Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

Els vots de santa Teresa

Imatge
Aquests dies corre per les xarxes socials una estadística que és com una pedra Rosetta per entendre molts aspectes de la realitat social, política i cultural de l’Espanya d’avui. L’estadística recull el nombre d’alumnes que es van matricular en l’assignatura de Religió durant el curs 2011-12, junt amb els que van triar altres religions o l’opció laica d’Ètica. Així, els centres públics de Catalunya estan en un extrem, amb xifres que volten en 23%, tant en primària com secundària, i Extremadura, Andalusia i Castella-La Manxa són a l’altre extrem, amb dades que passen del 80% —és a dir, 8 de cada deu alumnes trien Religió a l’escola—. L’arc varia a cada comunitat, però queda clar que a les zones rurals hi ha una tendència a confiar en la Religió i a les zones urbanes, no tant. Una correspondència similar es pot establir entre la majoria de comunitats on governa el PP (més religió) i les que no hi governa (més laiques). Tothom sap que, com a mínim a primària, els que trien què ha d’estud…

La ciutat ens espera

Imatge
Aquest dilluns el sociòleg bielorús Evgeny Morozov farà la conferència inaugural del cicle Ciutat oberta, que se celebra al CCCB (19.30h). Hi parlarà de “democràcia, tecnologia i ciutat”, una combinació que ha analitzat en diversos articles i llibres. Morozov va conèixer de primera mà, al seu país, la utilització d’Internet i el progrés digital per al control polític, i des de fa uns anys es fixa en aquest control establert subtilment a la societat del benestar. La xerrada del dilluns promet, perquè se centrarà en les distorsions que sorgeixen quan la tecnologia s’aplica a l’espai públic, a la ciutat intel·ligent.

Morozov és brillant quan fa la connexió entre els avenços tècnics i l’escala humana, l’element moral. En un dels primers articles que li vaig llegir, ara fa un any, em va descobrir precisament un terme d’origen urbà: el ciberflâneur. Es tracta, esclar, de la versió virtual del flâneur que va popularitzar Baudelaire, el vianant que passeja sense destí per la ciutat, que obser…

Per què no li diré el Barto?

El senyor Josep Maria Bartomeu és el nou president del Barça. Ens ha vingut tant de nou que fins i tot dubtem sobre com anomenar-lo. Sabem que, fins ara, en els cercles propers era el “Barto”. Els companys de Junta l'anomenen així. També les diverses capes d'aquesta ceba ploranera anomenada Entorn blaugrana. Sento un munt de tertulians que encara diuen Barto, tot i que de dues maneres. Els uns ho acaben amb o, com qui diu Gabo al Nobel colombià, i els altres amb u, com a Sortu. Cal aclarir que la majoria dels primers no són parlants de cap variant del català occidental, sinó barcelonins afectes a pronunciar Balmes amb e en comptes de neutralitzar-la. També he sentit veus, algunes tan autoritzades com la de Joaquim Maria Puyal, que consideren poc convenient escurçar el cognom del president del Barça, ni que sigui per sentit institucional. Hi estic d'acord i afegeixo tres raons més. D'entrada perquè el cognom Bartomeu és, també, un nom de pila que figura al santoral catal…

Fa que tot giri al seu voltant

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta carregada. 28/1/14

Digestió cultural

Aquesta setmana s'ha celebrat al Pati Llimona de Barcelona el VII Simposi de l'Associació de Professionals de Gestió Cultural de Catalunya (APGCC). Un gestor, segons el DIEC, és una “persona que administra un negoci d'altri”, però gestar és “formar i desenvolupar (idees, projectes, sentiments, obres)”. Són, doncs, professionals creatius que treballen en un territori líquid a la frontera entre dos estats: el gasós dels efervescents creadors i el sòlid propi dels agents econòmics, encara que últimament les empreses que més líquid inverteixen en el sector siguin les cerveseres. Els gestors malden per encaixar dos “protegonismes” (si em permeten el neologisme per encast d'ego): el de l'artista i el del polític. Dos egos difícils de governar o, dit en el català que ara es parla, dos egos més aviat díscols. Marois va dir que la “cultura és el que queda quan oblidem el que vam aprendre”. Wagensberg rebla que “cultura és informació transmissible per via no genètica” i que…

