Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2013

2014, o el túnel del temps

Imatge
S’acaba l’any i, mentre els resums envasen al buit el 2013, s’acosten noves preguntes: ¿què ens portarà el 2014? ¿Hi haurà consulta? ¿Abdicarà el rei? ¿Apujaran les pensions? Ni idea. Anem a cegues i en realitat el que vindrà es redueix a tres tipus de resposta. Els pessimistes diuen que tot anirà molt pitjor, els optimistes que tot anirà igual o una mica pitjor, i després hi ha el govern del PP, que diu que tot anirà millor. De fet, fa dies que prediquen que Espanya ja va millor i etcètera, però és només una percepció interessada: encara que les grans empreses comencen a sortir de la crisi i el Banc d’Espanya no sé què, la majoria de ciutadans no ho percebem ni ho percebrem, de moment. Un exemple d’aquesta mena de manipulacions: en l’última roda de premsa de l’any, Rajoy va fer aquella cosa que fa tan bé, que és moure una mica els llavis, emetre paraules i no dir res. Una de les dades que va aportar és que l’any s’acabarà amb menys aturats, però en canvi va admetre que el nombre d’a…

Any nou, propòsits nous

Entre avui i demà milers d'éssers humans recauran en la formulació de bons propòsits. Deixar de fumar o fins i tot de vaporejar, anar al gimnàs, aprimar-se deu quilos, aprendre anglès, fer aquell viatge pendent, dir-li al cònjuge que no suportes aquella mania seva de dormir amb mitjons, deixar de parlar català en públic, declarar-se a la veïna, coses així. Tenir plans de futur és bo, encara que després les coses s'esguerrin i no els acabem de complir. El mer fet de tenir-ne ja vol dir creure en l'existència d'un futur. L'últim dia de 2011 l'escriptora anglesa Ann Morgan se'n va proposar un de ben peculiar: llegiria un llibre escrit en cadascun dels 195 Estats reconeguts per l'ONU (amb alguns afegits com Taiwan o Palestina). Per rebre suggeriments de lectura i obtenir la informació sobre títols que pogués llegir en anglès, va crear el blog A Year of Reading the World. Morgan admet que forma part del majoritari 62% de britànics monolingües i és conscient…

Font de joioses anomalies

Envejo els assistents als tres concerts de comiat dels Antònia Font a Palma. Els disset anys de periple del quintet mallorquí són plens de joioses anomalies que els transformen en un cas únic. Segur que me'n deixo, però vet aquí un esbós de llista: 1) Han esdevingut referencials en l'àmbit català tot i cantar en la llengua que menysprea Bauzà i també han travessat les membranes de l'Espanya castellanocèntrica. 2) Han trobat un model de llengua en màgic equilibri entre la llengua genuïna i l'embastardida. 3) El líder indiscutible del grup dalt de l'escenari ha estat un (Pau Debon) i el líder indiscutible del grup fora de l'escenari un altre (Joan Miquel Oliver). 4) Han tingut una influència enorme sobre els grups posteriors d'èxit (Manel, Els Amics de les Arts, Mishima) malgrat continuar els camins alternatius de gent com Sisa, Pau Riba o Pascal Comelade. 5) Joan Miquel Oliver és solleric i Sóller és una vila ben present entre els amants dels ovnis; d'aq…

Germán Coppini i les festes

Imatge
Es mor Germán Coppini i a més es mor el dia abans de Nadal, i en plena tristesa a tots ens agafa un atac de nostàlgia musical. A tots vol dir a mi i a uns quants amics meus. És una nostàlgia que no ens pertoca, perquè Coppini s’ha mort amb només 52 anys i el que hauríem de sentir és ràbia, però la seva generació va viure de pressa i amb ells tot sembla més antic: “Capitanes de quince años que fuimos, para ser ahora dos desconocidos”... Aquests dies som molts els que hem tornat a escoltar les cançons de Golpes Bajos com una forma d’homenatge, i de sobte hem pensat unes quantes coses. 1. Que bons que eren! 2.¿En quin moment vaig deixar d’escoltar-los? 3. Quines lletres tan meravelloses que escrvia Coppini! 4. Que estranys i, repeteixo, que bons que eren.

