Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2014

Treballant per a vosaltres

El llenguatge té la perversa virtut de la polisèmia. Tenim dret a reinterpretar, sobreinterpretar o malinterpretar els missatges que ens adrecen des de rètols, titulars o manuals d’instruccions. Podem fer-ho per diversió i per buscar els tres peus al mot, però també sense cap intencionalitat. I llavors la nostra reinterpretació pot ser la prova del fracàs absolut del redactor. He passat vint dies martiritzat per un d’aquests fracassos. Ho explico ara perquè ja ho hem esmenat. El passat 7/7/14 vam presentar als cinemes Girona una aplicació per a mòbils i tauletes que es diu Verba7 (www.verba7.com), en català, castellà i aviat en anglès. A diferència d’aplicacions com l’Apalabrados, que permeten guanyar punts amb paraules que no sabem ni què signifiquen, a Verba7 el que compta és la semàntica i la competència lingüística. Cada dia a una hora diferent l’usuari rep al mòbil un repte verbal i només té 7 minuts i 7 segons per enviar la resposta. Si ho fa dins dels 7 primers segons guanya la…

Diàleg de sords

Prop de casa hi ha un tram del carrer de Llobregós que sembla maleït. Malgrat tenir dues escoles al darrere i una concorregudíssima parada de bus al davant, resulta devastador per a tots els comerços que s’hi ubiquen. Ara mateix aquest primer tram del carrer Llobregós, venint del passeig de Maragall, ostenta el trist rècord de tenir (gairebé) tots els locals comercials tancats, amb grans rètols que indiquen que es lloguen o estan en venda. Fa uns mesos encara estaven gairebé tots oberts. L’últim de posar el rètol delator és un magatzem de pernils que perfumava el perillós revolt dels autobusos de la línia 39 amb l’egrègia fortor de les seves paletilles, però abans ja havien tancat perruqueries, botigues de llepolies, de sanitaris i restaurants de nom tan prometedor com Suculents. Em fixo en aquest tram perquè em cau de camí i cada dia hi passo unes quantes vegades, però el tancament successiu de locals és un fenomen extrapolable a molts indrets. El petit comerç ha entrat en una dinàmi…

Divorciat del maridatge

Anit Els Amics de les Arts van actuar a Cap Roig. No hi vaig ser (i no pas per una lectura de “cap roig” que impedís assistir a aital festival als que, com jo, ens diem Roig de cognom: Serra i Roig, en el meu cas). Segur que va anar molt bé, perquè la gira de l’últim disc (el del Dinosaure) té aquell valor afegit que només ofereixen els grups amb prou fons d’armari per combinar ingredients. Ho vaig poder comprovar fa dues setmanes a la Ciutadella de Roses, en un bon concert sota una lluna impressionant. Ara que Òmnium Cultural ha omplert el país amb rètols que reivindiquen un país normal, resulta recomfortantment normal que un festival com el de Cap Roig barregi músics com Elton John, Pet Shop Boys, Hombres G o Duncan Dhu amb Els Amics de les Arts o, el 10 d’agost, La Iaia i Els Pets (dos armaris complementaris de fondària incomparable, en aquest cas). A Roses, fa quinze dies, el concert va tenir una mitja part d’uns vint minuts per exigències de l’organització del cicle (Sons del Món…

Delfina i Benjamín

Aquest diumenge la secció d’Esports de La Vanguardia obria amb un bon article de Toni López Jordà centrat en la figura de Luis Suárez. El relat del seu representant Pere Guardiola permetia reproduir la història sentimental que lliga el futbolista uruguaià a l’Hospitalet i Castelldefels, les dues destinacions consecutives on va emigrar la família de l’adolescent de qui s’havia enamorat, avui mare dels seus fills. López Jordà resseguia el Suárez Tour a Castelldefels pels establiments més propers a la casa catalana dels sogres i l’il·lustrava amb les petjades cal·ligràfiques que el davanter hi ha deixat en forma de samarreta signada. L’article revelava aspectes quotidians de la família Suárez, com que la seva filla Delfina va néixer fa quatre anys a la Teknon de Barcelona perquè el pare ja estava de pretemporada i la mare es va reunir amb la família. També explicava que Delfina anirà a la British School of Barcelona, on coincidirà amb els fills de Mascherano i Luis Enrique (no em vull ni…

