Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2014

Jo Nesbø i els dos anys

Imatge
Aquesta setmana l’escriptor de novel·la negra Jo Nesbø va ser a Barcelona per presentar el seu últim títol, El lleopard (Proa), i va participar en una conversa a la Biblioteca Jaume Fuster. Cap al final de l’acte, Nesbø va respondre les preguntes del públic i va explicar alguns detalls sobre la seva escriptura. Entre d’altres coses, segons va recollir l’editora Ester Pujol a Twitter, Nesbø va confessar que havia escrit la primera novel·la amb el detectiu Harry Hole en cinc setmanes, però va dir a l’editor que havia trigat dos anys “perquè li semblés més bona”. És una revelació que fa gràcia, i segur que el públic va somriure amb complicitat, però també és probable que Nesbø se la permeti perquè té molt èxit i ara ja és tan sols una anècdota.

D’entrada, no hauria de ser cap defecte o virtut que un autor hagi escrit una novel·la en cinc setmanes o en deu anys. Les novel·les ens agraden o no ens agraden per si mateixes, ho descobrim a mesura que les llegim, i el temps que l’autor hi va de…

"Sumando espero"

Fa dues setmanes Mariano Mastromarino va guanyar la marató de Buenos Aires. Feia una dècada que no la guanyava cap argentí, però la seva inesperada victòria va venir precedida d'un episodi extraordinari. Passat el quilòmetre 30 Mastromarino supera Peter Muasya i Julius Karinga, els dos kenians que lideraven la prova fins llavors. Quan els jutges que van en el cotxe del cronòmetre s'adonen que ara és un home blanc qui encapçala la cursa acosten el vehicle al corredor i, en paraules de Mastromarino que lliguen amb el llenguatge gestual de les imatges que ens han arribat, li diuen: “salí de la carrera, salí…” (i segurament aquí els punts suspensius oculten un boludo o similar). Es pensaven que era un d'aquests farsants que es fiquen al mig d'una cursa per fer-se notar una estona. Mastromarino gesticula emprenyat. Com si fos un futbolista que mostra l'escut després de fer gol, s'agafa el dorsal i els crida que mirin bé el número, que ell està corrent la cursa compl…

Samarrètols a l'armari

Dissabte va tocar canviar l’hora i ara toca canvi d’armari. Això si aquest temps boig ho tolera. És tan flagrant el desplaçament de la tardor que les castanyeres sobreviuen a còpia d’ansiolítics, a preescolar han esborrat les fulles seques del temari i els verbívors espanyols s’han inventat el veroño, que fa de mal traduir al català, tot i que sempre ne podríem dir estivern. La qüestió és que ahir vaig tenir la temptació de fer el canvi d’armari. Com gairebé sempre, vaig desistir de seguida. No vaig passar del primer prestatge, que era el de les samarretes de màniga curta, però m’hi vaig estar molta estona. Llegint. D’entrada, em va sorprendre tenir-ne tantes, però sobretot em vaig adonar que gairebé totes porten text. Sóc d’Horta, Keep Calm and Speak Catalan, Correbarri, Horta is not Barcelona, Capaç, Ara és l’hora, Català a l’atac, S l B ck tt, Maih Etin Gut Facilit Atpel Rit Me… Fins i tot en tinc una que incita a la distància curta perquè reprodueix íntegrament l’entrada de la par…

George Psalmanazar

L'editorial Ensiola publica en català des de Muro, a Mallorca. La seva dimensió és humil i el seu catàleg exquisit. Hi trobem obres d'autors actuals (Capella, Frontera) al costat d'obres recuperades, ja siguin originals (Amat-Piniella, Canyameres) o traduccions (Balzac, Huxley). Ara que Moll s'ha vist forçada a tancar, convé remarcar que a les Illes Balears hi ha un grapat d'editorials literàries que resisteixen. Un dels últims llibres que ha publicat Ensiola és Una humil proposta (1729) de Jonathan Swift, en traducció de Joan Melià i Cathy Sweeney, que també signen una introducció per contextualitzar aquest text satíric i remarcar-ne les concomitàncies que permeten fer-ne una lectura actual en clau catalana. Swift se sentia exiliat a Irlanda. D'origen angloirlandès i sacerdot de l'Església Anglicana, mai no va ser sospitós d'abraçar la causa (catòlica) irlandesa, però tot i això va escriure uns quants textos que són fuetades contra la política anglesa …

De Ginzburg a Manganelli

Imatge
L’estiu passat vaig rellegir una novel·la de Natalia Ginzburg, Les veus del vespre, publicada fa anys per edicions de l'Eixample, i va ser un gran retrobament. Les històries de Ginzburg no envelleixen, potser perquè sap retratar estats d’ànim, emocions i caràcters universals, encara que avui dia el món sigui molt diferent. Als seus llibres sembla que no hi passi res, els personatges són d’una proximitat gairebé banal, però de sobte una conversa es carrega d’amargor, o algú té una sortida inesperada (però ben lògica), i l’aire es carrega durant unes quantes pàgines. Llavors de mica en mica tot torna a ser com abans.