Els Golpes Bajos sonaven com cap altre grup d’aquells anys. Avui dia, des de la distància, potser és més fàcil veure la barreja d’influències. Rastres del fred dels nous romàntics, guitarres rítmiques com les d’Aztec Camera, un baix exc…

Setsef Senob

Les nadales de paper i la filatèlia estan en perill d'extinció. Ja fins i tot les grans corporacions han deixat d'enviar felicitacions nadalenques. Els Ferrandis del futur ho tenen magre. Alguns ja fan animacions, més o menys mel·líflues, que es puguin enviar per whatsapp, com la visita guiada de l'estel nadalenc a l'interior de la Sagrada Família. Les nadales personalitzades, que abans eren el recurs de qui no en comprava, campen per les xarxes socials. Les clàssiques fotos de nens o animals domèstics ornamentats amb detalls nadalencs colonitzen els murs del Facebook. La qüestió és digitalitzar-ho tot per estalviar els costos de la tercera dimensió. La majoriacirculen sense segell: missatges, fotos, il·lustracions, animacions, videos... Tot digital. En aquest context, els membres del CPI (Club Palindromista Internacional) fa dies que intercanvien palíndroms nadalencs per la xarxa. Un palíndrom és una frase capicua que admet la lectura en els dos sentits, com ara cata…

L'engany de Facebook

La tensió entre l'essència i l'aparença constitueix la condició humana. Els culturistes exerciten la musculatura obsessivament i les models llueixen nous modelets cada cinc minuts. En l'era digital, la vestimenta es projecta en una audiometria personalitzada: tenir molts seguidors a Instagram, Twitter o Facebook augmenta la força de l'interfecte. Però ja se sap que no tota protuberància és musculatura. També hi ha muscleres o farcits de cotó per ressaltar unes formes inexistents. Ho acabo de comprovar de manera fefaent. Fa un any que vaig concebre dues pàgines de Facebook sobre joc verbal: una en català i l'altra en castellà. Són pàgines que fomenten la participació que permet el mur de Facebook, perquè hi proposem un enigma diari i altra mena de reptes verbals com els que contenen els dos jocs de taula que fins ara hem creat amb l'Oriol Comas. Pura interacció. La pàgina de la comunitat en llengua catalana es diu Verbaliajocs i té 1971 seguidors, alguns dels q…

De tions i de caganers

Imatge
L’altre dia vaig passar sense voler per la fira de Santa Llúcia, a Barcelona, i em vaig adonar que encara hi venen aquells tions amb cara, potes i barretina. Quan va sortir per primer cop, anys enrere, vaig pensar que el tió rialler seria una moda efímera, un capritx d’algun venedor il·luminat, però va passant el temps i l’esguerro no desapareix del mercat. ¿A qui se li va acudir afegir ulls, nas i boca a un tronc? Sospito que en l’origen hi ha un malentès terrible: algun ignorant es va pensar que tió feia referència a un oncle que porta regals, i va decidir donar-li trets humans.
El fet és que si hi ha alguna cosa que representa l’esperit decadent del Nadal, són aquests tions humanitzats, d’una simpatia tan irritant. Que jo recordi, el tió no havia sigut mai un objecte simpàtic: era un tronc d’arbre tallat sense compassió, no fotem, i forçat a cagar regals, que és una manera ben particular de desprendre’s de les coses. En l’ambient nadalenc, el tió era més aviat un convidat entranyabl…