Cotxes a sol i serena

Almacelles, al Segrià, ha saltat a l’efímera fama de les notícies d’estiu per una iniciativa magnífica. De fet, és tan raonable que el meu pessimisme documentat sobre la condició humana em fa creure que no funcionarà. L’alcalde, Josep Ibarz, ha explicat que durant els mesos de juliol i agost els horaris d’aparcament prohibit al carrer Major canviaran per aprofitar la zona del carrer on hi ha ombra durant més temps. És a dir, els vehicles hauran d’estacionar a la banda dels números senars entre la mitjanit i dos quarts de dues de la tarda, que és quan comença a tocar-hi el sol, i a la part dels parells entre dos quarts de dues i les dotze. La idea és no haver de deixar el cotxe mai al sol en una localitat en la qual sovint se superen els 35 graus (a l’ombra). La mesura s’implementa amb totes les precaucions. De moment, només al carrer Major, amb supervisió extra de la policia local i amb advertiments informatius, no pas sancions, als aparcadors que no s’ajustin a l’horari solar. El pro…

D4G0M M41NSTR34M

No són pas dinosaures, però quan la majoria d’espectadors catalans de teatre musical vam començar a ser-ho, els Dagoll Dagom ja eren allà. Jo els vaig descobrir amb Nit de Sant Joan l’any 1981. Tenia divuit anys acabats de fer i començava a trepitjar teatres amb els meus calés. Ja havia sentit a parlar del No hablaré en clase i d’Antaviana però no va ser fins al Macari que no els vaig veure en viu. Encara ara ho recordo. Aquelles cançons festeres, una despreocupació absoluta per seguir les modes del moment, l’aspecte intergalàctic del gran Sisa i aquell proto Smart que rodava per l’escenari. Diria que era una Isetta, un microcotxe de disseny italià que tenia una porta frontal i dues rodetes juntes al darrere. Després, tot i la meva prevenció pels musicals, vaig veure gairebé tot el que van fer durant una dècada, des de la reposició d’Antaviana fins a aquella Flor de nit de Vázquez Montalbán en l’any olímpic, passant per Glups!, el Mikado o el primer Mar i Cel. Aquesta setmana han cele…

Saviesa i erudició

Feia uns quants mundials de futbol que no trobava la manera de veure tants partits complets, pròrrogues i penaltis. No sempre és senzill dedicar blocs de noranta minuts d’horari laboral a una activitat que no t’implica emocionalment. Els que treballem per compte propi ho fem sempre i mai, tot alhora, sense horaris gaire definits. Aquesta vegada la possibilitat de veure els partits sense haver de seure davant de la tele ha estat la clau. La veritat és que he vist un percentatge molt alt de partits a través de les Apps de Mediaset o GolT. La meva tauleta s’ha confirmat com una pantalla portàtil fàcil de conjuntar amb l’elaboració de les graelles dels mots encreuats de tot l’estiu, que és una feina mecànica que acostumo a fer escoltant música. He passat, doncs, la major part de Mundial feliçment entre reixes. He vist jugar equips i futbolistes que mai abans no havia vist (Costa Rica, per exemple) i he escoltat narradors i comentaristes que mai abans no havia escoltat amb gaire atenció (M…

Les rimes de l'olla

Sempre he tingut amics del Sant Andreu. Alguns companys dels Salesians d’Horta jugaven en les categories inferiors del club que, fins a l’arribada de les segones equipacions qatarianes, era el principal equip que passejava les quatre barres pel món. També hi tinc família. De fet, el meu nebot Màrius Duch i Serra va començar a aficionar-se al futbol a l’estadi Narcís Sala. Ara he llegit que la Unió Esportiva Sant Andreu, de passat gloriós i futur incert, ha canviat de mans. S’ho ha quedat una empresa de nom anodí (Strategic Business Development XXI Century SL) que és propietat d’una brasilera de nom santificat: Dinorah Santa Ana Da Silva. La nova propietària controlarà el 96,23% de les accions que fins ara tenia l’actual president, Manuel Camino. La resta que completa el 100% continuarà en mans d’un grup de petits inversors liderats per Joan Gaspart. L’ex bispresident (sic) blaugrana és un personatge més transparent del que podria semblar. Quan presidia el Sant Andreu i es va enfrontar…