Els barbuts i sant Canut

Amb la conya aquesta de la setmana dels sants barbuts (Pau, Maur i Antoni) i els tres tombs per Sant Andreu amb un carro carregat de futurs candidats del PSC a l'alcaldia de Barcelona, hi ha una festivitat importantíssima que ha passat desapercebuda. Aquest diumenge va ser sant Màrius (i sant Canut). A casa, que no som gaire de mirar el santoral, ho celebrem a mig gas. Mon oncle es deia Màrius i el meu nebot també se'n diu, però el 19 de gener és tan a prop dels àpats de Nadal que tothom esquiva les trobades familiars. El més prudent és no intentar ni convocar-les i qui sant passa any empeny. Últimament, l'atzarós veïnatge de sant Canut ha posat el focus en el dia i sempre hi ha algú que et fa una broma fumadora. Potser és perquè els partidaris de despenalitzar el consum de la marihuana l'han adoptat de sant patró i aprofiten la diada per emetre missatges reivindicatius que sempre acaben treient fum. En la nova iconografia el pobre sant Canut apareix caracteritzat de r…

La maledicció Ros/a-creu

Una de les obres de teatre més fascinants del segle XX és Rosencrantz and Guildenstern are Dead, de Tom Stoppard, estrenada fa gairebé mig segle a la Gran Bretanya en la tradició del famós Godot de Samuel Beckett. Stoppard agafa dos personatges secundaris de Hamlet i en capgira el protagonisme. Els dos sequaços del rei Claudi són ara els eixos de la nova obra. En canvi el mateix Hamlet, Poloni, Ofèlia i la resta de personatges principals de Shakespeare esdevenen secundaris a l'obra de Stoppard, obstinat a mostrar les vides de Rosencrantz i Guildenstern durant tot el temps que Shakespeare no els té en escena. Des del nou punt de vista, l'acció dramàtica de Hamlet esdevé absurda, il·lògica, brutalment còmica. Però les reflexions existencials dels intercanviables Rosencrantz (rosari) i Guildenstern (estrella daurada) no són gens banals. La dimissió de Sandro Rosell m'hi ha fet pensar. Em sembla una operació igualment digna del teatre de l'absurd, tot i que potser amb un r…

Obediència

Imatge
Disciplina, obediència, militància, votacions...

Joma. La Vanguardia. 24/1/14

Puig-regencs?

El topònim de Puig-reig, al Berguedà, és un cas molt especial del que en podríem dir conflicte ortològic. Al poble i rodalies tothom el pronuncia escurçat, com si s’escrivís Purreig, o encara Purretx. Això sí, amb e tancada, que si un foraster, a més de pronunciar el Puig inicial, després deixa anar una e oberta els locals es fan un tip de riure: Putx-Rètx? D’emmudiments n’hi ha pertot: qui no ha sentit pronunciar Catunya o Irrael? Doncs Purreig. Sovint quan els oradors esmenten ERC pronuncien Esquerrepublicana. I, ja posats a internacionalitzar el conflicte, els londinencs que marxaven cap a la irlandesa Tipperary no s’acomiadaven de Leicester Square sinó de Lester Square. Doncs això, Puig-reig, Israel, Leicester. Fins aquí, bé. El problema comença amb el gentilici. La gent ho pronuncia purretxencs i purretxenques. Però els diccionaris de gentilicis i l’ús oficial que en fa l’Ajuntament opten per dues grafies ortològicament discutibles —purreixtencs o purreigtencs— que enterboleixen …

Precampanya subliminar

Imatge
Aquest 2014, vulgues no vulgues, els debats porten perfum adverbial. Els adverbis imperen des que, dos anys enrere, vam encetar aquest període històric que, ara per ara, anomenem amb el títol d’una obra de Kafka i que potser canviarem pel d’una altra. No són adverbis acabats en ment, sinó partícules més elementals, com ara blanc o negre, dins o fora, on o off. Dues partícules que els químics més atents ja han situat a la taula periòdica: Si (Silici) justament al número 14 i No (Nobeli) al número 102, tot fent èmfasi que aquest és artificial. Abans d’arribar aquí la indústria ja havia començat a publicar un reguitzell de títols que aborden la qüestió des d’un punt de vista o des de l’altre. Per esmentar-ne només dues parelles de contraris, contraposem El manicomio catalán de Ramón de España (La Esfera de los Libros) a La rebel·lió catalana d’Antonio Baños (Labutxaca), tots dos humorístics, i després acarem en un altre to La decadencia de Cataluña de Gregorio Morán (Debate) a A un pam d…