L'ètnia Llullu

Enguany els de casa hem rebut un regal espectacular abans de Nadal. Durant un temps el vam desitjar moltíssim, però mai no va arribar. Ara ens visita de manera totalment inesperada. És un gen. El KCNT1, concretament. I una mutació. Les mostres d’ADN que van extreure del nostre fill Lluís fa anys i panys han permés que el Laboratori de Neurologia Pediàtrica de l’Institut de Recerca Vall d’Hebron hagi detectat quina va ser la causa de la malaltia que el va abocar a la pluridiscapacitat més radical. En col·laboració amb el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica de Barcelona, CNAG, l’equip mèdic del doctor Alfons Macaya va capturar i seqüenciar el nostre exoma complet (fill, mare i pare). La mutació maligna no apareix en cap dels dos progenitors. És el que la ciència anomena una mutació de novo i la parla popular ventilaria amb alguna frase del tipus era cosa del noi, la qual cosa ens alleuja si pensem en sa germana. Investigadors britànics han detectat en nens amb un quadre clínic similar aq…

País gens petit

Imatge
El 1919, el primer ministre britànic Lloyd George va dir: “En ma vida només he conegut un sol ucraïnès i no crec que vulgui conèixer-ne cap més.” Una declaració que els que coneixem el tarannà obert i amable d'alguns dels ucraïnesos residents a Catalunya podem trobar difícil d'entendre. Però Lloyd George es referia a un representant del moviment nacionalista ucraïnès de l'època, que era notòriament retrògrad, xenòfob i antisemita. En els anys vint, durant la guerra contra l'exèrcit roig, els nacionalistes ucraïnesos liderats per Symon Petlura no van dubtar a assaltar les poblacions autòctones d'ètnia jueva o polonesa. I els successors de Petlura van ser encara pitjors: a principi dels quaranta, l'Organització Nacionalista Ucraïnès (OUN) va donar ple suport a l'ocupació nazi d'Ucraïna i milers dels seus membres es van apuntar als escamots de mort de les SS (notablement, a Babi Yar, prop de Kíev: 33,771 jueus afusellats en dos dies) o van fer guàrdies ent…

One Direction

Imatge
Em consta que no sóc l'únic anglès resident a Catalunya des de fa un cert temps que s'ha preguntat com és que els catalans han trigat tant a organitzar un referèndum per la independència. Com se sap, Catalunya va ser incorporada a l'Estat espanyol modern fa 300 anys (per mitjans violents); i tot i que tothom m'assegura que és en les tres últimes dècades en les quals l'estat central ha mostrat més tolerància vers la cultura i llengua catalanes, no he pogut evitar d'observar que durant aquest període hi ha hagut una pluja persistent d'articles i comentaris als mitjans de comunicació castellans que han qualificat els catalans d'egoistes, garrepes, traïdors i nazis; que hi ha hagut casos documentats (i no del tot infreqüents) de catalans fets fora de bars o insultats als carrers de l'Espanya monolingüe per haver parlat entre ells en la llengua d'Enric Cassassas; que hi hagut galledades de piulades verinoses cada cop que algun català ha fet quelcom c…

Final infeliç

Imatge
Tal com va informar l'edició gironina d'aquest diari fa set dies, una cinquantena de membres del Moviment Democràtic de Dones va tallar l'N-II a prop de la Jonquera per protestar contra el tràfic de dones i l'explotació sexual. Tot just una cinquantena de manifestants i encara gràcies, perquè sembla que a la societat en general el creixement exponencial de l'esclavitud sexual a Europa li importa un rave. Per tenir una idea de què significa el tràfic de dones per a les mateixes dones traficades, només cal mirar, per exemple, la pel·lícula Sex Traffic (Anglaterra, 2004) que, basant-se sempre en fets reals, narra la història de dues noies moldaves que són violades i apallissades pels seus macarrons abans de ser obligades a prostituir-se en condicions infrahumanes. A Barcelona mateix, es calcula que un 80% de les 15.000 prostitutes que hi treballen no havien exercit aquesta feina abans d'arribar-hi, cosa que suggereix que moltes d'aquestes noies s'estan pro…

