called the Alta Velocidad Española: AVE) is by far the largest white elephant west of the Urals. Since 1992, governments of both the right and left have spent 50,000 million euros of public money on line after line, each radiating out of the Spanish capital, so that now Spain (pop. 46.5 million) has more kilometres of high-speed rail than any other country except China (pop. 1,400 million). And this year, despite the economic crisis, Madrid will be adding another thousand kilometres, at a cost of 4,000 million euros. This, despite the fact that Spain's transport needs were already being met by motorways, express trains and around 50 airports, before the AVE network was welded onto the country, apparently without any thought as to whether it was really necessary or not. The FEDEA report demonstrates that there…

Expatriats

Imatge
A mitjan juliol del 1938 els representants de 32 països es van reunir a Évian, França –una ciutat ara coneguda exclusivament per la seva aigua mineral– per veure què podrien fer per solucionar una situació humanitària desastrosa: la persecució dels jueus alemanys i austríacs, que fugien com podien d'una dictadura que els havia convertit en ciutadans sense ni drets ni estat. Sobre Évian, Hitler va dir: “Si aquests països volen acollir tants criminals [és a dir, jueus] els posarem a la seva disposició, amb molt de gust.” No calia. Els 32 països no van fer res de res: França va al·legar que ja estava “saturat” de jueus; i el ministre anglès d'Afers Estrangers va dir que no volia que augmentés el nivell d'antisemitisme a la Gran Bretanya (incloent-hi el d'ell, presumiblement). O sigui, Europa, davant d'una crisi moral sense precedents, feia els ulls grossos (si cada país hagués acceptat 17.000 jueus, tots s'haurien salvat). Alhora, els països esmentats van expressa…

Metàl·lic

Imatge
Dilluns passat, ens van deixar dos escriptors més que il·lustres: Eduardo Galeano i Günter Grass i –com és lògic– els mitjans catalans en van parlar a bastament. A Anglaterra, el mateix dia, va finar un altre personatge, desconegut aquí, del qual els mitjans britànics van fer gairebé tant de cas com de Galeano i Grass: la Viv Nicholson, una treballadora en una fàbrica de pastissos que, el 1961, va guanyar l'equivalent de 4,5 milions d'euros a la travessa. Quan els periodistes li van preguntar què faria amb els diners, va respondre: “Gastar, gastar i gastar!” I així ho va fer: al llarg dels següents tres anys, ella i el seu marit van comprar una tirallonga de cotxes de luxe, una pila de joies i d'abrics de pell i organitzaven festasses en què es bevia el millor xampany. El 1965, però, el marit va morir en un accident de cotxe, a la vegada que ella va descobrir que devien una quantitat elevada d'impostos. De cop, es va haver de declarar insolvent. Deprimida i alcoholitz…

Fernâo Mendes Pinto

Stefan Zweig és a l’amenitat literària el que Isaac Disraeli va ser a la curiositat. L’interès de les seves obres sobre episodis històrics rau en la conjunció d’intriga i context. Probablement, el seu llibre més conegut sigui Moments estel·lars de la humanitat (Quaderns Crema), compost per catorze “miniatures històriques” que han delectat generacions de lectors. Ara Edicions de 1984 publica Amerigo, en excel·lent traducció del mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol, un breu monogràfic sobre l’embolic colossal de noms que explica com és que finalment Amèrica es va dir Amèrica i no pas Colòmbia. Zweig ho presenta com una comèdia d’errors. Poua en la vida d’Amerigo Vespucci, coetani de Colom, ressegueix els equívocs, errors, errates, males interpretacions i males intencions que van desembocar en la tria del nom i construeix un relat de misteri erudit. Colom creia haver arribat a les Índies i Vespucci, en trepitjar Brasil, va considerar que era un món nou. Zweig és un mer divulgador …