Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2014

L'exhibició de l'ocult

El cas de J. D. Salinger és el primer que ens ve al cap quan es parla d'escriptors ocults. L'automatisme dispara Salinger en primera instància i Thomas Pynchon en segona. Aquest Sant Jordi un dels llibres més demanats pels lectors de literatura ha estat L'altra (RBA-La Magrana), una novel·la excel·lent de Marta Rojals, i com que l'autora de La Palma d'Ebre va decidir en l'inici de la seva carrera literària no concedir entrevistes i protegir la seva imatge molta gent ha tornat a esmentar Salinger. Hi ajuda que Seix Barral hagi publicat en castellà les set-centes pàgines que David Shields i Shane Salerno han dedicat al difunt autor. Rojals no té res a veure amb Salinger, perquè una cosa és voler mantenir l'anonimat des del principi i una altra ben diferent enretirar-se després d'haver tingut èxit publicant a cara descoberta. Sigui com sigui, el llibre de Shields i Salerno se'ns presenta com el retrat definitiu del monòrquic Salinger (el seu escrot nom…

Bacteri, doctor en filologia

L'Observatori de Neologia de la UPF ha convocat un concurs de creativitat lèxica en català i en castellà. L'ha anomenat, convenientment, Neologènia, i ho ha dividit en tres categories. Els noms de cada categoria, com pertoca, ja la defineixen: Me l'acabo d'inventar, He trobat un neologisme i Nosaltres ho diem així. En la primera, que potser és la més creativa però també és la que té un interès sociolingüístic més incert, han guanyat dos neologismes de caire tecnològic. En català ha estat premiada Gemma Monreal, de Barcelona, pel verb pedefeïtzar (transformar en fitxer PDF) que podria funcionar en un context com ara “Tots aquests documents, els hauríem de pedefeïtzar perquè ningú no els pugui manipular”. En castellà la guanyadora ha estat Ana Saiz, d'Alcalá de Henares per l'adjectiu pinteresco (tan bonic que cal compartir-lo per Pinterest) com a “Este pastel que acabas de cocinar te ha quedado muy pinteresco”. En la categoria dels neologismes trobats en algun te…

El corredor de la mort

Al rovell de l'ou de la Barcelona turistificada hi ha dos espais teatrals molt propers que aquests dies estan units per un corredor de la mort ple de vida. Són el Romea i la Biblioteca de Catalunya. L'un, que data de 1863, és el primer teatre que vaig trepitjar, perquè mon pare era un acèrrim seguidor de Joan Capri i no ens en perdíem ni una. L'altre, conquerit per a la pràctica teatral per Oriol Broggi en dates encara recents, deu ser un dels últims que he trepitjat. Avui i demà s'hi fan les últimes funcions d'una obra vertiginosa que ningú no hauria d'esquivar: Llibert, escrita i interpretada per Gemma Brió al costat de Tàtels Pérez i la cantant de rock Mürfila (Mar Orfila). S'hi explica la vida, fulgor i mort d'un nen que neix amb una paràlisi cerebral tan devastadora que limita la seva existència a quinze dies frenètics. Que el text sigui autobiogràfic resulta secundari des del punt de vista teatral, perquè l'obra i el muntatge, tan arriscat com…

Vargas Llosa va dir que no

Imatge
Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa van estar a punt de reconciliar-se. Del 27 al 31 de gener de 2010 vaig ser a Colòmbia, convidat al Hay Festival de Cartagena de Indias. Hi vaig volar en companyia de l'escriptora Najat el Hachmi per presentar-hi les traduccions al castellà del seu L'últim patriarca i el meu Quiet. En una de les moltes recepcions, en un vell palau, vam coincidir amb García Márquez, a qui havien parat taula a peu pla al vestíbul, sota l'escala principal, perquè ja no es podia moure gaire. El vell patriarca colombià es va interessar força per la jove nascuda a Nador que vivia a Barcelona i escrivia en català. Vaig assistir a la llarga conversa i al final vaig intentar recordar-li, sense gaire èxit, la figura del seu amic Tísner. A dos carrers de l'hotel que ens acollia té casa el periodista colombià Daniel Samper Pizano, a qui conec i admiro pels seus escrits tan punyents com humorístics, i amb qui comparteixo devoció per Les Luthiers. Daniel, g…

