Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2015

Llegir el Dant a la platja

Imatge
L’endemà de Sant Jordi també és un dia especial. Si et passeges per qualsevol ciutat catalana, tens la sensació de viure en un paradís de la lectura apassionada. Al tren, al metro, a les terrasses, als ascensors que duren més de sis pisos o fent cua al supermercat, a tot arreu veus gent que té la vista enfonsada a les pàgines d’un llibre. A vegades hi ha lectors amb un desfici al rostre que no saps si ho fan per gust o per obligació anual, com si passessin una mena d’ITV lectora. Potser la causa n’és la dedicatòria que l’autor els va estampar a les primeres pàgines, i que després es veu com una mena d’obligació contractual... 

Cada cop més, es de la seva raresa com a objectes, els llibres tenen un aire sagrat que és necessari, però que alhora els revesteix d’una solemnitat que espanta a més d’un lector ocasional. Amb totes les seves febleses i concessions comercials, el Dia del Llibre serveix per ampliar els hàbits de lectura. Penso en el lloc on es llegeix, per exemple. En el seu arti…

El timbal de Günter Grass

Imatge
Les anècdotes no substitueixen la complexitat d’una vida, però a vegades ajuden a filtrar-la. Fa uns anys vaig entrevistar el novel·lista John Irving a casa seva a Vermont. Mentre m’ensenyava el seu despatx —un finestral obert als boscos, una màquina d’escriure elèctrica, un Oscar al millor guió—, em vaig fixar en una foto que tenia damunt la taula. “Aquests són els meus mestres i amics”, va dir-me tot seguit. A la foto se’l veia al costat de dos escriptors més, Günter Grass i Kurt Vonnegut. La mort de Grass, aquesta setmana, m’ha fet pensar de nou en la foto perquè tal vegada resumeix les qualitats de la seva escriptura: Grass tenia l’instint narratiu per teixir històries i l’alè incansable d’Irving, però també la insolència burxadora i divertida de Vonnegut. Tenia encara una altra cosa: que era europeu, i s’emparentava així amb una tradició que és alhora popular i sàvia, de carrer, que beu de Rabelais i de la picaresca, de Cervantes i de l’epopeia heroica d’un Victor Hugo.

Una de le…

Booked Up

Imatge

Travallengua

Imatge
Els de L'Avenç acaben de reeditar Una història de dues ciutats, segurament una de les millors novel·les de Dickens i sens dubte la més trepidant. El traductor n'és Jordi Arbonès, que ens va deixar fa 14 anys. Dos anys després que l'Arbonès va guanyar el Premi Nacional de Literatura el 1994 –justament per aquesta traducció– els autors d'un assaig altrament excel·lent (El malentès del noucentisme) sobre el català literari del segle XX, es van acarnissar amb ell, qualificant el seu estil de massa encarcarat (a causa de la suposada adherència de l'Arbonès a la tradició literària noucentista, artificiosa i gens col·loquial). Doncs bé, la traducció de La història de dues ciutats és molt bona: al llarg de més de 400 pàgines vaig detectar només sis errors (i això que Dickens, de vegades, escriu d'una manera endimoniadament envitricollada). És cert que Arbonès sol anteposar els adjectius als substantius i que fa servir algun mot un pèl rebuscat, però això no impedeix qu…

Mal estat

Imatge
Als anys setanta, l'Estat nord-coreà, controlat ja per l'Estimat Líder Kim Jong-il (fill del Gran Líder Kim Il-sung), va segrestar –juntament amb un assortit d'holandesos, francesos, libanesos, italians i japonesos agafats a l'atzar per agents secrets que portaven perruques a l'estil hippie– Shin Sang-ok i Choi Eun-hee, el millor cineasta i la millor actriu, respectivament, de Corea del Sud. Shin va ser empresonat durant més de dos anys, obligat a mantenir la mateixa postura a la seva cel·la durant 16 hores cada dia, mentre Choi vivia en diverses mansions envoltada de tota mena de luxes fins que Kim Jong-il els va reunir i els va obligar a fer llargmetratges, incloent-hi una versió ultracomunista de Godzilla (la parella va fugir als Estats Units al cap de vuit anys). Acaba de sortir un llibre que explica aquesta història (A Kim Jong-il production, de Paul Fischer) alhora que esmenta altres aspectes del règim dels Kims: els 220.000 ciutadans empresonats en camps de …

País pervers

Imatge
Des de fa un parell d'anys, els mitjans anglesos no han deixat de destapar les clavegueres en què es rebolcaven alguns personatges que eren molt populars durant l'adolescència de milions de britànics que ja hem tombat la cinquantena. Primer, hi havia el cas de Jimmy Savile, el discjòquei popularíssim que recaptava milions de lliures per tota mena de causes, incloent-hi dos hospitals importants. Un cop mort, es va descobrir que havia estat un depredador sexual de ca l'ample que havia violat almenys trenta-una persones (incloent-hi nens i nenes de poc menys de 10 anys); també havia abusat sexualment de 200 víctimes més, moltes d'elles als hospitals que havia ajudat a finançar, incloent-hi pacients immobilitzats després de sortir dels quiròfans, d'altres de discapacitats i algun cadàver. I ara tenim el cas de Cyril Smith, el diputat liberal més popular dels anys seixanta i setanta, un home gras i jovial que sortia en molts programes de televisió (incloent-hi un que pr…

