Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2013

Futbolinistes i Campanella

Aviso per endavant que ara faré una cosa que detesto: els parlaré d'una pel·lícula que la immensa majoria de lectorsno podrà veure (per via legal) fins al 20 de desembre. De fet, l'estrena europea serà al festival de Sant Sebastià d'aquí tres setmanes, però la pel·li en qüestió no arribarà al circuit convencional de cinemes fins a les envistes de Nadal. Es tracta de Metegol, l'últim film (d'animació) de l'argentí Juan José Campanella. Després de guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera amb El secreto de sus ojos el 2010, Campanella ha optat per adaptar un conte de Roberto Fontanarrosa que pren la passió futbolística com a motor per explorar a fons la parella d'antònims guanyar i perdre. Els oponents són dos nois de poble que es diuen Amadeo i Grosso. Amadeo viu i es desviu per jugar al metegol (el futbolí) del bar on treballa. N'és un virtuós, però no serveix per a gran cosa més i potser per això la seva estimada Laura no li fa gaire cas. C…

Futbolinistas y Campanella

Aviso que voy a hacer algo que detesto: les hablaré de una película que la inmensa mayoría de lectores  no podrá ver (por vía legal) hasta el 20 de diciembre. De hecho, su estreno europeo será en el festival de San Sebastián dentro de tres semanas, pero la peli en cuestión no llegará al circuito convencional de cines hasta Navidad. Se trata de Metegol, el último filme (de animación) del argentino Juan José Campanella. Tras ganar el Oscar a la mejor película extranjera con El secreto de sus ojos en 2010, Campanella opta por adaptar un cuento de Roberto Fontanarrosa que toma la pasión futbolística como motor para explorar a fondo los antónimos ganar y perder. Los oponentes son dos chicos de pueblo llamados Amadeo y Grosso. Amadeo vive y se desvive para jugar al metegol (el futbolín) del bar donde trabaja. Es un verdadero virtuoso, pero no sirve para gran cosa más y tal vez por ello su querida Laura no le hace demasiado caso. Cortázar hubiera dicho de él que tiene alma de cronopio. Gross…

Quilòmetre zero

Imatge
Si tingués més paciència, em dedicaria a resseguir la vida de les paraules que de sobte es posen de moda, duren una temporada i després desapareixen. ¿Quina mena de mecanisme les posa en marxa? Per exemple: fa un parell d’anys tot era “brutal”. Els gols de Messi eren brutals, un sopar al Koy Shunka era brutal, el nou disc de Coldplay era brutal. “Brutal” havia heretat la influència de “genial” , que al seu torn havia sorgit quan tot era “una passada”.

Abans el cicle de vida de les paraules de moda durava uns quants anys, però ara amb internet tot va més de pressa. Una de les expressions que viu dies de glòria és allò del “quilòmetre zero”. Segur que l’han sentida més d’un cop. Ja sabem que això del llenguatge no és una ciència exacta, però la intuïció em diu que ha substituït a “cent per cent”. Va haver-hi una època en què la gent estava “cent per cent segura” de les coses i algunes marques de disseny es vantaven de ser “cent per cent Barcelona”. Ara fa un parell d’anys, el “quilòmetr…

Els catalans quan van pel món

Imatge
L’escena podria haver passat aquests dies d’agost, ahir, fa cinc minuts. El lloc podria ser un carreró de Praga, el bufet lliure d’un hotel d’Acapulco, l’ombra escassa de la Giralda de Sevilla. Un noi i una noia miren una guia i parlen del que faran després de dinar. Al seu voltant hi ha una pila de turistes com ells. De sobte els passa pel costat una família —matrimoni i dos fills— i el nen els sent parlar. 

—Mira, papa, catalans! —diu assenyalant-los. Sorpresos, el noi i la noia alcen la vista de la guia i somriuen. És el quart cop que els passa durant el viatge. 

—Ah sí? Sou catalans? —fa la mare. El nen que els ha descobert els mira orgullós. 

—I tant! —respon ell—. I de bona terra. 

—D’on sou, si es pot saber? 

—De Ripoll. Bé, jo sóc de Ripoll. Ella és italiana. —La noia, tímida, fa que sí amb el cap.

—Ah, nosaltres som de Vilafranca. 

—Bons vins al Penedès! —fa el noi—. Jo tinc una cosina que s’està a Vilafranca. Potser la coneixeu i tot. Viuen per allà al pavelló. 

—Al pavelló... I on…

Sastre, Músic, Promesa

Imatge
Sastre. Quina sort que a la meva gorra li van saltar uns quants punts perquè si no, no hauria buscat una sastreria a l'atzar i a l'Alguer (on encara m'estava); així mateix, no hauria conegut mai en Francesco Chessa. Mentre m'arreglava la gorra, vam començar a parlar en català –ell en el de l'Alguer, espargit de paraules arcaiques i algun mot italià modern– i tot seguit em va explicar que no era només un sastre, sinó músic i compositor i un dels primers dinamitzadors de la nova cançó algheresa.
Músic. A tall de prova, va anar a la paret i va despenjar una foto d'ell i tres homes joves més, vestits amb americanes llampants: es deien Gli catalani i al llarg dels anys 60 tocaven arreu de Sardenya i Itàlia, fent versions dels Beatles i dels Stones, tot intercalant-hi, com qui no vol la cosa, alguna cançó en alguerès.
Promesa. Amb d'altres músics sards, el 1962 van anar a l'Espanya franquista per promocionar la música popular de l'illa. A Barcelona van s…

Port, Pedra, Persistència

Imatge
Port. El passat català de l'Alguer fa l'ullet als nombrosos visitants principatins d'una manera que arriba a tenir quelcom de desconcertant, com si aquesta ciutat fortament italianitzada estigués provant, conscientment, de satisfer els neguits diguem-ne historicistes d'aquests a través dels noms de certs restaurants (Lo Furat o l'excel·lent Lo Romaní) o dels carrers retolats en català, com el del Forn o el del Pa i Aigua (els noms italians dels mateixos carrers –els únics que surten al plànol oficial– solen ser menys menestralencs: Via Conte de Cavour, Bastioni Colombo...). Pedra. Així mateix, seria fàcil concloure que a l'Alguer el llegat català s'ha reduït a quatre topònims i algun rètol comercial, si no fos per l'existència ineludible de certs edificis. La catedral, per exemple –d'estil gòtic català, i en què les quatre barres es troben ça i lla amb la mateixa naturalitat que les creus i les verges–, es va inaugurar ni més ni menys que 239 anys de…

Països, Baixos, Lliures

Imatge
Països. Holanda, i això ho diuen gairebé tots els catalans que conec que l'han visitat, és un país acollidor (malgrat l'existència d'un cert klootzak mal educadíssim que regeix la parada d'arengades que hi ha davant del Rijksmuseum a Amsterdam). Sobretot, a Holanda es respira, en general, un ambient de calma i estabilitat i –per dir-ho així– de permanència. (Fins al punt que hi ha holandesos que se'n queixen, de tanta tranquil·litat). En tot cas, costa molt, avui en dia, recordar que durant gairebé un segle (de 1556 fins a 1648) Holanda sencera era una província espanyola més. I que va deixar de ser-ho perquè els holandesos d'aleshores van iniciar un procés sobiranista considerat del tot il·legal per Madrid. Baixos. El procés va començar amb un Acte d'Abjuració (1581) que més endavant seria un referent per als redactors de la Declaració d'Independència dels EUA (1776) i que fins i tot podria ser d'interès per als autors futurs de la segurament inevita…