Xocolatines de colors

Imatge
Marianou Ráhoy va viatjar a Washington per entrevistar-se amb Barack Obama i els mitjans de comunicació nord-americans gairebé ni se’n van adonar. Només algunes mencions de passada, en articles i reportatges que seguien l’agenda del president d’Estats Units en un dia qualsevol. Aquest és l’interès que avui genera Espanya al món. Per entendre millor la magnitud del ridícul, t’ho has d’imaginar a l’inrevés: com si Obama anés a Madrid per trobar-se amb el president espanyol i els mitjans d’informació d’aquí no dediquessin ni mig minut a la notícia, ni tan sols el que són de la mateixa línia ideològica.

La roda de premsa conjunta de tots dos presidents va durar 30 minuts escassos, incloses les traduccions, i a més la primera pregunta va ser perquè Obama parlés sobre la situació a l’Afganistan. Mentre el president responia, Rajoy feia aquella cara tan seva que és la que quedarà per a la posteritat, com de mirar fixament cap a Alacant. Quan va ser el seu torn i va parlar de la situació de l…

L'home del carrer

Quico Pi de la Serra és, alhora, personatge principal i secundari de la nostra cultura. Secundari perquè els focus de la cançó no l'han il·luminat mai tant com a d'altres músics coetanis. Principal perquè la seva actitud cada cop es revela més actual i perdurable. Dijous es va presentar un documental sobre Pi de la Serra, distribuït aquest gener ambla revista Enderrock, que posa en valor al més pinxo dels Setze Jutges. Els directors del documental, Guillem Vidal i Sergi Martí, han derivat molts feixos de llum cap a l'obra i la vida del Quico. En parlen, entre d'altres, companys de viatge com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, i músics d'arreu del món com Joaquín Sabina, Caetano Veloso, Luis Eduardo Aute o Paolo Conte. També inclou versions de les seves cançons fetes per músics més joves com Roger Mas, Cesk Freixas, Sanjosex o La Terrasseta de Preixens. Per posar-hi títol han triat el d'una cançó de 1964: “L'home del carrer”. Una cançó qu…

Acabarà passant

Imatge
Joma. La Vanguardia. Tinta carregada. 21/1/14

El fracàs de Llewyn Davis

Imatge
Dijous passat es van conèixer les nominacions dels Oscar i la pel·lícula dels germans Coen, Inside Llewyn Davis, només ha estat seleccionada en dues categories menors: millor fotografia i millor so. No l’han triat ni per a la millor cançó. Els gustos de l’acadèmia de Hollywood sempre han sigut arbitraris amb els germans Coen: mentre No country for old men va guanyar l’Oscar per millor pel·lícula i Millor Director, un film de culte com era The big Lebowski ni tan sols va rebre cap nominació. En el cas d’Inside Llewyn Davis, sospito que li va en contra el fet que és una pel·lícula antipàtica, amb un protagonista esquerp, i que precisament aquesta amargor somorta que busquen els Coen és el mateix que la fa poc atractiva per a molts espectadors. Potser el problema és que els Coen són massa vagues en les seves intencions. Tot i que només surti al final, Inside Llewyn Davis és també una pel·lícula sobre els inicis de Bob Dylan i la dificultat de triomfar en la música. Diversos crítics music…

Aquestes línies que ens dibuixen!

Imatge
Joma. La Vanguardia. Tinta Carregada. 14/1/14

Les llistes i els millors

Imatge
Durant l’última setmana de l’any, molts diaris, revistes i pàgines web van publicar llistes dels millors llibres del 2013. Cada cop més, la fanfàrria de les xarxes socials i l’atractiu de l’èxit immediat donen peu a aquesta mena de seleccions arbitràries. Jugar-hi és divertit i curiós, i sempre pots treure’n alguna bona recomanació, però m’adono que la majoria de llistes s’assemblen massa. Els mateixos títols, amb posicions variables, es van repetint en mitjans molt diferents, i fins i tot hi ha coincidències a l’hora de triar l’aposta arriscada, la concessió comercial, l’autor independent. No crec que sigui una qüestió de desídia dels que fan les llistes, ni d’hipocresia. Potser només és la conseqüència de l’endogàmia cultural: tothom acaba llegint les mateixes novetats perquè són els que estan de moda, els que tenen millor promoció, els que els diaris comenten perquè els altres diaris els comenten, etcètera.

