Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2013

Per què no li diré el Tata

El senyor Gerardo Martino és el nou entrenador del Barça. Sabem que a l'Argentina tothom li diu el Tata, tot i que ningú no acaba d'aclarir-ne el perquè. Ni el mateix Martino. El Tata. Des del primer moment aquesta síl·laba duplicada s'ha apoderat del barcelonisme, encara en estat de xoc per la recaiguda de Tito Vilanova. La proximitat paronomàsica entre Tito i Tata no ha passat desapercebuda, de manera que tots ho hem celebrat amb joia infantívola per Twitter, mar i ràdio. La memòria col·lectiva ens ha fet rescatar altres membres de la sèrie TT tan variats com Tete Montoliu, Toti Soler, Titi Henry, Francesco Totti, Jacques Tati, Tita Cervera, Totón Comella, el pallasso Totò, Desmond Tutu, el Tato o la Tata Golosa (mmm, los micrófonos!). Fins aquí la prehistòria. La pregunta, ara, és si ens hem d'abonar al tataisme o podem optar per altres solucions onomàstiques menys mimètiques. Ni Gerardo ni Martino són noms difícils de pronunciar. Durant els anys vuitanta el Barça …

Emparaulats i entaulats

L'empresa argentina Etermax que lidera Maximo Cavazzani acaba de treure una versió 2.0 del seu popular Apalabrados, també conegut com Angry Words. En dos anys l'aplicació ha aconseguit deu milions de descàrregues. Està disponible en catorze llengües, una de les quals el català, i permet fer partides simultànies amb usuaris coneguts o desconeguts d'arreu. Després de la febrosa sorpresa inicial, l'hàbit s'ha consolidat sense fer soroll, i ara ens n'arriba una versió millorada. Els etermaxistes hi han incorporat tres extres. D'una banda, un validador automàtic que, més enllà de dir-nos si la paraula és correcta, ens va indicant els punts que ens atorga en la posició que proposem. També podem consultar les fitxes que encara no han aparegut a la partida i que, per tant, pot tenir el rival. Finalment, en les llengües en les quals està disponible, podem consultar el significat de les paraules del tauler al diccionari de referència. El català, de moment, és només u…

El domador de peixos

Roger Gómez i Dani Resines formen, amb la productora Cristina Sánchez, una cèl·lula de cineastes denominada El Cangrejo. Es van donar a conèixer amb L'equip petit, un documental sobre un equip de futbol infantil que sempre perdia. La seva trajectòria de cineastes independents conté altres peces que demostren una gran capacitat per projectar una mirada molt lúcida. Aquesta setmana han fet 23 preestrenes, durant 24 hores seguides, del seu últim curtmetratge de 22 minuts: El domador de peixos. S’han centrat en la figura de Francisco (llegiu-ho Fran6Q) Roig Toqués, creador d'un visitat museu de curiositats marineres a Vilanova i la Geltrú, la porta d'entrada al qual era la Carpa Juanita, l'únic peix del món que menjava amb cullera i bevia a galet, d'un porró. Com que en Roig Toqués era mon oncle i el museu un dels espais més màgics de la meva infància, he viscut aquesta preestrena amb fruïció. La primera de les 23 projeccions es va fer en família dins del museu, que r…

Lectures d’estiu i protecció solar

Imatge
Parlant d’una novel·la que acaba de llegir, un amic em diu que li ha costat molt arribar al final perquè se li feia pesada. Li pregunto per què no la va deixar a mitges. El món està massa ple de llibres bons per perdre el temps llegint els que no ens agraden. El meu amic em contesta que acostuma a llegir els llibres fins al final, encara que li costi, i cita un crític que defensa aquesta actitud: la probabilitat que les millors pàgines del llibre siguin al final és la mateixa que al principi. Si l’abandones, mai no sabràs què t’esperava.

