Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2014

Terrenys desconeguts

En el món de la política ja fa mesos que sentim a parlar dels terrenys desconeguts. Hi ha gent que té molta por de tot el que li és desconegut, però cal recordar que el motor del coneixement és la incertesa, i el desconeixement d’un terreny nou es guareix d’una manera molt senzilla: posant-hi els peus amb cura. El món de la creació artística, i la literària en particular, es projecta sobre terrenys sovint desconeguts. Fins i tot en trobem alguns d’inventariats en llibres tan fascinants com la Breve guía de lugares imaginarios d’Alberto Manguel i Gianni Guadalupi. Ara conviuen als prestatges de les millors llibreries dos llocs imaginaris rescatats dels primers anys noranta: l’Aiguamoll de Manganelli i el Feu de Bauçà. Des de Pollença, El Gall Editor publica la traducció de Carme Arenas del llibre pòstum de Giorgio Manganelli L’aiguamoll definitiu. Pòstum perquè, segons diu la curadora Ebe Flamini, quan el 28 de maig de 1990 Manganelli va morir el manuscrit només estava pendent de l’últ…

Unes altres prioritats

Imatge
Una pregunta fàcil: a més d’afaitar-se més o menys sovint, ¿què tenen en comú Mario Vargas Llosa, Gregorio Morán, Ramón de España, Javier Cercas, Manuel Cruz, Antonio Muñoz Molina, Jordi Llovet o Fernando Savater? Doncs que tots ells, els darrers mesos, han escrit algun article crític als amb el procés sobiranista a Catalunya o han expressat la seva preferència per una Espanya unida. I ho han fet en mitjans de gran difusió. Res a dir. Encara que tots parteixen d’idees progressistes o liberals, cadascun ha defensat la seva postura amb arguments propis, més o menys innovadors, més o menys somiatruites. N’hi ha hagut de constitucionalistes. N’hi ha que proposen el federalisme. N’hi ha que avisen del perill excloent dels nacionalismes. N’hi ha que fan exercicis de nostàlgia o proven de tocar la corda sentimental. N’hi ha que... És igual. Si passo llista, no és per fer cap judici de valor (als qui no respecto intel·lectualment, o que em semblen propagandistes de les essències del PP, ni ta…

Dancing Out In Space

Imatge
Last month the Catalan president signed a law which allows Catalan citizens to be consulted about whatever a majority of them deems consultable. This law is no magician's rabbit: the power to implement it was conceded to the Catalan government by Spain's Constitutional Court [TC] back in 2010. The TC must have thought – in its retroactively remarkable ignorance of the popular mood here – that it would be used to decide whether a motorway should be widened there or a tunnel drilled here, that kind of thing. But as soon as it was discovered that the law was going to be used to ask whether Catalans wished to leave Spain or not, the court – and, indeed, the unionist politicians who back it to the hilt - flew into a strikingly unprepossessing tizzy. It should be said that in general, the TC tends to tortoiseness: it took seven years to give its blessing to gay marriage, and four to decide to bowdlerise the 2006 Catalan Statute of Autonomy. But last month, it managed to suspend the …

Daltabaix

Imatge
El dimecres passat, 80 anglesos (i alguns altres comunitaris), tots residents a Catalunya o al Regne Unit, vam enviar una carta breu a David Cameron per preguntar-li com és que podia ser tan democràtic amb els escocesos i tan poc amb els catalans (l'endemà del 9-N, Cameron va elogiar l'actitud diguem-ne poc flexible del senyor Rajoy pel que feia a la consulta). Mentre esperem un aclariment d'aquest enigma de Westminster estant, caldria mencionar (atesos certs fets recents) que David Cameron i el seu partit van ser parodiats el 2010 en una versió, amb subtítols còmics, de l'escena famosa de la pel·lícula alemanya  Der Untergang (en què un Hitler proconservador escridassa els seus subordinats perquè Cameron és un milionari inútil que ha anat a Eton i que, per tant, mai no pot obtenir el vot imprescindible de la classe obrera). Cameron no es va ofendre pas, perquè sabia de sobres que s'havien fet centenars de paròdies d'aquesta escena. N'hi ha, per exemple, qu…

Cracked Actor

Imatge
Als anys 90, Alan Partridge, un locutor de televisió fictici inventat i encarnat pel còmic de Lancashire Steve Coogan, va començar a fer furor a Anglaterra. Aquest personatge presentava un programa d'entreteniment també fictici al qual convidava tota mena de personalitats (imitades amb una seriositat absoluta per diversos actors) les quals Alan sempre acabava insultant sense adonar-se'n: va dir a una distingida convidada francesa, per exemple, que ella venia d'un país en què la gent passava tot el dia escarxofada als cafès mentre parlaven un idioma incomprensible. Aquesta mena de comèdia es diu comedy of embarassment en anglès, i el seu proper exponent –el personatge principal
de la sèrie The Office, l'egoísticament repel·lent David Brent, creat per Ricky Gervais cap al 2001– va portar aquest gènere de la comèdia de la vergonya aliena fins a uns extrems fins aleshores inimaginables (en un capítol escruixidor, per exemple, fa un ball horrorós per poder sortir al diari lo…

Chi lo sa?