Sense il·lusió

Imatge
Havent estat rebutjat, durant cinc anys, per diverses editorials que no volien tocar el tema, s'acaba de publicar el primer llibre en català que examina el fenomen de l'homeopatia des d'un punt de vista científic (Homeopatia sense embuts, Publicacions de la Universitat de Barcelona). L'autor d'aquest assaig molt ben escrit, el genetista Jesús Purroy, explica com, a finals del segle XVIII, el científic alemany Samuel Hahnemann va desenvolupar les dues teories principals de l'homeopatia: que els similars es curen amb similars (un exemple: la preparació homeopàtica per a les cremades de sol es basa en sucre assolellat) i que la dilució dels ingredients reforça els seus poders curatius. Per popular que fos el sistema de Hahnemann en aquella època de tractaments convencionals amb sangoneres i mercuri, al cap d'un segle i mig l'homeopatia havia estat plenament superada per la medicina científica alhora que, el 1926, el descobriment del nombre d'Avogadro –…

Experiència

Imatge
Dissabte, una de les agències literàries més prestigioses de Londres (Greene & Heaton) va organitzar un Author Pitch; o sigui, qualsevol autor que els demanés hora tindria deu minuts justos per presentar la seva novel·la –fer-ne un pítxing, que de vegades es diu en català– davant d'un agent literari, cara a cara: una oportunitat d'or, atès que en el món tancadíssim de les lletres angleses el contacte personal és essencial. Em va faltar temps per reservar la meva estoneta de torn amb un dels agents i comprar el bitllet d'avió. Val a dir que, en arribar a Londres, vaig tenir la sensació que tot el que veia, ni que fos de reüll –els vianants, els anuncis, les botigues... –, m'era completament aliè, com si hagués entrat en una ciutat tan irremeiablement estrangera que mai no m'hi trobaria a casa, alhora que sabia molt bé que durant 26 anys havia estat, precisament, casa meva. Aquesta sensació desagradable va resultar ser premonitòria: només d'encaixar amb l'…

Aptonímia augmentada

Fa un quart de segle la catedràtica en Lingüística Maria Teresa Cabré es va avançar als temps i va crear un instrument d'anàlisi que altres llengües han trigat molt més a tenir. El va anomenar Observatori de Neologia i el va centrar en la detecció i estudi de les noves unitats lèxiques sorgides en el discurs dels parlants, tant en català com en castellà. Aquest observatori va néixer en el si de la Universitat de Barcelona, però ja fa vint anys que és un projecte de la Pompeu Fabra. Fa poques setmanes, el consell supervisor de l'Observatori de Neologia va aprovar el terme aptònim, un mot format a partir de l'adjectiu apte i la forma sufixada del grec -ònim, que significa nom. Aptònim designa, doncs, “un nom de persona que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d'altra mena de la persona o el personatge de ficció a què fa referència”. Els verbívors (un altre dels neologismes que fa fortuna) estem d'enhorabona, perquè ja fa an…

La nació de Tlön

L'enciclopèdia de Tlön acaba de ser premiada. Al relat de Borges Tlön, Uqbar, Orbis Tertius irromp tot un món per una escletxa bibliogràfica. Una versió apòcrifa de l'Enciclopèdia Britànica mena al volum onzè de A first encyclopaedia of Tlön. Tlön resulta ser un univers paral·lel cartografiat de manera secreta per generacions de redactors. Borges se l'imagina com un terreny de joc regit per l'idealisme filosòfic en el qual no té cabuda el materialisme. El jurat del CoNCA acaba de proclamar els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2014. Els guardonats són deu, dos dels quals provinents del món literari: l'escriptor Vicenç Pagès Jordà i l'editor Jaume Vallcorba. Entre els altres vuit destaca l'Amical Wikimedia, una organització sense ànim de lucre centrada en la promoció de la Viquipèdia. Una quantitat ingent de voluntaris aplegats per un dels idealismes més poderosos: sumar tot el saber humà i posar-lo a l'abast del màxim nombre d&#…

La taula invisible

Per circumstàncies que ara no vénen a tomb la setmana passada havia d'anar a València amb dues persones més. Barcelona i València estan a una distància perfecta per anar-hi en tren a passar el dia. Tres hores amunti tres avall. Quan buscava els bitllets a la web de Renfe vaig descobrir una anomenada “Tarifa 4 Mesa”. Pel mateix preu dels tres bitllets me n'oferien quatre, amb les butaques acarades. Una bona opció, perquè viatjar en aquesta disposició és més còmode. Per aprofitar l'oferta, se'm va acudir trucar a un bon amic, amb qui sempre tenim projectes entre mans però ens costa trobar temps per treballar-hi. El vaig convidar a fer una sessió de treball ambulant amb un arròs de premi: sortir a les vuit del matí, tornar a les nou del vespre i en l'entremig, sis hores de feina al tren, tres i tres, un bon dinar en companyia agradable i la resta de temps lliure pel centre de València, perquè pogués treure el nas per les llibreries de vell. A algú li pot semblar un m…

Lliurecomprador, jo?