Per sota d’aquesta punta de l’iceberg cada any hi queden un munt de títols d…

Filosofia vodafònica

Vodafone mostra una vocació filosòfica en un dels seus espots més recents. Suposo que hi deu haver versió televisiva. Jo l’he vist al cinema, a les fosques i en pantalla gran. La imatge impressiona. Hi surten quatre joves que canten literalment penjats. Després he sabut que són uns alpinistes belgues que van pel món amb instruments de fireta com mandolines i bandolins: els germans Nicolas i Olivier Favresse, Sean Villanueva i el fotògraf Ben Ditto. Aquesta vegada els belgues canten amb entusiasme encomanadís el hit de Bobby McFerrin que, des de la seva gloriosa estrena el 1988, més ha fet per transformar la felicitat en un afer banal: “Don’t worry, be happy”. Els cantaires descansen penjats amb cordes, ferros i altres complements d’escalada a Mallos de Riglos, Osca, en una impressionant paret vertical sobre un precipici. Quan jo tenia la seva edat per descriure la manera com els penya-segadors canten la happy-cantilena hauria recorregut a una forma reflexiva del verb emocionar. És a d…

Una paraula punxeguda

Imatge
Joma. La Vanguardia. Tinta Carregada. 7/1/14

L'any dels jeroglífics

L’any 14 es presenta difícil de desxifrar. Potser per això a l’edició en català de La Vanguardia estrenem criptògraf. Després de gairebé dues temporades de jeroglífics relativament senzills en comparació als estàndards de la franquícia Ocón de Oro, des de l’edició del 2 de gener la comunitat de veïns juganers que formem amb en el crucigramista Fortuny, l’errorista Laplace i l’escaquista Illescas hem rebut un nou inquilí amb ganes de complicar-nos la vida: el criptògraf Macià. Els seus jeroglífics, molt treballats, contenen més elements i defugen la resposta curta. El primer dia dibuixava un tigre, una cara girada menys F, un nyu escuat i una negació de U. Solució? “Feliç any nou”. Saber dibuixar un nyu no és fàcil. Dimecres la resposta era “Esperaré l’autobús” i s’hi arribava amb sis microenigmes: Es / Pera / Rel / Au/ T /Obús. Segur que aquests primers dies els aficionats han detectat que el nivell de dificultat és més alt. El culpable de fer-los passar més estona a la finestra infer…

Crònica ucrònica

El premi Pla a Els ambaixadors de l'andorrà Albert Villaró ha recuperat el terme ucronia, encunyat al segle XIX com a negació del temps per analogia amb la famosa utopia que Tomàs Moro creà al segle XVI. Pel que sabem fins ara, Villaró ha situat una novel·la d'espies en una República Catalana independent presidida per Manuel Carrasco i Formiguera. Això implica que els Fets d'Octubre del 34 acabin diferent i, sobretot, que el polític democristià no sigui condemnat a mort ni executat a Burgos l'any 1938. Tot i que em consta que Villaró treballava en la idea des de fa anys, ara la novel·la serà llegida amb ulls presentistes i m'hi jugo un pèsol que algun tertulià eixerit acabarà dient que ha estat escrita perconvèncer els democristians catalans sobre les bondats de la independència. De fet, la majoria de tertúlies sobre el procés sobiranista són ucròniques de cap a peus. Independentistes i unionistes fan conjectures, optimistes o catastròfiques, sobre què passa en una…

BCN INK RIP

Imatge
The New Year has kicked off with the recent loss of one of the most interesting, eccentric, successful and downright Quixotic publishing ventures ever launched in Catalonia (and there have been a few). Barcelona INK, the city's only literary magazine in English – ever - has gone the way of all pulp. The miracle, perhaps, is that it lasted as long as it did, given that it was a print publication, edited, produced and distributed by a lone entrepreneur (the poet Ryan Chandler). Starting in 2009, Ryan managed to put out a total of eleven issues of the magazine, packed with short stories by a huge range of English language writers connected in some way with Barcelona or Catalonia (Rupert Thomson, Steve Toltz, Colm Toibín, Philip Levine...) as well as numerous interviews and literary essays, and translations from novelists and poets writing in Catalan or Spanish. There was a women's issue put out by, well, women, with a cover design by New York punk poet Lydia Lunch; and there was …