Ulsterització

Imatge
Entre bastidors, diuen, Jordi Cañas –exempleat del Museu d'Història de Catalunya, admirador de Melville i fotògraf entusiasta– és tan bilingüe com amable. Ara bé, tan bon punt se li posa un micròfon davant es converteix –o així ho sembla– en un monolingüe visceral que no para de generar exabruptes. (¡Hablo castellano porque mi madre és de Sevilla!, va exclamar al Canal Català; un tipus de comentari que els catalanoparlants que tenim mares nascudes a Liverpool, o Conakry, o Nador, pensàvem que havia desaparegut amb el segle XX.) Així mateix, fa el paper de poli dolent per contrast amb el poli bo que s'ha inventat el diputat Rivera. L'altre dia, però, –segons ha confirmat la web directe.cat– tot adreçant-se als contertulians al mateix Canal Català, Cañas va dir una cosa força més forta que els seus estirabots habituals: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.” Vaig créixer amb les imatges esgarrifoses del conflicte de l'Ulster (que és com els unionistes anomenen Ir…

El piolet dels mots

Avui fa cent anys que van sortir publicats els primers mots encreuats al suplement Fun del diari The New York World que havia dirigit Joseph Pulitzer fins a 1911. Els signava Arthur Wynne, un anglès de Liverpool que havia anat a fer les Amèriques, probablement fugint de l'ombra allargada de son pare, que era l'editor del diari Liverpool Mercury. Als Estats Units va treballar en diversos diaris del magnat William Randolph Hearst. Wynne mai no va sospitar que passaria a la història per aquell joc romboïdal publicat el 21/12/1913 amb el nom de word-cross, un neologisme que una confusió tipogràfica va invertir tres setmanes més tard, de manera que el word-cross puzzle va esdevenir el cross-word puzzle. La història dels encreuats es fonamenta en un concepte tan aclamat a l'era digital com la interacció. Dos mesos després Wynne ja anuncia que n'ha rebut uns quants d'elaborats espontàniament per lectors. Sorprès per aquesta reacció, el dia 1 de febrer de 1914 els esperon…

El senyor Tonet de Sants

Imatge
Sants, un poble a les envistes de Barcelona, envoltat de vinyes, horts, camps de cirerers, masies escampades i uns quants hostals a peu de carretera. Fàbriques, també. Diria que som cap a l’any 1850 o el 1860, em guio pels mirinyacs que porten unes presumides que passegen per la Creu Coberta. Un traginer jove, Antoni Piera i Sagués, porta un carro ple de teles. Tothom el coneix pel Ros d’en Maiol (o Mallol), senzillament perquè és ros.

És descendent dels Piera de Can Bruixa, una masia de les Corts que van enderrocar no fa gaires anys. Aquest nom tan embruixat es deu a una habilitat ben singular: els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu molt més alt. Ningú no sabia com s’ho manegaven. Curar cavalls coixos i malalts és un art, se n’han de conèixer els secrets, demana molta paciència i encert. Val més que no ho intentin a casa.
Antoni Piera i Sagués porta teles d’en Batlló arreu d’Espanya. Una corrua de carros carregats de teles, a pas de mula, …

Quina papereta?

Ara que els nostres polítics ens han informat del text de la pregunta convé fer alguna consideració sobre la disposició tipogràfica que haurà d'adoptar perquè ens permeticonèixer de forma clara la naturalesa de la resposta dels electors. L'artifici retòric que ha desencallat l'acord n'encadena dues, de manera que dues podran ser també les respostes de tots els votants que d'entrada diguin sí:la famosa emperadriu Sissí i el no menys econegut Sinó. Els que ja d'entrada diguin No, com en aquell cèlebre eslògan antiatlantista del PSOE que una compareixença televisiva de Felipe González va capgirar com un mitjó, s'hauran de limitar a la resposta única: No + Zero, entenent que Zero aquí vol dir deixar la casella en blanc. Aquestes condicions, doncs, propicien un bonic catàleg de vots nuls, voluntaris o involuntaris, que podrien ser de quatre tipus: 1) No + No, 2) No + Sí, 3) Zero + No, 4) Zero + Sí. Si hi afegim els habituals esperits lírics que guixen les papere…