La llufa de la culpa

El nostre substrat judeocristià es manifesta de moltes maneres. Una de les més galdoses és la irrupció de la culpa. Fa dues setmanes vaig dedicar aquesta columna al tancament dels cinemes Lauren Horta, l’antic Dante. L’últim diumenge de projeccions ens hi vam trobar uns quants hortencs que anàvem amb la difusa idea d’acomiadar-nos-en. Jo vaig triar de veure Violette, la pel·li basada en la turmentada vida de l’escriptora Violette Leduc. Serà un digne record associat a aquestes sales de multicinema de programació més aviat plana. Quan el Dante era una macrosala de mil butaques i l’assistència mitjana a les sessions es mesurava per mitges dotzenes d’espectadors, l’última pel·li que hi vaig veure també va ser francesa: El marido de la peluquera. La qüestió és que aquest diumenge s’hi respirava un aire estrany. Hi havia un equip de BTV demanant impressions als últims espectadors i els treballadors aguantaven el xàfec amb dignitat. A mi se’m va acudir compartir una foto de l’última cartell…

Propinant dietes

L’actual clima de malfiança per la classe política demana a crits un cineasta que la plasmi. Si el cas Millet requeriria un Francis Ford Coppola capaç de fixar la parsimònia que intuïm rere els moviments tentaculars del gran pop del Palau, el cas Mercuri exigeix un tractament proper a Quentin Tarantino. Més enllà del tòpic que associa l’autor de Pulp Fiction al sang i fetge, Tarantino ha retratat com ningú el nerviosisme previ als grans esclats d’ira, un pessigolleig desassossegador que emana dels detalls més trivials. Segur que recorden aquella mítica discussió sobre si és bo o no donar propines a Reservoir Dogs (1992), una de les millors escenes del primer Tarantino. La pel·li narra la història d’un grup de gàngsters emboscats rere pseudònims cromàtics que fracassen estrepitosament a l’hora d’executar el robatori que han planejat. Els trobem asseguts en una taula d’hamburgueseria discutint abrandadament. L’espurna que encén la picabaralla és l’opinió del que es fa dir senyor Rosa. E…

Port Ric

Imatge
José Nieves Seise –un criminòleg porto-riqueny– acaba de fundar el Movimiento de Reunificación conprovincia de ultramar española”. (L'eslògan principal del MRE és: Es hora que Puerto Rico vuelva a casa!). O sigui, ara que l'Estat espanyol està a punt de perdre una de les seves autonomies, al cap de ben poc en podria tenir una de nova. O no. Perquè és molt difícil esbrinar quanta gent dóna suport al MRE a Puerto Rico. Tot i que té gairebé 8.000 “m'agrada” a la seva pàgina de Facebook, al seu blog, a la foto d'una notícia sobre una trobada que el MRE va organitzar per presentar la bandera oficial del moviment (una creu groga sobre un rerefons vermell) hi surten exactament dues persones, incloent-hi el mateix senyor Nieves. Pel que fa a Espanya, Fox News assevera que l'únic suport formal que el MRE n'ha rebut prové del Partido Libertario de España, una formació curiosa que, entre altres coses, està en contra de l'Obamacare. I s'ha de dir que els postulats h…

Bye, bye fräulein

A finals de juny i la primeria de juliol, els éssers humans amb descendència tutelable solen intercanviar impressions sobre els expedients acadèmics de la prole. Un dels hits d'aquesta temporada ha estat criticar amb vehemència la dificultat de l'examen de matemàtiques de la selectivitat. Molts alumnes que aspiren a carreres exigents comptaven amb pujar nota i temen haver perdut unes dècimes decisives per enfrontar-se a la temuda nota de tall. A casa hem passat el tràngol amb moderada satisfacció i, potser per això, hem centrat l'atenció en expedients acadèmics aliens. Un dels més cridaners és el del Froilà més corejat des d'aquella cançó de 1976 que es deia Bye, bye fräulein i que per aquests verals defensava Micky amb udols de “Froilán, Froilán, llegó el momento ya de la despedida”. D'aquella rossa alemanya de qui calia acomiadar-se hem passat al gran Felip Joan Froilà de Tots els Sants de Marichalar i Borbó. El jove Froilà ja té un currículum de maleses que perm…

El faraó Ynotrof

Dimarts es va inaugurar a l'Espai Balcó de l'Arts Santa Mònica una exposició que cal veure de perfil. Després de la reeixida experiència d'il·luminar els textos bíblics, Perico Pastor mostra ara els originals que van servir per a l'edició d'un altre llibre mil·lenari. Aquest cop, els pinzells de Pastor ens acosten a l'antic Egipte amb una combinació magistral de traç i taca que remet a l'obra civil del traçut artista. L'aproximació peripastoral a la terra dels faraons ve d'un dels textos literaris més divulgats de l'antic Egipte, la història de Sinhuè. La iniciativa sembla sorgida de l'esperit de Joan Perucho: l'Associació de Bibliòfils de Barcelona va decidir fer una edició no venal de la vida de Sinuhè. El projecte, de gran envergadura i lenta execució, ha implicat una nova traducció al català del text jeroglífic egipci. Aquesta exposició pública dels originals que Pastor ha produït per a l'exquisida edició de bibliòfil serveix per…