Durant una colla d'anys vaig ser client de Caprabo. De fet, hi va haver una època que a les solapes de les novel·les hi feia posar que era soci del Barça i que també tenia els carnets d'Amics del Zoo, del RACC i la targeta del Caprabo. Era rigorosament cert, com tot el que he posat a les solapes dels meus llibres. Tenia a prop de casa un dels supermercats fundats l'any 1959 pels senyors Carbó, Prat i Botet i hi anava a comprar sovint amb il·lusió. No com d'altres que només s'hi acostaven a endur-se la cistelleta del Benvingut Nadó i després no hi tornaven a posar els peus mai més. Han passat els anys, l'apunt biogràfic de les solapes dels meus llibres cada cop és més llarg i, potser per això, intento portar menys carnets a la cartera. Encara sóc soci del Barça, ehem, i del RACC, però ja no sovintejo el Zoo i no tinc cap Caprabo a la vora. Ara prefereixo consumir al mercat o al petit comerç del barri. Potser per això, cada cop que veig l'espot televisiu que…

Amiquipèdia de les Arts

Des de la seva irrupció en l'escena musical Els Amics de les Arts han connectat amb un públic molt ampli. Fa uns anys, un bon amic molt cinèfil, que exerceix de professor d'institut després d'haver passat per diversos àmbits de la crítica cultural, em parlava del petit miracle que s'havia produït en alguns dels seus alumnes a partir de Jean-Luc, el primer hit d'Els Amics, a Bed & Breakfast (2009). Alguns d'aquells adolescents que entonaven l'enganxadissa tornada de la cançó s'havien interessat per buscar a la xarxa informació sobre Jean-Luc Godard i havien acabat veient-ne alguna pel·lícula. La discografia de Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué s'ha ampliat aquesta setmana amb la publicació del seu nou disc Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure. Dotze cançons esplèndides que afegeixen llenya al foc musical que alimenta una nòmina cada cop més àmplia de grups catalans d'estils molt diversos. La crítica musical…

Sopa de tigre

Imatge
La revista nord-americana d'actualitat The Daily Beast informa que fa dues setmanes, a la província xinesa de Guangdong (prop de Hong Kong), la policia va irrompre en un sopar organitzat per uns homes de negocis importants i uns buròcrates ídem, que estaven a punt d'endrapar un tigre acabat de matar. Per bé que aquests animals estan protegits a la Xina (només en queden 50 de salvatges a tot el país), es veu que entre les classes més acabalades és moda comprar-los i llogar carnissers per matar-los –n'hi ha que els electrocuten– i tot seguit fer-ne entrecot de tigre i sopa de penis de tigre, que els comensals devoren amb delectació, perquè menjar plats il·legals és una demostració de poder i riquesa, a la Xina i aquí (fa uns anys, si recordo bé, el xef d'un conegut hotel de luxe barceloní va ser acomiadat per haver preparat una comanda secreta a preu d'or: una sopa feta amb una espècie de tortuga en perill d'extinció). Una variant d'aquesta mena d'ingesti…

Hisplomacy

Imatge

La classe apolítica

La citació que millor explica la històrica jornada d’avui al Congrés dels Diputats de Madrid ha estat atribuïda a més d’un autor. La paternitat se l’enduria en primera instància Voltaire (1694-1778), però en àmbits anglosaxons també la trobareu atribuïda al savi de Baltimore, el periodista Henry Louis Mencken (1880-1956) o al psiquiatra Carl Jung (1875-1961). En la seva formulació més acceptada fa: “Quan un diplomàtic diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un diplomàtic”. La transmissió d’aquesta afinada gradació entre l’afirmació i la negació d’un personatge públic es completa amb un paral·lelisme simètric que respon a un patró tradicional de fer la cort: “Quan una dama diu que no, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que sí. I si diu que sí, no és una dama”. En el decurs de la història les analogies entre poder polític i poder de seducció han estat constants, ja siguin aforats o desaforats.  Entre els usuaris d’aquesta …