El meu amic no està sol. Segons les dades que ha publicat Goodreads, un fòrum de llibres a internet, més d’una tercera part dels lectors arriba fins al final peti qui peti. Aquesta obstinació em fa pensar en l’escriptor Tim Parks, que defensa tot el contrari. L’any passat va publicar un article al seu blog de la New York Review of Books en què es preguntava si cal acabar de llegir els llibres de ficció, fins i tot quan ens agraden de debò. Volem arriba…

El Born, Centre Comercial

Imatge
A mesura que s’acosta l’Onze de Setembre i es van coneixent els detalls del Tricentenari de 1714, amb l’esperada inauguració del Born Centre Cultural, també són més evidents les intencions de l’ajuntament de Barcelona. Fa anys que els veïns del Born veiem com avancen les obres al mercat i en la urbanització de la zona, però des de fa uns dies, inevitablement, també ens adonem dels canvis més subtils que es produiran, que ja s’estan produint, i no sembla pas que vagin a favor de l’esperit urbà del barri ni dels veïns. Mentre cal esperar que el nou centre doni un impuls cultural a la zona, més enllà de funcionar com a urna per embellir un discurs ideològic, els canvis que ja són visibles permeten intuir que l’entorn del Born serà sobretot un gran centre comercial a l’aire lliure. La recent aprovació del Pla d’Usos 2013 a l’ajuntament, amb els vots del PP i CiU, s’ha presentat com una modificació del Pla del 2010 que aleshores va impulsar la regidora de Ciutat Vella, Itziar González-Virós…

La vida és una tómbola

La Loteria espanyola fa 250 anys. El primer sorteig es va fer en 1763 amb el nom de “Lotería Real”. Va consistir en l'extracció de cinc boletes d'una bossa on n'hi havia noranta. Per això ara d'aquesta modalitat se'n diu la Primitiva. El tràfic de somnis relacionats amb el déu Atzar ha viscut una evolució notable. La loteria actual va néixer l'any de la Pepa, el 1812, i la famosa Quiniela de l’1X2 el 1946, aprofitant l'auge del futbol, que encara dura. La qüestió és que els responsables de Loterías y Apuestas del Estado impulsen ara una campanya molt narrativa (segur que els responsables de l'agència McCann parlaran de <CF21>story-telling</CF>, en el seu castellà castís) centrada en l’entranyable figura d'un col·leccionista de bitllets de loteria. L'home viatja en tren amb un àlbum i aprofita cadascuna de les peces de la seva col·lecció per explicar una història. Així, el bitllet de 1763 permet que un pescador es compri un vaixell i …

Fawlty, Hotel, Manuel

Imatge
Fawlty. He perdut el compte de les vegades que he vist les dues temporades de 'Fawlty Towers', emeses a Anglaterra el 1975 i el 1979, i a Catalunya (amb el nom d''Hotel Fawlty') el 1986. Ubicada en un hotel anglès regit per un propietari que té tírria als clients propis, aquesta sèrie va ser votada el millor programa de televisió anglès de tots els temps per l'Institut Britànic de Cinema, el 2000. La clau del seu èxit rau, segurament, en el fet que els guionistes (John Cleese i Connie Booth) van dedicar sis setmanes de feina –aleshores, un període insòlitament llarg– a cada capítol de mitja hora: tres a l'estructura i tres més als diàlegs.

Hotel. Un dels meus dos episodis preferits és 'L'amanida Waldorf', en què un nord-americà arriba a l'hotel i vol sopar, però el xef està a punt de plegar. El nord-americà dóna 20 lliures a Basil Fawlty, el propietari, per convèncer el xef que es quedi mitja hora més. Fawlty acomiada el cuiner i embutxaca els…

Últim, Catàstrofe, Acudit

Imatge
Últim. En el món de la ciència-ficció hi ha un subgènere dit de l'últim home. Exemples coneguts en són la novel·la Sóc llegenda (ed. Laertes), del recentment desaparegut Richard Matheson, de la qual es va fer tres pel·lícules, incloent-hi The Omega Man (1971), en què un Charlton Heston permanentment suat ha de lluitar contra una raça de mutants, o Oblivion, amb Tom Cruise, estrenada aquest mateix any. Bob Dylan fins i tot va fer una cançó sobre el tema –Talkin' World War Three Blues (1963)– en què el protagonista solitari encén els cigarrets en parquímetres radioactius. Totes aquestes històries tenen la mateixa premissa: una catàstrofe mundial que elimina tota la raça humana menys una sola persona
(o unes poques persones). Catàstrofe. El degà del subgènere de l'últim home és l'escriptor anglocaribeny M.P. Shiel, que, el 1902, va publicar una joia de novel·la titulada The Purple Cloud (acabada
de reeditar en anglès; també hi ha versió castellana: La nube púrpura, ed. Rein…