Som una geminació

Dimarts passat vaig tenir el gust de fer una conferència al Born Centre Cultural sobre llengua i literatura, que són les dues cares d’una mateixa moneda per més que alguns departaments universitaris pretenguin separar-les. Com que el Born revela la ciutat de 1700, vaig començar analitzant alguns dels fascinants poemes en forma de laberint que sovintejaven als segles XVII (Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona) o XVIII (Manuel de Vega i Rovira, rector de Pitaluga). La comparació d’aitals poemes amb el laberint de la nostra situació actual resultava temptadora, però me’n vaig estar. Em vaig limitar a repassar alguns dels centenars de mots ignots que l’historiador Albert Garcia Espuche ha localitzat en la munió de documentació de l’època que ha revisat. Mots com ara sabastenc (tint), palendenga (una arracada de poc valor), blateria (una cosa rifada), correu (coet o petard), enguantrada (buata) o una planta que servia per adobar les xarxes dels pescadors denominada tal com abans es…

Dau d'autor

Avui i demà se celebra al Fabra i Coats el Dau Barcelona, el segon festival de jocs de taula. S'hi organitzen un munt d'activitats, algunes relacionades amb els jocs de paraules. Els crucigramistes de tots els diaris retem homenatge al centenari dels mots encreuats redefinint la primera graella que Arthur Wynne va publicar a Nova York el 21 de desembre de 1913, demà diumenge dirigiré una partida col·lectiva del nou Joc de l'Enigmàrius i des d'aquest migdia Miquel Sesé coordina les 24 hores d'Scrabble que obligaran a mantenir obert el recinte tota la nit, com en aquelles interminables partides de rol (o de Monopoly) que ens fixaven a taula durant nits senceres, sempre envoltats d'amics. Cal repetir que el joc és cultura? Ho és. La creació de jocs em sembla una activitat molt propera a la dramatúrgia, perquè l'autor estableix unes regles que transformen els jugadors en personatges destinats a interactuar durant un temps determinat. Cada cop que algú inventa …

La lògia amazònica

Ho reconec. Visito menys llibreries (de vell) des que existeix Amazon. A finals dels noranta, quan buscava els llibres estranyíssims de ludolingüística que em van servir per constituir el país de Verbàlia, vaig arribar a ser un client premium de Jeff Bezos. Tenia una visa només per a Amazon i la portava al límit del meu PIB particular. Encara ara em fascina poder comprar un llibre (exhaurit) amb un clic i que m'arribi a casa en menys de 48 hores des de l'altra punta de món. Si fos conspirador, que no ésel cas, seria de la lògia amazònica. He llegit que els seus empleats treballen sota una pressió inhumana perquè els clients puguem anar tan ben servits. M'ha semblat que exageraven. La competitivitat sempre en genera, de pressió. Qui no treballa sota pressió avui? La pressió és com el clima: una cosa és la temperatura i una altra la sensació de fred o calor. Qui pot mesurar la sensació de pressió? Els amics del sector editorial m'han intentat convèncer que Amazon, amb Go…

A la penúltima pregunta

Dimarts 3, 15:30 hores. Una dona de 88 anys nota que no té gana i li costa parlar. A les 16:15, acompanyada de la filla, es presenta al seu CUAP. L'atenen de seguida, l'exploren a consciència i a les 16:45 decideixen derivar-la a l’hospital de la Vall d'Hebron perquè li facin un TAC. No sembla molt greu però cal assegurar-se’n. L'ambulància arriba al CUAP les 17:15. A les 17:45 mare i filla ingressen a urgències de l'Hospital General Vall d'Hebron, on les espera l'altre fill. La zona és un mercat de Calaf que bull d'activitat. La pacient de 88 anys espera estirada en un llit rodant al passadís, vestida, davant del box 23A. A les 19:30 demana d'anar al bany. No la deixen aixecar. Aprofiten per despullar-la i li posen un bolquer. Passa l'estona i els professionals no paren d'atendre urgències amb diligència. Els fills insisteixen i els responsables mèdics els confessen que no donen l'abast. I que cada dia és així. A les 22:15 es buida el b…

Llençar la tovallola?

