Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2015

Més que lenta, fugaç

Imatge
Encara que siguin textos molt diferents, la publicació recent de La vida lenta, els dietaris inèdits de Josep Pla, m’ha fet pensar en L’original de Laura, de Vladimir Nabokov. En tots dos casos es tracta de llibres esquemàtics i facticis, que l’autor no va pensar mai a publicar. Són, a primera vista, títols que només haurien d’interessar als incondicionals de Pla o de Nabokov, que ja ho han llegit tot i en volen més, però l’oportunitat comercial fa que arribin a lectors que potser desconeixen les seves obres importants. Si tenen sentit, per entendre’ns, és perquè la vàlua del text guanya en la mesura que la pots complementar amb el record de lectures anteriors.

Això és molt visible a La vida lenta. El que en sobresurt és la repetició quotidiana, el ritme dins la brevetat, la descripció seca i freda. Cal acostumar-s'hi, cal picar pedra, i així es va entrant —com per infusió— en un estat d'ànim. Pla a la cinquantena, fent-se gran. Hi ha l’alcohol, l’insomni, la depressió, les le…

Hit It

Imatge

Ha ha, hi hi

Imatge
L'aiatol·là Khomeini va demostrar una manca marcada de sentit de l'humor el 1988, en sentenciar Salman Rushdie a mort per haver escrit una novel·la. Tampoc no en tenien, de sentit de l'humor, els facinerosos protestants que, el 1990, van amenaçar el comediant nord-americà Bill Hicks per haver-los ofès (els va preguntar si eren cristians, van dir que sí i va respondre: “Doncs, perdoneu-me”). Ni tampoc els manifestants a Londres que, el 2005, van protestar contra la publicació d'uns dibuixos de Mahoma (en una revista danesa) amb una pancarta que deia: “Decapiteu tots aquells que diuen que l'islam és una religió violenta'”. Ni tampoc, ja que hi som, els neonazis de l'Alba Daurada grega que proclamen, tot brandant una esvàstica estrafeta, que no permetran que els alemanys els donin ordres. Segons Patrick McNamara, un neurocientífic bostonià, la capacitat de creure en una religió (o un ideal o una pàtria) creix segons la quantitat de dopamina que el cervell sec…

Mam

Imatge
Fa exactament un any que John Maas–l'inventor nord-americà del Gaudí App (tan altament recomanable com trilingüe)– em va regalar un llibre d'una amiga seva, Rosie Schaap: Drinking with men (Tot bevent amb homes), una autobiografia escrita a base dels bars que l'autora ha anat coneixent al llarg de la seva vida, que no són pocs. A primera vista, podria semblar que es tracta d'una exploració dels baixos fons a la Bukowski o bé una faula alliçonadora escrita a fi d'animar els abstemis, però no. Al contrari, és una celebració dels bars en tant que llocs acollidors en què es pot conèixer un ventall immens de gent i escoltar un ventall ídem d'històries. Alhora que s'hi beu. Ara bé, la Schaap no és cap alcohòlica, sinó que pertany a aquella classe de persones que els metges encara no han sabut categoritzar: els bevedors. Si els alcohòlics –com sap tothom que n'hagi conegut de prop– són uns addictes exasperants que beuen, al cap a la fi, per aniquilar-se psíqui…

Qui dia passa

Imatge
La casualitat ha volgut que m'hagi tocat escriure aquesta columna al dia del meu aniversari, cosa que vol dir que he d'anar amb compte perquè durant els aniversaris, tinc una tendència a tornar-me horriblement transcendental. Dit això, ara que en tinc 50 i tants, el món i fins i tot la pròpia vida han començat a perdre la importància aparentment tremenda que tenien quan jo tenia, posem per cas, 30 anys (quan mirava tot el que m'envoltava amb una mena d'esperança desesperada). Al contrari, a aquestes alçades, ara en tinc prou celebrant el sol fet de ser viu a l'edat que tinc (segurament perquè he conegut massa gent que no ho han aconseguit pas). Pel que fa al món, en comptes de ser el lloc enlluernador i calidoscòpic que semblava quan era més jove, amb cada any que passa pareix més aviat una mostra contínua de déjà vu. Per exemple: els africans que arriben vius a la costa nord-africana no deixen de topar amb una tanca vigilada; la religió no deixa de ser utilitzada …

