Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2015

Wintertime

Imatge
Not long before the end of 2014, a Belgian acquaintance of mine died of a heart attack, aged 52, in his native Flanders. I say 'acquaintance', because we were never friends, but neither were we ever enemies. About a year before his death, I ran into him by chance in Barcelona, the city where he'd lived for the last quarter century. The economic crisis had left him, he explained, with no alternative but to head back home. To judge from his unusually distraught expression, he felt that both life and fate had teamed up to kick him in the teeth. He was an affable man, and I don't recall we ever argued, but do remember that I never felt too comfortable in his presence, there being little rapport. The reason might have been something to do with the fact that, for me, Catalonia had come to be the only place that really felt like home; whereas my Belgian acquaintance disliked Catalonia to the extent that one night on the streets of Barcelona, infuriated by the pro-Catalan slog…

D'un pèl

Imatge
Se suposa que algun dia en el futur, els que hem estat seguint l'afer dels papers de Salamanca (300.000 documents i 1.000 fotografies confiscats per les autoritats franquistes al govern català el 1939) –amb les demores gairebé generacionals a l'hora de retornar-los als seus propietaris originals (davant l'estupefacció de l'arxivística internacional) i la sol·licitud recent, no del tot comprensible, per part del govern central que la Generalitat reenviï els papers altre cop a Salamanca– en el futur, dic, tot plegat ens farà riure, potser pels descosits i tot, quan del nostre estat propi estant, mirem cap al país veí en el qual els catalans eren tan non grata que ni tan sols se'ls volia entregar uns patracols esgrogueïts. A més, des de fa poc tenim un afer arxivístic nou: el dels papers d'Àvila, també confiscats, aquest cop per la Gestapo a la seu de la Generalitat a París el 1940 i lliurats a l'acte al govern franquista, que els va soterrar a l'Arxiu Mil…

Aldea global

Imatge
Divendres vinent, a Vilablareix (“A on?”, us sento preguntar) comença la Setmana de la Ràdio (“I què?”, us sento etzibar). De vilablaretencs, n'hi ha 2.492, viuen just a sota de Salt i al seu poble hi ha una emissora municipal, Ràdio Vilablareix. Això en si mateix és prou insòlit: de les més de 200 ràdios municipals a Catalunya, només un 11% dels municipis amb menys de 5.000 habitants en tenen (per contrast amb un 80% dels nuclis urbans amb més de 20.000 habitants). Més insòlit encara és el fet que Ràdio Vilablareix no només té un públic fidel a bona part del Gironès (fins allà on arribi el seu senyal) i 6.500 seguidors a Twitter i uns 2.000 a Facebook, sinó també molts oients –ja que emet per La Xarxa– arreu del país i fins i tot entre la diàspora catalana. Ràdio Vilablareix ha aconseguit tot això al cap de només quatre anys de funcionament gràcies al seu coordinador, Dídac Romagós, i l'equip d'aquest, que van decidir des del principi que farien una ràdio diferent. Per co…

Abraçades

Imatge
Quan el pacte nazi-soviètic de no-agressió es va signar el 1939, als comunistes europeus els va faltar temps per justificar-ho. El diari L'Humanité, del PC francès, per exemple, va declarar Visca la pau! i per si de cas hi havia algun lector que encara no havia perdut el seu sentit de la ironia, l'entradeta va insistir-hi: “Stalin, campió de la pau.” Salvant les distàncies –Tsipras no és Stalin i aquell senyor galtaplè amb qui ha format govern no és Hitler, o no ben bé– no deixa de ser curiós que segons quins partits d'esquerres de per aquí, admiradors declarats de Syriza, han intentat justificar el pacte d'aquesta formació (que inclou des de maoistes fins a socialistes) amb Grecs Independents (ANEL) o sigui, una colla de nacionalistes ultradretans, ultrareligiosos, racistes, homòfobs i antisemites. Així mateix, el coordinador d'Esquerra Unida, Joan Josep Nuet, ha dit a Vilaweb que “aquest partit [ANEL] ha fet un gran discurs contra la Troica [...] i aquí és on hi …

El gremi

Imatge
Quan vivia a Londres, tant els policies uniformats com els que es disfressaven de hipsters m'aturaven al carrer diverses vegades. Un cop, en escorcollar-me allà mateix a la vorera, em van trobar els psicofàrmacs i no dubtaven a burlar-se de la meva malaltia mental d'aleshores. I quan em va tocar anar al jutjat per haver participat en una manifestació, els policies que m'havien agafat van mentir sobre els motius de la meva detenció de la primera paraula fins a l'última. Això a banda, he conegut força gent que ha estat apallissada amb ganes pels bobbies, incloent-hi un jamaicà al qual els metges van haver d'amputar un testicle. A Barcelona –tot i que hi he conegut policies motivats i professionals, sobretot els més especialitzats– queda clar que n'hi ha que no es comporten gaire millor que els seus homòlegs londinencs. De fet, al llarg de 30 anys de residència he tingut constància –a través dels mitjans de comunicació o bé de la boca de les mateixes víctimes– de …