Els aquàtics es mullen

Era d'esperar que després de tanta metàfora nàutica en la política catalana arribaria el dia en el qual algú es llançaria a l'aigua. El mundial de natació que se celebra aquests dies a Barcelona era una ocasió excel·lent i així ho van fer dijous un munt d'esportistes aquàtics agrupats des de fa dos mesos sota el nom deNatació Catalana per la Independència. Són catalans un 60% dels seleccionats que aquests dies competeixen al Mundial per Espanya, així com un 100% dels àrbitres de waterpolo, però pocs gosen piular. És lògic. L'any 2006 el capità del CN Mataró Jordi Garcia va manifestar en un mitjà local que el satisfeia ser convocat amb Espanya perquè li permetia jugar al més alt nivell però que jugar-hi mai no li resultaria tan emotiu com fer-ho amb Catalunya. Per aquest comentari la Federació Espanyola li va picar la cresta. Tot i la por fonamentada a represàlies, doncs, entre el gairebé un miler de signants hi ha professionals en actiu com la nedadora olímpica (a Lon…

Cartografia Grundig

Durant el segle XX la llengua catalana ha protagonitzat diverses obres magnes en l'àmbit lexicogràfic, la més important de les quals el diccionari de Pompeu Fabra. Al seu costat, emergeixen l'Alcover-Moll (que aplega de manera exhaustiva les variants valencianes i balears) o el Coromines (que es capbussa en la fascinant etimologia de cada mot). Hi ha més obres destacades, algunes d'elles en curs, perquè la lexicografia catalana sempre ha estat capdavantera a l'hora de sistematitzar els tresors verbals. N'hi ha una que em porta de corcoll. D'entrada, perquè no tinc cap prestatgeria on posar-la dreta, però també perquè en aquests últims quatre anys m'he trobat fent el que feien els seus autors fa quatre dècades: anant pels pobles amb l'Espartac Peran i l'equip d'exteriors del programa de TV3 Divendres per fer la secció “Paraules en ruta”. L'obraés l'Atles lingüístic del domini català (IEC). El volum més recent ja és el sisè, signat per Joa…

Materials per a una història de l’atzar

Imatge
Hi ha llibres que semblen haver nascut d’una juguesca, a la sobretaula d’un sopar ben regat, però que en el fons demanen un rigor i un treball intel·lectual que van més enllà de l’anècdota. Penso, per exemple, en 1913. Un año hace cien años (Salamandra), del periodista Florian Illies, una mena de biografia cultural de l’Europa en ebullició de 1913 i que segueix la pista de gent com Proust, Freud, Duchamp o Kafka. És el cas també d’un llibre curiós, que va aparèixer el 2011 i de moment, que jo sàpiga, encara no s’ha traduït. Es diu One on one i el va escriure el britànic Craig Brown, conegut pels seus articles paròdics a la ràdio i a la premsa escrita. One on one recull “101 trobades reals” i les presenta de manera encadenada: un dia el tsar Nicolau II va coincidir amb Harry Houdini; un altre dia Houdini va coincidir amb Roosevelt, que va trobar-se amb H.G. Wells, que va trobar-se amb Stalin, que va trobar-se amb Gorki, etcètera. Brown sap combinar el sentit de l’humor, l’erudició i el …

Mentrestant a Espanya...