Mentre llegia la Ginzburg, em preguntava si avui dia té alguna presència. En castellà, Acantilado n’ha reeditat alguns títols, però fa temps que els editors en català no s’hi fixen. No és un cas aïllat. Passa el mateix amb molts autors italians que fa dues dècades eren habituals entre les novetats: Antonio Tabucchi, Roberto Pazzi... O Daniele del Giudice, per exemple: ¿…

Què posa al teu CV?

El currículum vitae no és un gènere menor. Ho saben tots els aspirants a qualsevol lloc de treball. Depén de qui te'l demani pots destacar un aspecte a un altre del teu perfil, en funció del que et convingui mostrar. De fet, tots els que ja tenim una edat comencem a tenir-lo una mica llarg, de manera que, si no volem passar per ploms, ens veiem en la sana obligació de garbellar-lo. Si, posem per cas, una institució cultural que em contracta per fer-hi una conferència em demana un CV i els envio un plec detallat de vint folis el més segur és que arribin a la conclusió que CV vol dir Cretí Vitalici. Per això és bo tenir diverses versions del CV, segons l'ocasió. I la més abreujada és el subtítol explicatiu que a la tele surt per pantalla quan algú apareix per primera vegada en una tertúlia. Aquesta modalitat Twitter del CV és la mateixa que pot figurar als cartells dels participants en una taula rodona o a les invitacions que prèviament s'editen per promocionar-la. En aquest…

Blue Remembered Hill

Imatge
Jordi Pujol (whose name translates into English as 'George Hill') was the president of the Autonomous Government of Catalonia from 1980 through to 2003. A Christian Democrat, he had been arrested by Franco's police in 1960 for participating in various pacific anti-regime activities (he was beaten up and then jailed for two and a half years). Curiously, although the Catalans often voted socialist in the state elections, in the autonomous ones they kept on rooting for Pujol, probably because they saw him as a pragmatic, canny politician who wouldn't sell them out, at least not culturally (central governments of both left and right attempted, unsuccessfully, to deplete the use of Catalan in schools and the media while Pujol was president). When in power, he was a staunch regionalist – that is to say, opposed to independence –but declared himself in favour of seccession just a couple of years ago. Last July, he confessed publicly that he had a considerable inherited fortun…

Dones desobedients

Imatge
Com saben molt bé les 70 entitats que ho acaben de denunciar, els catalans sovint han estat equiparats amb uns personatges històrics funestos, per uns polítics que en saben tant, d'història, com el senyor Rajoy de llengües: el 2013, per exemple, un exdiputat de C's anomenat José Domingo va comparar el professorat català amb Adolf Eichmann (que és curiós, perquè els professors catalans no utilitzen pas la Renfe per enviar els seus alumnes cap a camps d'extermini); i fa quatre dies, l'eurodiputada d'UPyD Beatriz Becerra va rebre una esbroncada com cal d'una homòloga alemanya a Brussel·les, per haver comparat els catalans pro consulta amb els nazis. Ara bé, sí que hi ha uns personatges històrics del segle passat amb els quals els catalans esmentats són força comparables: les sufragistes britàniques, que representaven les dones del país, a les quals un govern implacable negava el dret a votar en nom d'unes lleis que el mateix govern no tenia cap intenció de ca…

Originals

Imatge
Dissabte passat, l'economista català Germà Bel, l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el sociolingüista   Miquel Strubell i jo vam aterrar a Cambridge per participar en un debat en una sala universitària plena de gom a gom. Solé i Sabaté va fer un resum de les relacions poc conegudes entre Anglaterra i Catalunya del segle XVIII ençà; Strubell va analitzar una investigació portada a terme per un sociòleg espanyol als anys noranta, sobre com la resta dels espanyols percebien els catalans, i Bel va comparar els sistemes polítics verticals (Espanya, França) amb els horitzontals (Suïssa, Alemanya). Si s'ha de jutjar pels comentaris posteriors del públic, tot plegat va agradar molt, en bona part perquè aquestes intervencions acadèmiques havien estat genuïnament originals. Ho remarco, perquè fa molts anys que en el món universitari angloamericà es plagia material de la xarxa, fins al punt que ara hi ha diverses aplicacions per descobrir si qualsevol dissertació, tesina o tract…