Sang bullida

Imatge
“La primavera la sang altera”, diu la dita, i mai tant si es tracta de la sang de certs polítics i periodistes no del tot catalanòfils en temps d'eleccions. La tradició és llarga: quan, el 1986, Miquel Roca va llançar el Partit Reformista Democràtic, els de TVE només l'enfocaven en els escassos moments en què parlava català, una tàctica que devia haver contribuït als seus resultats poc espectaculars (0,96% dels vots: Perich va commemorar aquesta proesa amb un dibuix d'un cul en plena erupció que emetia el so “prd!”). Més recentment, el delegat del PP a Andalusia, Antonio Sanz (preocupat, potser, pels possibles resultats de Ciutadans i el seu pescador en cap en les eleccions autonòmiques, que tenen lloc avui mateix), va afirmar que Andalusia no podria tenir “un president que es diu Albert”. Sembla mentida que aquesta animadversió anticatalana (que fa 15 generacions que dura) sigui obviada amb tanta facilitat per certs polítics catalans –els que es confessen unionistes, prin…

Envia'm un whats

Imatge
Més d'un i més de tres catalans es deuen haver preguntat com és que europeus joves –incloent-hi una rubinenca detinguda fa nou dies a l'aeroport del Prat– són capaços de donar suport a Estat Islàmic? Fa poc, la Radio 4 de la BBC va emetre una entrevista amb Aimen Dean, un saudita expert en teologia islàmica, que ho explica. Després de lluitar a favor dels bosnians i d'haver-se afiliat a Al-Qaida, Dean –repugnat per les excuses teològiques falses que Ben Laden feia servir per justificar els seus assassinats– es va convertir en un espia per als serveis d'intel·ligència britànics (i va acabar salvant unes quantes vides). Avui no treballa ni per a Al-Qaida ni per a MI6, però manté contactes via Whatsapp amb un vell amic que exerceix de jutge a EI i que està ben orgullós d'haver sentenciat ja 34 persones a fuetades o crucifixions o decapitacions. Quan Dean va preguntar a l'amic si realment creia que ell i els altres 60.000 musulmans d'EI tenien tota la raó i que…

A fe

Imatge
Fa cosa de tres setmanes, Rupert Shortt –el cap de les seccions de religió i literatura hispànica delTimes Literary Supplement– va fer una conferència a la Universitat Oberta de Catalunya sobre el seu nou llibre, titulat Christianophobia. Segons Shortt, el cristianisme és, actualment, la religió més perseguida i no només al califat d'EI: actualment, a tot el món més de cent milions de creients corren el risc de ser matats, abduïts, apallissats o violats a causa de la seva fe. (Uns cent mil són assassinats cada any, segons el diari The Independent).
Shortt afirma que en una llenca immensa de territori que s'estén del Marroc fins al Pakistan no hi ha cap país en què els cristians no siguin assetjats. I tot i que 41 dels 50 països que persegueixen la seva població cristiana són majoritàriament musulmans, Shortt recalca que també a Israel, Corea del Nord i Sri Lanka, entre altres llocs, els cristians pateixen una o altra forma de discriminació. En ser preguntat per una possible so…

Banksy a Palestina

Imatge
Pot agradar més o menys, però no hi ha dubte que el britànic Banksy és ara mateix un dels artistes que ataca amb més esperit crític la reflexió sobre l’art actual. Els seus grafitis neixen d’una voluntat alternativa i anònima, apareixen sense anunciar-se, i de seguida que entren en els circuits habituals es converteixen en miralls que reflecteixen —des de dins— la perversió del mercat, la frontera dubtosa entre preu i valor, la tirania passatgera de les modes. El mercat, esclar, s’ho empassa tot sense problemes pensant només en els diners, però mentrestant paga el peatge d’esbombar les seves vergonyes.

Banksy ha aconseguit estar a dins i a fora del sistema, és alhora popular i alternatiu. L’últim exemple d’aquesta doble lectura el vam llegir en una notícia de dies enrere. Fa uns mesos, Banksy va anar a Gaza i va pintar uns quants grafitis a les zones més castigades de Palestina. La seva intenció amb el viatge era posar el focus en la situació desesperada que viuen els habitants de Gaza…

La biblioteca de ‘Mad Men’

Imatge
“El començament del final d’una era”, diu la publicitat de Mad Men als carrers de Nova York. Aquests dies s’emetran a mig món els set últims capítols de l’última temporada i així es clourà potser no una era, però sí el retrat d’una època a través d’unes vides de ficció que ens han captivat. Durant vuit anys, Mad Men ha aconseguit un reconeixement molt rar en la ficció televisiva. No només ha enganxat a milions d’espectadors i ha rebut crítiques excel·lents, sinó que ha influït en camps tan diversos com la moda, el disseny de mobles, els pentinats o l’art de la cocteleria. A més, aquests dies, Nova York s’ha lliurat a tota mena d’homenatges. En una cantonada de la Sisena Avinguda, allà on representa que hi ha les oficines de la sèrie, hi han posat un banc amb la silueta típica de Don Draper —el posat indolent, cigarreta a la mà— perquè els seguidors puguin seure-hi a fer-li companyia.

Més enllà de l’anecdotari estètic, tan agraït de reviure, Mad Men també ha fet fortuna perquè ha sabut …

La vida és una percussió

Imatge
Globus d’Or, Oscars. És temporada de premis en el món del cine i les categories menors, les que no surten a les notícies, també viuen moments importants per al futur del mitjà. Penso en les bandes sonores, per exemple, que fa temps que demanen una renovació. De tant en tant hi ha directors que s’arrisquen i encarreguen una banda sonora imprevisible, com ara l’esplèndida música que el mexicà Antonio Sánchez va compondre i tocar per a Birdman, d’Alejandro González Iñárritu. Tota la música del film surt únicament de la bateria de Sánchez i acaba creant una mena de veu inseparable de les imatges. És com si el que sentim fos el ritme frenètic i sincopat de la consciència de Riggan Thomson (interpretat per Michael Keaton), la percussió dels batecs del seu pols contra les parets del crani. La bogeria de qui està atrapat en un passat gloriós com a actor popular, però vol ser valorat per alguna cosa més, la condició d’artista.

Potser hi ha bandes sonores rítmiques i bandes sonores melòdiques, n…

El món a vista d’ocell

Imatge
Us heu plantejat comprar-vos un drone? Espero que no. No tinc ganes de veure com el cel s’omple d’aquests aparells voladors que no fan soroll i arriben a tot arreu —ja en tenim prou amb els coloms—. Ho dic perquè em fa por que els drones siguin la propera moda del món digital, després d’aquells bastons ridículs que serveixen per fer-se selfies, o autofotos, des de més distància. Intueixo que ho poden ser perquè els millors drones ja es poden comprar amb normalitat: a Barcelona surten per uns 1.500 euros, càmera i hèlices incloses. No són pas barats, però ja sabem que la gent és capaç de gastar-se un dineral amb artefactes d’aquests, encara que només serveixin per retratar la banalitat des de tots els angles.

A més a més, la fal·lera per filmar amb drones està cada cop més estesa. Aquesta setmana la BBC va emetre un documental sobre els 70 anys de l’alliberament d’Auschwitz, i la novetat eren unes imatges filmades amb un drone, esclar. No cal dir que era impactant, et donava una perspec…

Orgullosos d’ofendre

Imatge
L’assassinat de 12 persones a la revista Charlie Hebdo, a París, ha anat seguit aquests dies per milers de vinyetes i missatges de defensa de la llibertat d’expressió. La gran majoria sorgien d’un dolor i una preocupació reals, però en alguns casos l’adhesió estava dictada sobretot per la diplomàcia. En aquesta línia, també hi ha hagut qui ha condemnat els crims, però alhora els ha justificat dient que ells s’ho buscaven, ja que Charlie Hebdo contínuament provocava els islamistes amb les seves paròdies i acudits. De totes les reaccions, aquesta és la única que em sembla errònia, perquè de fet és una capitulació davant els assassins i posa en el mateix nivell l’ofensa d’un dibuix, una opinió, i l’assassinat del qui ha ofès.

Stéphane Charbonnier, el director de la revista i un dels dibuixants morts, havia dit en més d’una ocasió que estava “orgullós d’ofendre”. El seu compromís artístic, fins a les últimes conseqüències, ressona també en el missatge que Salman Rushdie va escriure en e…

Record de Gil de Biedma

Imatge
El vuit de gener farà 25 anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma. Tres setmanes abans, el 12 de desembre, també va morir el seu amic, l’editor Carlos Barral. El seu record va lligat per sempre, igual que l’amistat que els unia en vida. La mort de Barral va ser inesperada, als 61 anys, i se sol dir que va arrossegar la de Gil de Biedma, que ja estava molt malalt. Els seus amics deien que la desaparició de l’editor l’havia afectat moltíssim, ja que comptava amb ell perquè es cuidés de les seves últimes disposicions.

A la Universitat de Barcelona (UB), on aleshores jo estudiava Filologia, la mort de Gil de Biedma va produir una gran consternació. Era un poeta de bar, molt llegit i citat. Recordo que uns mesos abans, l’abril de 1988, Carme Riera havia presentat el seu assaig sobre l’Escola poètica de Barcelona al Paranimf. Hi vam anar tots, no s’hi cabia. L’acompanyaven Gil de Biedma, Barral i José Agustín Goytisolo. Els tres poetes anaven vestits amb elegància i van par…