Imatge
Durant el 2013 Espanya ha sigut un dels països europeus que més ha reduït la inversió en investigació i desenvolupament (I+D). Tot i això, per salvar els comptes del CSIC, del qual depenen prop de sis mil científics espanyols, només caldrien uns 25 milions d’euros, menys que construir dos quilòmetres de via de l’AVE. Mentrestant, l’AVE que connecta Madrid amb Albacete —i que va costar 3.500 milions d’euros— va tenir el 2012 una mitjana d’ocupació del 25,8 per cent.
Adolf Todó, l’expresident de Catalunya Caixa, que ha admès només un cinc per cent de responsabilitat en els problemes financers de l’entitat, demana 600.000 euros en concepte d’indemnització i una pensió de 3.5 milions d’euros. Mentrestant, els afectats per preferents de la seva entitat recuperaran com a màxim entre el 34 i el 77 per cent del capital invertit. 
Enric Roig i Antoni Herce, els dos presidents dels Ferrocarrils de la Generalitat condemnats a 54 mesos de presó per malversar 2.7 milions d’euros, han rebut el tercer…

Cal Ballar el Can Cal

Albert Gusi és un artista singular que fonamenta les seves propostes en aspectes referencials com l'onomàstica o la toponímia. Veig que n’acaba de llançar una de nova, i que aquest cop la signa Albert Gusi de Cal Florènciu. No cal dir que el renom de la família del'artista és Florènciu. Encara bo que no és de Cal Cagarel·la o de Can Pixa-i-rellisca, dos dels múltiples renoms escatològics que he conegut. Suposo que, malgrat la flagrant desverbalització que imposen temps i país, gairebé tothom sap què volen dir Can i Cal, però per si de cas aclariré que Can és la contracció de ca (casa) i l'article en i Cal de ca i el. Encara ara es parla de Can Barça (sobretot per lloar-lo) o de Can Fanga (sobretot per criticar-la) i potser algú gosaria queixar-se d'una situació de gran desori dient que sembla Can Seixanta. En tot cas, encara conec gent queva a cal metge o que parlen d’un entrevistat a can Cuní. A can Gusi també es fan dirGeocrea Cultura i ara articulen la proposta en …

Eclosió, Plètora, Silenci

Imatge
Eclosió. Quan s'arribi a escriure el novè volum de la Història de la Literatura Catalana, segurament, el 2013 hi sortirà recalcat per haver estat l'any en què va començar l'eclosió definitiva de la literatura en qüestió, al mercat anglosaxó. Fins avui, per exemple, Lost Luggage, de Jordi Puntí, A Thousand Morons, de Quim Monzó, The Sound of One Hand Killing, de Teresa Solana, i In Diamond Square, de Mercè Rodoreda, han aparegut a les llibreries, tant virtuals com tridimensionals, d'Anglaterra i els Estats Units. Plètora. Els últims tres títols els devem a Peter Bush, un traductor de fama internacional que, amb el pas dels anys, ha traduït un munt de novel·les del francès, el castellà i el portuguès abans de concentrar-se principalment, com fa ara, en traduccions del català. La seva versió de La plaça del Diamant, en particular, podria aconseguir que aquesta obra entrés, per fi, al cànon habitual dels lectors angloamericans. Però, a més, Bush, aquest any, traurà Russian …

Poop and Nincom

Imatge

Hola Barcelona

Dimecres es va presentar a la fàbrica Moritz Goodbye Barcelona, un musical anglès triplement atípic que s'estrenarà al Teatre del Raval el 26 de setembre. Atípic perquè no és un musical-franquícia amb pressupost de superproducció. Atípic perquè parla de coses que van passar, i a més van passar aquí. Atípic perquè s'estrenarà traduït al català. La singularitat de la proposta rau en el tema del musical, inspirat en les Brigades Internacionals que van venir d'arreu a lluitar contra el feixisme. Els protagonistes són una mare i un fill, britànics, que viuen la Guerra Civil espanyola, tal com van fer desenes de milers de brigadistes que van decidir lluitar contra el feixisme, en una guerra que consideraven seva fins que les democràcies europees van decidir que els era més còmode conviure amb l'Espanya de Franco que no pas amb una República. La presentació també va ser atípica. D'entrada, perquè no és comú que ens ofereixin tastets dos mesos abans d'una estrena, però…

Rocambolesc?