El ministre Wert és un home analògic i sovint les seves analogies aixequen molt de rebombori. Probablement perquè els marcs referencials del seu llenguatge figurat tenen una gran càrrega èpica. La tauromàquia, per exemple, en aquell deliciós autoretrat digne del Fary: “yo soy como un toro bravo que se crece con el castigo”. O el fascinant món dels exploradors en la recent constatació de les dificultats que ha de vèncer cada dia en el seu heroic quefer: “esto es una jungla y yo sin machete”. L'última incursió analògica de Wert és d'aquesta mateixa setmana. Després de reivindicar el noble esport de la boxa i assegurar, afligit, que avui interessa tan poc que gairebé ningú no sap d'on prové l'expressió “llençar la tovallola”, va posar el somriure de fer titulars i la va deixar anar: “Yo sólo tiro la toalla, con cierto desorden, al salir de la ducha, es el único sitio en el que la tiro”. El missatge és clar, encara que la seva manera milhumanística de fer-se el simpàtic su…

Les cintes de ma capa, Rajoy...

Imatge
Encara que no es pugui demostrar, algú hauria d’avisar a Mariano Rajoy que cada vegada que diu “no” a la consulta a Catalunya, a Espanya hi ha una tuna que es passa en bloc al tecnopop. Si no vol acceptar una votació perquè el seu patriotisme espanyol està per sobre del sentit democràtic, com a mínim que ho faci pel futur de la cançó Clavelitos. Algú —i aquest algú podria ser Paco Marhuenda amb la seva telepatia presidencial— també hauria de dir a Rajoy que, com més s’obsessiona a dir que no, més convençuts estan els partidaris del SÍ, i encara més els del SÍ, SÍ. Encara que sembli un contrasentit, a hores d’ara l’absència de diàleg ja forma part del guió establert. De fet, pot ser que sigui l’únic guió que uneix a tots els partidaris del dret a decidir.

A vegades, quan repasso tot el procés, tinc la sensació d’estar davant una d’aquelles partides d’escacs entre Karpov i Kasparov. Mentre movien les peces, els dos mestres ja anticipaven quins serien els propers 30 moviments. Com en la …

Fernández Díaz, el potiner perillós

Imatge
Un titular de fa uns quants dies deia que a Barcelona la Guàrdia Urbana havia multat un home amb 90 euros perquè mirava un quadre abandonat davant un contenidor d’escombraries. Els fets van tenir lloc el 2011, però s’han conegut ara perquè la síndica de greuges ha donat la raó al ciutadà. També s’ha sabut que els agents que el van sancionar eren quatre i anaven vestits de paisà. La història és tan absurda que el menys rellevant és que hagin calgut dos anys a corregir l’acció dels policies. Potser l’home mirava el quadre per raons estètiques, o potser tenia la intenció d’emportar-se’l i vendre’l, però el que sobresurt és l’abús d’autoritat que hi ha al darrere de la multa.

L’ordenança 63.2 de l’ajuntament vol afavorir el reciclatge i diu que se sancionarà qui triï “residus dipositats a la via pública, incloent-hi els que hi ha dins dels contenidors”. D’acord, però no cal ser gaire espavilat per entendre que la intenció és combatre el pillatge sistemàtic de residus que practiquen algunes…

Llegir Belén Esteban

Imatge
A vegades l’actualitat es confabula per ajudar-nos a entendre una situació. Aquesta setmana ha mort, als 78 anys, l’editor André Schiffrin i aquesta setmana, també, ha arribat al número u de la llista de més venuts el llibre de Belén Esteban, titulat Ambiciones y reflexiones (tal qual). Schiffrin era un editor fill d’editor, que havia mamat la cultura editorial i coneixia el valor intel·lectual de la seva feina. Un dia, després d’haver fet créixer el prestigi de Pantheon Books, va deixar-ho córrer perquè es va adonar que el món editorial havia agafat un camí que no li agradava. Es fixava en el que predicaven els directius del gran grup on treballava, a Random House, i veia que la distància entre les ambicions i les reflexions, precisament, cada dia era més insalvable. La justificació comercial passava per sobre de la qualitat i, de mica en mica, arraconaria la literatura fins a convertir-la en un gènere minoritari. Les seves prediccions no podien ser més exactes i així, avui dia, hi h…