Tot podant

Imatge
Per Vicent Partal, els de Podemos són una colla de politòlegs professionals; segons David Fernàndez, són uns mediàtics murris; per Manuel Delgado, són lerrouxistes i per la Patrícia Gabancho, són peronistes en potència. Pel que sembla, costa definir el pensament d'aquest partit nou que, havent fet furor a Espanya, ara vol fer-ne a Catalunya. La seva web diu que conquistarà l'economia, la llibertat (juntament amb la igualtat i la fraternitat), la sobirania (?) i la terra (?). Tot plegat sembla força amorf, de manera que he recorregut a un amic barber que en sap molt, de l'extrema esquerra, ja que en forma part activa: m'ha assegurat que Podemos prové del trotskisme light. I efectivament –segons Wikipedia i Viquipèdia– el brou de cultiu del Podemos actual és l'organització Izquierda Anticapitalista, que pertany a la IV Internacional trotskista. Si recordo bé, els de la IV –en vaig conèixer bastants, a Londres– s'atorguen el paper d'avantguarda política de les…

Diversió

Imatge
Hi ha un tipus determinat d'anunci que va començar a sortir a la televisió cap als anys setanta. El format n'és el següent: un primer pla d'una noia de bon veure d'uns vint-i-tants anys i un noi ídem dóna pas a un pla general perquè puguem veure que no estan sols sinó envoltats per un estol de nois i noies semblants (intercanviables, de fet) que ballen i riuen a la vegada, les dents ben exhibides, els cabells sacsejant-se, la roba de colors pastel. Al cap de poc ens fixem en el fet, no tan obvi al començament, que tots estan bevent la mateixa marca de vermut. La càmera passa de rialla a rialla, de serrell mogut a pentinat tremolós, de copa plena a copa quasi acabada, fins que es recula per agafar un pla panoràmic que ens mostra que tot plegat té lloc en un iot immens perdut en un mar tropicalíssim o bé a la terrassa d'una mansió blanca encastada al bell mig d'un parc natural o bé als carrers d'un poble escruixidorament pintoresc del qual els habitants origi…

Mart, bitllet senzill

Imatge
Bas Lansdorp, un enginyer holandès de 39 anys, és el fundador de Mars One, un projecte el fi del qual és posar unes quantes persones al planeta Mart, el 2025. Els candidats finals seran elegits a partir d'una selecció de 660 semifinalistes ja triats, al seu torn, d'entre uns 200.000 voluntaris d'arreu del món. Alguns dels semifinalistes volen anar a Mart per accelerar les recerques –cada cop més interessants– del vehicle de la NASA. D'altres volen anar-hi per pura curiositat, cosa prou curiosa en si mateixa, atès que no en podran tornar pas (altrament, el projecte no seria físicament ni econòmicament viable). És a dir, tots els viatgers de Mars One moriran a 226 milions de quilòmetres del planeta on van néixer, després d'haver passat els seus últims anys de vida en uns barracons envoltats de vents forts de pols vermella i un ambient que consisteix exclusivament en monòxid de carboni. Com a única compensació, hi ha el fet que, a causa d'una força de la gravetat …

Raïm agre

Imatge
L'estat mental conegut com a dissonància cognitiva –descobert el 1957 pel psicòleg social nord-americà Leon Festinger– sembla fet a mida per explicar la política espanyola, ara i abans. Per descriure aquest trastorn, Festinger solia fer servir la faula d'Isop de la guineu i el raïm: una guineu es fixa en un raïm sucós que penja d'una parra molt alta. Com que no pot arribar al raïm, acaba girant-s'hi d'esquena amb l'excusa inventada que el raïm deu ser agre i que, per tant, no val la pena menjar-lo. És a dir, tergiversa la realitat per justificar la pròpia impotència. Des de fa tres anys, els de La Moncloa no fan altra cosa: com que una part important de la població catalana no s'està comportant com esperaven, fan veure que no passa res de res i que, per tant, no cal encarar-se amb la realitat principatina, sinó amagar-se darrere d'una Constitució desfasada en mítings tancats al Grand Marina (tot demostrant una impotència autoinduïda que no té res a enve…