L'art d'estimar

Imatge
Cada cop que algú es pregunta per què el procés sobiranista està tenint lloc precisament ara, se li solen donar respostes ben específiques: que si l'expurgació de l'Estatut fa quatre anys, que si la crisi econòmica... Però pot ser que una de les raons principals sigui força més nebulosa. A tall d'il·lustració: fa vint anys, una amiga que havia acabat de descobrir Rodoreda va exclamar: “Quina vergonya, tenir l'edat que tinc [30 i tants] i no haver llegit mai res d'aquesta escriptora!” Però, aleshores, la majoria de la gent de la seva edat no havia llegit res de Rodoreda, ni tampoc coneixia molts detalls de la història i de l'economia catalanes, posem per cas. I sospito que aquestes generacions (avui sobiranistes, tot i que escolaritzades en un desert franquista sense immersió possible) han anat descobrint, entre d'altres coses –en un procés autodidacte que ha trigat dècades a consolidar-se– que la literatura catalana no és pas cap bagatel·la regional ni la h…

Cor

Imatge
Fa cosa d'un mes, es va publicar Alma roja, sangre azul, l'autobiografia d'Alejandro Cao de Benós, l'aristòcrata tarragoní que s'ha convertit en un admirador acèrrim –i representant oficial– del règim nord-coreà. La web de l'editorial BASE descriu aquest senyor com un “idealista” dedicat a la “causa revolucionària”. Poc després de la publicació del llibre, el líder actual de Corea del Nord, Kim Jong-un, va ordenar l'execució del seu oncle, Jang Song-thaek, a causa –segons la revista Business Insider– d'una disputa pel control d'uns negocis pesquers. Setmanes abans, havent ingerit una quantitat ingent d'alcohol –segons el Yomiuri Shimbun–, també havia ordenat que s'afusellessin vuit oficials propers al seu oncle amb metralletes antiaèries. Ara bé, aquestes eliminacions d'oficials de l'estat no són res en comparació amb els càstigs aguantats per la població civil. Prenem per cas un tal Kim Song-ju, que –com molts altres nord-coreans– …

L'any

Imatge
Cada any desitjo un feliç any nou al que em queda de família a Anglaterra, sigui via email, sigui via una postal, i fins ara ho he fet gairebé d'esma. Ara, però, en escriure'ls Here's wishing you a happy 2014 ho he fet amb un cert schadenfreude, ja que per ells l'any que ve serà més o menys com qualsevol altre mentre que per mi i per tots els ciutadans que m'envolten serà un any apassionant en què potser es farà la consulta anhelada, els resultats de la qual podrien donar peu a una declaració unilateral de secessió. O bé potser serà un any en què certs partits polítics s'esquerdaran com torrons mal tallats, dividits entre els que són unionistes i els que no, mentre d'altres partits es tornaran sòlids i foscos com unes tifes seques, tot xisclant unes amenaces monotemàtiques que alguns grups d'ultradreta provaran de portar a terme. O potser fins i tot veurem com els paramilitars espanyols amb els seus barrets absurds ficaran el govern català a la garjola …

Colze a colze

Imatge
La mort de l'actor irlandès Peter O'Toole, fa una setmana, ha donat peu a una plètora d'articles que esmenten, sobretot, la pel·lícula Lawrence d'Aràbia(1962). Personalment, recordo millor la seva interpretació delirant d'un aristòcrata que creu que és Jesucrist en un film rodat deu anys després del film de David Lean: The Ruling Class. Després d'haver estat sotmès a una teràpia electroconvulsiva, l'aristòcrata –abans tan pacífic– es creu que és Jack l'Esbudellador i, tot seguit, de la Casa dels Lords estant, organitza una campanya per restaurar la pena de mort. Aleshores, en una de les seqüències més brillants del cinema britànic (cerqueu Dem Bones a YouTube), canta els avantatges dels càstigs corporals medievals davant d'una colla de caçadors de guineus. Per convèncer O'Toole de fer aquest paper, el director de The Ruling Class, Peter Medak, el va haver d'acompanyar a una tirallonga gairebé inacabable de pubs, sabent com sabia que O'To…