Berlusconi Botox®

Imatge
Vista amb perspectiva, la vida de Silvio Berlusconi és com un videojoc. El jove de classe mitjana que surt de Milà, comença a fer negocis immobiliaris, guanya diners, coneix la gent adequada, fa més diners i relacions i de mica en mica, com qui va passant pantalles, es converteix en l’home més ric i poderós d’Itàlia. Totxo, televisió, futbol i política: un còctel que, ben jugat, li dóna 20 anys de poder absolut i el favor cec d’una gran part de la societat italiana. Arriba un dia, però, que la trama del videojoc es complica. El Cavaliere ha comès errors greus i aquest cop l’han pescat. Sexe i influències. Cada dia té menys sortides i se sent acorralat. Alguns incondicionals l’abandonen. Berlusconi, aleshores, canvia les regles del joc a favor seu. S’aferra a la immunitat parlamentària per evitar que el jutgin. Ara ja és ell contra el món i fins a l’últim moment pensa que se’n sortirà, però la majoria vota en contra seu. Game over.

Dijous passat, l’endemà que el fessin fora del Senat,…

Una preqüela de la posteritat

Demà dimecres se celebra una presentació molt atípica a la Biblioteca de Catalunya. Quan fa vint anys de la mort de l'autor, es publica una novel·la inèdita que va escriure en fa quaranta. Un exemple de posteritat lògicament pòstuma però que potser podríemassociar a una preqüela. A més, com si fos una multiplicació lògica entre cronologia i extensió, la novel·la en qüestió té vuit-centes pàgines. Posem-hi noms. L'autor és Joaquim Soler (Barcelona, 1940-1993). La novel·la, escrita entre 1973 i 1974, duu per títol París-Bis. I l'editorial que assumeix el risc de tirar endavant un projecte com aquest és la mallorquina Lleonard Muntaner. Soler va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs amb Albanell, Cabré, Carbó o Monzó (era l'última essa de DRACS), va publicar novel·les apreciades per la crítica però poc divulgades, com Laberint sense (1978) o La prova del mirall (1981) i va ser el primer escriptor prescriptor de lectures a Catalunya Ràdio, precedint Emili Teixidor, entr…

Masquefins i masquefines

La setmana passada vaig ser a Masquefa, una vila de l'Anoia que poca gent sap situar al mapa. En el meu cas, fa anys que en tinc notícia gràcies a l'escriptor masquefí Esteve Miralles, que va ser company meu d'universitat, i també de la lingüista masquefina Carme Junyent, que acaba de publicar Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Empúries). Hi recull tot d'enraonades reflexions sobre l'envitricollat i carregós afer de la correcció política aplicada a la llengua. Junyent, factòtum del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), signa la seva edició dels textos amb el genèric “Editor” per cridar l'atenció sobre la tesi central: el gènere és una categoria gramatical i el sexe un tret biològic. En català, com en castellà, és home qui pertany a l'espècie humana i després vénen les altres accepcions que en restringeixen l'ús a mascle o a marit, però això no ha impedit que la correcció política promogui un desdoblament més far…

Drinking Back

Imatge
As the Season of Good Cheer creeps up on us once again, a middle-aged man's fancy turns to booze. Ever since what used to be tweely dubbed 'the awkward age', I cannot recall a Christmas or a New Year in which liquor did not feature prominently. Back in London, however, my personal choice was limited both by income and the astronomical UK tax on drink. Once installed in Barcelona, I discovered to my joy that even a poorly paid job could keep you in alcoholic clover not only at Xmas but all year round. When clubbing, you could order just about anything, from Licor 43 - a sickly sweet yellow concoction from Cartagena served on occasion with equally sugar-laden Coke - to a lugumba (chocolate milk with cognac) or the more popular cubates (rum-colas) interspersed with vodka-and-tonic slammers, while, if you wished, occasionally sampling rifs (that is, cubates with gin instead of rum) or sol-i-sombres (cognac and aniseed liqueur). When feeling adventurous, you could test specific…