La setmanada

Imatge
Toni Sala acaba de treure el seu quinzè llibre de narrativa, la novel·la Els nois (L'Altra, 2014); i m'atreviria a dir –havent llegit 13 de les obres anteriors– que és la millor cosa que mai ha escrit: un tros de prosa farcit d'emoció i reflexió i d'imatges impactants i de personatges tan escruixidorament autèntics com la Catalunya agroindustrial, econòmicament devastada, que Sala descriu amb una mala llet tan entusiasta que arriba a ser tonificant. Algú m'ha dit que hi ha crítics professionals que hi estan d'acord, però jo no ho sabria pas: fa més d'una dècada que no en llegeixo cap. I Sala, justament, és un autor que ha patit més del compte a mans dels crítics, alguns comentaris dels quals sobre novel·les com ara Rodalies o Provisionalitat, han estat d'una impertinència que fa caure de pompis. I vet aquí una diferència de debò entre Anglaterra i Catalunya: mentre que aquí es tracten els veredictes dels crítics amb una certa veneració, al país on vaig…

L'enginy d'una mare

Imatge
Quan ho vaig veure vaig sentir una emoció molt especial, de dimensions gairebé oceàniques. Una emoció desplegable, còsmica i retroactiva, d'aquelles que et fan sentir orgullós de pertànyer a l'espècie humana. La setmana passada algú em va passar un link a un diari que recollia el gran invent de la nord-irlandesa Debby Elnatan, mare d'en Rotem, un nen nascut amb paràlisi cerebral que es va rebel·lar i va decidir que no el volia veure sempre assegut en una cadira de rodes. La mare rebel ha fet un invent que té la grandesa de les coses senzilles. S'ha empescat un arnès com els que molts pares fan servir per transportar els seus nadons a la panxa. Ella, però, ajusta l'arnès una mica més avall. En comptes de penjar-se'l a les espatlles en lliga la part alta a la cintura del progenitor per tal que la criatura sedent pugui tocar de peus a terra. Allà és on l'invent combina amb una doble plantilla que duplica els peus, tot transformant qualsevol ésser bípede en qu…

Mot i Litterarum

Avui, a Girona, acaba la primera part del Festival Mot amb un espectacle de carrer de literatura fantàstica per a nens (El somni d'Alícia), un vermut literari amb autors que llegeixen, una conferència d'Ignacio Padilla sobre el somni de la vida artificial al cinema o la literatura i un altre espectacle nocturn (Un cavall màgic recorre Girona). Després de la cesura dominical, dilluns engega el segon hemistiqui al Teatre Principal d'Olot amb una conversa entre Jacobo Siruela i David Roas. El Mot és un festival de nova creació centrat en la literatura fantàstica que combina conferències, xerrades, lectures, projeccions i espectacles, en català i en castellà. Afortunadament, només hi ha programada una taula rodona, que és la lepra dialèctica que ha contaminat ràdios i televisions de tertulianitis crònica. Durant anys, sobretot a València, vaig formar part de l'organització de jornades literàries basades en prolixes taules rodones amb ponents i moderadors. Vaig arribar a la…

Conspiragrama veneçolà

Des de la mort d'Hugo Chávez les notícies que arriben de Veneçuela sovint requereixen una segona lectura. Convé tornar-se-les a llegir després de comprovar que no formen part de cap obra de ficció. Maduro, que manté línia directa amb el president finat, ens té acostumats a declaracions sobrenaturals. Ara és una col·laboradora seva qui es despenja amb una acusació enigmística contra el diari El Aragüeño. La ministra d'Informació i Comunicació veneçolana Delcy Rodríguez l'acusa de “conspirar e incitar a la violencia contra el Gobierno de Nicolás Maduro”. L'acusació no es fonamenta en cap informació publicada al diari ni en cap columna d'opinió, sinó en uns presumptes missatges xifrats apareguts als seus mots encreuats. Ho va anunciar dijous en 140 caracters. Aquest és el tuit ministerial (i literal): “Diario El Aragueño envía mensajes cifrados vinculados ala conspiración y la violencia en sus crucigramas!Hemos solicitado una investigación”. El Aragueño és un diari pr…

Portar galons

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 1/4/14