Imatge
Segons els quatre patriotes irreductibles que surten al vídeo Gente que vive fuera –Boadella, Pericay, De  Azúa i Losantos–, Catalunya s'ha convertit en un lloc xenòfob en què els espanyols són vistos com uns homenets lletjos “amb boina i espardenya”, en què la paranoia antiespanyola ens ha convertit tots en uns malalts mentals (bé, jo sí que he estat un malalt mental, però us puc ben assegurar que els espanyols no hi tenien res a veure) i en què gairebé tots els ciutadans hem “abandonat la realitat”. Aquests comentaris es van estrenar a YouTube fa quatre dies, se suposa amb la intenció d'influir en el 9N, és a dir, avui. Mentre llegiu això, estic viatjant cap a Barcelona per tal de dipositar un vot en un col·legi electoral que no sé si serà obert o bé precintat per ordre d'un tribunal polititzat. Durant els anys anteriors a aquesta votació, jo i bona part de la població catalana hem estat qualificats per segons quins polítics i periodistes patriotes de nazis, de terrorist…

S.O.S

Imatge
Per als que hi tenim accés, la literatura catalana no deixa de ser una font de sorpreses contínua: just quan et penses que la tens més o menys apamada, topes amb algun gran clàssic que desconeixies o alguna novetat notable. M'acaba de passar amb les dues últimes lectures. La novetat: el poc conegut però molt entretingut Manual de supervivència(2010) de Jordi Dausà, tan còmicament absurd com versemblant. El clàssic: Dietari de viatge. De França a Mèxic (escrit el 1942, publicat el mes passat per Duxelm) d'Artur Bladé. En aquesta descripció excepcional de l'últim èxode republicà de França estant, Bladé passa sense fissures estilístiques d'uns comentaris tranquil·lament aspres a un lirisme corprenedor (i a l'inrevés). La qualitat de la seva prosa a part, hi surt, a més a més, un episodi concret que hauria pogut passar ahir mateix: al vaixell, una nena mor al cap de pocs dies de néixer i els seus
pares abillen el taüt amb la senyera. De seguida, hi acudeix una represent…

Ells també

Imatge
Hi ha persones que pensen que els d'U2 són genials, que són el número u. I n'hi ha que pensem que són un dels grups de rock més sobrevalorats dels últims 64 anys; que la seva música és un suflé dessaborit fet d'himnes sense encant amanits per unes lletres menys sinceres que les protestacions d'innocència del Manuel Bustos; i que tota la seva obra no és sinó una llufa fada deixada anar en l'univers immens de la música dita popular. Per tant, quan l'últim àlbum d'U2 –Songs of Innocence– va aparèixer, sense avisar, al programa iTunes de l'ordinador, vaig fer tot un bot. Va resultar que es tractava d'un “obsequi” del grup a tots els usuaris del reproductor esmentat d'Apple. Però per què? Se'm va ocórrer que potser els d'U2 havien produït un producte molt diferent dels anteriors –tant de bo– i per això necessitaven promoure'l més del compte. Vaig provar algunes cançons, però no: es tractava de la mateixa cursileria sonora de sempre. De ma…

La generació del 14

De la peripoètica pel·lícula Gente que vive fuera només destaquen unes quantes declaracions detonants dels quatre entrevistats per Arcadi Espada: l'escriptor Félix de Azúa, el director teatral Albert Boadella, el radiofonista Federico Jiménez Losantos i el lingüista Xavier Pericay. El to general és digne de The drowned world de JG Ballard. Els quatre entrevistats estan tristos i parlen de persecució amb paraules dolgudes. Trobo Boadella força autodescriptiu quan defineix la situació catalana amb la noció de paranoia. La seva reacció contrària al catalanisme ha estat, afirma, la desconnexió total amb la llengua, el paisatge, els mitjans… i tot el que vingui de Catalunya. Busco la definició de paranoia: “psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees obsessives, generalment de persecució, articulades lògicament”. Azúa arriba a dir que cal endur-se els nens de Catalunya. Així a l'engròs, com si parléssim d'una plaga bíblica. La idea de fons és la mateixa tesi de la con…

Doble check barrufet

L'enyorada Tatiana Sisquella va popularitzar un estilema radiofònic a La Tribu de Catalunya Ràdio que feia: el món es divideix en dues menes de persones, les que… i les que no.  Avui el podria haver rematat així: les que s'han desactivat el doble check de Whatsapp i les que no. Aquest doble senyal de vist-i-plau a la part inferior dreta de la pantalla  ara es pot tornar blau per indicar que, en efecte, el destinatari ha mirat la bafarada que conté el missatge (assumir que l'ha llegit em sembla una mica agosarat, perquè mirar no implica llegir, i de fet llegir tampoc no implica necessàriament captar). Hi ha gent que s'ha afanyat a proclamar que ho té desactivat. A bnda, algunes ànimes (adolescents en sentit literal o figurat) ara  ja miren les converses del Whatsapp amb les dades desactivades (per exemple, en mode avió) no fos cas que deixessin rastre de les seves lectures. Desengayem-nos, tot s'ha complicat molt. Comença a ser malaltissa l'obsessió general per …

Encara que sigui mentida

Montserrat Roig va posar la ficció de l’amor per damunt de la veritat. Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida i la resta són romanços. Josep Pla, per contra, va escriure que qualsevol home de més de 35 anys que continua llegint novel·les és un ésser primari. Fa poc, a Benissanet, en la presentació del dietari inèdit de Bladé Desumvila De França a Mèxic (Duxelm), el fill d’Artur Bladé m’assegurava que son pare, gran polígraf i lector constant, no va llegir cap novel·la durant dècades. Quaderns Crema acaba de publicar La decadència de la mentida, una reflexió d’Oscar Wilde presentada com un diàleg platònic entre Cyril i Vivian. L’any que l’imperi espanyol perd Cuba, en ple auge d’Émile Zola, Wilde malfia del plàncton naturalista i malda per separar art i veritat en pro de la bellesa. El seu diàleg busca en tot moment la confrontació entre l’anomenada realitat i la ficció. Posa en boca de Vivian: “Si un novel·lista és prou vulgar per anar a buscar els seus personatges a la realit…