L’art del Trixi

Imatge
Hola guapes! D’on sou? Where you from? Speak English? Ah, italianes de Roma! Bella, bella Roma! Voleu pujar al meu tricicle? De fet, aquí en diem Trixi, de tricicle i taxi, ¿ho capteu? Vinga, decidiu-vos, una hora són 18 euros i us porto on vulgueu d’aquesta Barcelona turística i meravellosa. Sí? Us animeu? Ok! No, ja em pagareu després... (pedalada) On us porto? Ja heu vist la catedral? És com la Sagrada família, però en antic, ha, ha, ha! Ah, dius que us ha agradat la Sagrada Família? Bella, eh? És que Gaudí era bárbaro. Bé, doncs baixarem pel passeig de Sant Joan, que té carril bici, i després us porto fins al barri del Born, ok?, que és on hi ha les botigues fashion, i si encara en tenen ganes anirem a la catedral... (pedalada) I quants dies fa que sou a Barcelona? Oh, sei arrivate ieri... Sí, parlo italià perquè la mia nonna era italiana. De Bari... No, jo no sóc espanyol, sóc argentí. Bé, jo dic sempre que sóc un ciutadà del món. Si voleu, aquesta nit quedem per fer un drink y …

Majorca Today

Imatge

Knife Edge

Imatge

Altres vies

Imatge
La violència envers les persones sempre m'ha esgarrifat. Ara bé, quan es tracta de confrontacions entre manifestants i policies confesso que la violència d'aquests últims sol esgarrifar-me una mica més que la dels seus contrincants civils, potser perquè tinc la sensació –com a contribuent que sóc, com tothom, als sous policíacs– que estic fent micromecenatge per a un espectacle al qual mai no hauria assistit voluntàriament. És cert que durant una manifestació, pot ser difícil de distingir els que hagin llançat pedres dels que intenten fer resistència passiva. Ara bé, això no dóna carta blanca als policies antidisturbis perquè tractin tothom –incloent-hi els vianants, de vegades– com si fos un hooligan en potència. Per exemple –segons La Directa (20/5/14)– quan 20 persones van muntar una protesta ben pacífica a l'estació de Sants en contra del desallotjament aleshores imminent de Can Vies (un centre autogestionat per 14 entitats populars que hi organitzen desenes d'acti…

Per art de màgia

Imatge
Tenia vuit anys, crec, quan em vaig adonar que la reina d'Anglaterra anava de ventre exactament de la mateixa manera que ho feia jo. Des d'aleshores em preguntava com era que només pel fet d'haver estat nascuda en el si d'una família determinada, se li atorgava un prestigi objectivament injustificat, atès que era tan humana com qualsevol altre ciutadà (incloent-hi les dones de la seva mateixa edat que pul·lulaven pel meu barri i que sovint es vestien amb força més gust i tot). No va ser fins anys després –en llegir La branca daurada, de l'antropòleg escocès James Frazer– que vaig començar a treure'n l'aigua clara. Fa més de deu mil anys, la gent vivia de caçar i recol·lectar i no pensava sinó en termes màgics: el món sencer, per a ells, era una jungla animista. Per guiar-s'hi, es confiaven a aquells membres de la comunitat que semblaven poder controlar la màgia omnipresent: els xamans o bruixots. Aquests xamans passaven els seus coneixements –i per tant…

Qui amaga què?

Imatge
Fa ben poc, la Victoria Álvarez –l'exparella d'un fill d'un expresident– va revelar en unes declaracions a RAC 1 que al dinar prepagat i gravat que es va fer al restaurant barceloní La Camarga fa quatre anys, l'altra comensal, l'Alícia Sánchez Camacho, li va fer preguntes “molt concretes” per “treure-li informació” sobre els assumptes financers del Jordi Pujol Ferrusola (i la seva família); i que la Camacho sabia perfectament que la conversa es gravava; i que la mateixa Álvarez es va donar de baixa del PP un any després perquè ja sabia “el que hi havia allà dins”; i que no sabia qui havia entrat a casa seva i robat el seu ordinador feia un mes; i que l'agència que va plantar el micròfon havia rebut aquest encàrrec de la Camacho a través de l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Zaragoza (amic de l'amo de La Camarga)... Mentre escoltava tot plegat, em vaig preguntar si sóc una mica espès, atès que, malgrat l'allau de notícies que hi h…