Una de les sensacions d’aquest estiu són els gelats del Rocambolesc, la gelateria que el petit de can Roca promou al centre de Girona. Apuntem-nos-en el nom perquè té vocació de franquícia i ben aviat el veurem pertot. A més, és un dels pocs adjectius que neix en un personatge de ficció. L’epònim rocambolesc, que vol dir enrevessat i que potser associem a carambola, prové d’un personatge de ficció anomenat Rocambole, protagonista d’aventures tan enrevessades com increïbles a les novel·les del francès Pierre Alexis Porson du Terrail, molt populars al segle XIX. D’epònims com aquest, provinents de la ficció, n’hi ha pocs. Et poden dir hàmlet (si dubtes), otel·lo (si et mostres gelós) o quixot (si ets molt idealista), però els tres referents literaris encara hi són molt visibles. En canvi, en adjectius com rocambolesc o estentori els personatges originaris ens passen més desapercebuts. Estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l…

Barcelona, la gran terrassa

Imatge
A mitja tarda estic assegut en una terrassa, al barri de Sant Pere, i arriba una noia amb un acordió. Quan està a punt de tocar, per l’altre extrem s’acosta un noi amb una guitarra. És alt, porta un barret de palla i somriu amb un somriure professional. Toca quatre acords de bossa nova i de seguida se li acosta la noia de l’acordió. Comencen a discutir sobre qui té el dret a tocar primer. Al cap d’un minut se’ls afegeix un músic africà i posa pau. Al final els dos nois se’n van a buscar altres terrasses del barri i la noia comença a tocar una cançó francesa, com si estiguéssim al cor de Montmartre.

Aquestes disputes entre músics per posar banda sonora a les terrasses aviat no tindran cap sentit, perquè Barcelona és cada cop més un gran escenari a l’aire lliure i hi haurà lloc per tothom. Fa uns dies, a l’ajuntament, Convergència i Unió i el PP van aprovar una normativa per reordenar l’espai públic de les més de 4.200 terrasses que hi ha a la ciutat. Al principi els bars i restaurants …

Convergència la Malvada

Per si no sabessin a què dedicar el temps durant les vacances, tenen l’assaig de Francesc-Marc Álvaro, Els assassins de Franco, a L’esfera dels llibres. Ja va per la cinquena edició. Fa un retrat exacte de la generació que els primers anys setanta estava cridada a fer la revolució (soviètica, maoista, albanesa, macrobiòtica i, la més tremebunda, la del del teatre sense text) i la transició democràtica els va anorrear per dogmàtics, per biliosos i per pesats. Pontificaven dia i nit sobre la possessió dels mitjans de producció però tot indicava que no haurien sabut dur una ferreteria. També els dibuixa molt bé Ferran Toutain al capítol Joves compromesos de l’assaig Imitació de l’home, a La Magrana, un llibre que es mereix que es disparin salves en el seu honor. Un canó, sisplau.

Actualment oscil·len entre els cinquanta i els seixanta-cinc anys i se’ls reconeix de seguida: nàufrags del PSUC, de la LCR, del PORE o partits similars, repeteixen a cada moment que ells són d’esquerres i s’opo…

Serà notícia, això de demà?

Seria una molt mala notícia que l'obertura d'una llibreria nova fos notícia, i això és el que passarà demà a Barcelona. Tres joves emprenedors obren una llibreria en un número capicua (232) del carrer de Provença sotal'aixopluc optimista d’un nom com La Impossible. Dues dels tres (Olga Federico i Mireia Perelló) ja n'exercien a l'extinta Proa Espais (també a Provença), un dels establiments que van compartir titulars apocalíptics amb altres noms com ara Catalònia, McDonalds o Robafaves. El tercer del trio és Tono Cristófol, de qui fins ara coneixíem els agosarats dissenys d'Edicions del Periscopi (com el gran llibre Com fer-se fastigosament ric a l'Asia emergent, de Moshin Hamid). No cal dir que els desitjo el millor, i segur que no seré l'únic, perquè en el món cultural hi ha una percepció general de fin d'époque que cal posar en francès per intentar reproduir-ne el to. Però tampoc no en fem un gra massa. És lògic que les llibreries evolucionin i es…