Diversitat que fa por

L’actual situació de tensió política prové de la por a la diversitat i revela una gran diversitat de pors. Aquest diumenge és dia tretze, l’endemà mateix d’un dotze d’octubre que permetrà mesurar l’abast i el to de les rèpliques al terratrèmol de l’últim onze de setembre. El tretze fa por. Tant que fins i tot ha generat un d’aquells noms savis per designar fòbies: la triscaidecafòbia. En teoria és el tretzè convidat al Sant Sopar evangèlic el que transformà el tretze en malastruc, però sembla que la tradició no es va consolidar fins a l’Edat Mitjana. Com és natural, hi ha teories paral·leles que parlen del calendari lunar (de tretze mesos) en contraposició al solar i, en general, de l’anomalia que significa agregar un tretzè element al grup numèric més consolidat de l’antigor, que era la dotzena fins que no es va inventar el futbol. Sigui com sigui, és notòria la por al tretze arreu del món, amb avions sense fila tretze, hotels sense planta tretze i tota mena de desastres associats a la xifra. Quan jo era petit, la missió espacial de l’Apol·lo XIII va patir un incident i em van explicar que s’havia enlairat a les 13:13 des del complex 39 (13x3) de Cap Canaveral. Els amants de les etiquetes fins i tot n’han creat una per designar el pànic anglosaxó al divendres 13: la Friggatriscaidecafòbia, partint de la deessa víking Frigga, que dóna nom als divendres (friday) igual com el déu romà de la guerra Mart dóna nom als dimarts. Per culpa d’una rima (entre martes i embarques) en espanyol la por sembla associada als naufragis. En l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya no hem de descartar que apareguin noves modalitats de por que rimin amb Unió Europea, euro, sobirania, via o constitució. D’entrada, els uns fan rimar nació amb emancipació i els altres secessió amb sedició.
 
Per això cal assenyalar que no tothom té por de les mateixes coses. En el món oriental es dóna la tetrafòbia, fins al punt que són comuns els edificis públics xinesos, japonesos o coreans (hotels, hospitals) que salten de la tercera a la cinquena planta. M’imagino que ho sabia Albert Espinosa quan l’any 2003 va fer el guió de Planta 4ª, la pel·li de Mercero que el va catapultar cap al seu món groc de polseres vermelles. Tretze i quatre fan disset i resulta que els nostres veïns italians, sempre tan sorprenents i passionals, afegeixen el 17 al club de la mala sort. Un amic ravenès em va explicar que ve de la notació romana XVII, que permet l’anagrama llatí vixi (vaig viure), una manera subtil de dir que ja ets mort. Un aclariment sobre el cas català: és vixi, no pas Vichy.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/10/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma