Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2013

Intervenció al Concert per la llibertat, Camp Nou 2013

El poeta Enric Casasses escriu a “Començament dels començaments i ocasió de les ocasions” aquest Sermó que ara us llegeixo:

La por de tots i tot de por no deixen lloc al meu sermó que és petit petit i prim i decidit a estar-se aquí per dir-ho a tots i a mi tot sol: no tinguis por, no tingueu por.

Ijo que parlo en prosa, 
convençut pel poeta 
i pel poema de no tenir cap por,  us dic que nosaltres, és adir... 
naltros, noltros, natres, mosatros, 
nosaltros, nosatres, nosatros, 
moatros, naltres, nantres, nantros 
i també nosotros i en 50 llengüesmés... 

Volem un país capicua, amb el cap i amb el cor, 
amb Catalunya Ràdio i amb TV3 al complet, 
perquè si llegim del dret i del revés el nom de la nostra
llengua en traurem l'entrellat per anar a l’atac a la catalana. 

Hem de completar el procés, però abans completeu amb mi aquesta 
bonica frase capicua

Ciutadans de Catalunya,  CATALÀ... ? CATALÀ TOT... ? CATALÀ ARA...  ? CATALÀ A L’ATAC!
Màrius Serra. Camp Nou, 29 de juny de 2013

De Nietzche a Arniches

El número 100 de la revista Els Marges conté un insòlit treball de recercade la professora de literatura catalana Marina Gustà (UB). Gustà desembulla un malentès increïble que constava en l'expedient acadèmic de Josep Carner. Albert Manent, a la biografia Josep Carner i el Noucentisme (1969), va establir que el 1904 Carner es va doctorar amb una tesi sobre el teatre de Carlos Arniches. Des de llavors tots els carnerians han anat reproduint aquesta dada sorprenent. Val a dir que Arniches (1866-1943) va ser un prolífic comediògraf alacantí que va triomfar a Madrid amb els seus sainets. Autor precoç, va estrenar el 1888 però el gruix de la seva obra és posterior a 1904. Per exemple dues de les seves peces més celebrades no s'estrenen fins al 1916 (La señorita de Trevélez) o 1921 (Es mi hombre). Gustà conclou que una tesi sobre Arniches el 1904 és “una dada molt sospitosa”. Amb aquesta mosca al nas investiga els arxius universitaris madrilenys i, en efecte, comprova que la dada és…

Betzarria?

A Palafrugell sento un munt de palafrugencades. Les recullen de manera admirable la Maria Bruguera i en Carlos Serra a la monografia Coses sentides; el parlar de Palafrugell (Edicions Baix Empordà), que ja porta dues edicions. Dues són, també, les expressions que més em criden l’atenció: xena i betzarria. La xena és una barreja d’animadversió i repulsa que ells consideren genuïnament palafrugellenca, un d’aquells mots idiosincràtics: “quan algú no ens cau bé, sobretot perquè té un caràcter cínic, fanfarró o vol fer-se sempre el graciós, diem que ens fa xena o que és xenós”. Xena surt als diccionaris associat als dipòsits de matèries fecals i no sembla forassenyat associar-lo al mot grec xénos (estrany, estranger). Pel que fa a la betzarria, et “ve la betzarria” quan tens “unes ganes irresistibles de fer quelcom, sobretot en moments inadequats”. Bruguera i Serra ho exemplifiquen així: “Amb el temps que ha tingut per fer-ho, i ara li ha vingut la betzarria de pintar la casa”. Ni Fabra …

Fuentes o el sentit de l'espectacle

Imatge
Per a un columnista és molt més agraït bastonejar, riure’s o desdenyar aquells individus, partits o entitats que irritin els lectors, en un exercici amable d’articulisme falaguer. En el camp del prêt-à-porter periodístic, aquesta temporada preval una tendència d’aires clàssics consistent en la burla enjogassada o sagnant del polític popular, el menyspreu gratuït a Espanya i l’alegre carnassa independentista, de línies informals, combinada amb el seny pactista de costum, ideal per a còctels. No estan tan en voga l’autocrítica, l’exigència, la mirada rigorosa a la despesa pública i ja el que no es porta gens és la lloança desinteressada (en canvi la interessada viu un segle d’or, amb estilistes magistrals).
Elogiar, a més a més, algú controvertit com Manel Fuentes pot comportar una reacció irada de tots els que l’han patit (existeix una PAF, una plataforma d’afectats) i dels que li tenen una tírria furibunda per convergent, per socialista, per espanyol, per humorista, per mal educat o p…

Record de Poblet (Fernando)

Imatge
Per un article de Javier Pérez Andújar m’assabento que la setmana passada va morir Fernando Poblet. El primer que recordo és la seva veu a la ràdio, ladicció pausada, el timbre esquerdat i el to entremaliat. Després el seu nom em teletransporta 30 anys enrere, als matins de l’estiu que vaig descobrir el millor programa de ràdio de l’època, Tiempos modernos, a Radio 3. Era el 1984 0 1985. El presentava Manolo Ferreras junt amb Javier Rioyo, i en aquells temps de democràcia tímida parlaven amb un desvergonyiment i una alegria que avui dia ja és impensable. Aleshores Radio 3 era l’altaveu de la movida madrilenya i Tiempos modernos semblava la sala de visites: música, entrevistes, llibres i xafarderies de la tribu.

Com una vacuna per a tanta modernitat, cada dia Fernando Poblet llegia una contracrònica d’aquell Madrid canalla, però no com si fos un reaccionari, sinó com algú que ja està de tornada de tot. Poblet devia tenir uns 50 anys i es dirigia als Almodóvar, Alaska, Oukalele, Ceesepe …

Obsolescència planificada

Imatge
L’obsolescència programada o planificada és un concepte que va néixer fa gairebé un segle, quan es van començar a produir aparells elèctrics en quantitats industrials i el lobby dels fabricants de bombetes es va posar d’acord en la qualitat dels materials incandescents perquè cada bombeta no durés més de mil hores. Parlem, doncs, de premeditar la vida útil d’un producte o servei durant la fase de disseny, per tal que l’aparell en qüestió tingui una vida limitada. L’objectiu és molt clar: no saturar el mercat i aconseguir mantenir-ne el consum. Els procediments també són fàcils d’entendre: materials més barats, ergo menys robustos. L’únic punt feble de l’obsolescència programada és el comunicatiu. El comprador que se n’assabenti haurà de començar a planificar la cara de babau que se li posarà el dia que el seu flamant aparell faci figa. Però la indústria tecnològica sempre ha sabut combatre preventivament aquest front. Ja l’any 1954, el dissenyador industrial nord-americà Brooks Steven…

Transparència fabriana

Imatge
Que la transparència és un fet revolucionari només es fa palès quan es revela el grau d’opacitat que ens envolta. Els pretextos per emmascarar la informació són múltiples i solen començar pel mot seguretat, un concepte bàsic per a la supervivència però massa sovint falsejat, quan som privats d’informació en nom de la seguretat pública i en benefici d’interessos privats. Per això cal celebrar que, des del divendres, les mítiques fitxes manuscrites de Pompeu Fabra siguin consultables per la xarxa al web de l’Institut d’Estudis Catalans (pompeu-fabra.espais.iec.cat). Jordi Mir, director amb Joan Solà de les Obres Completes de Fabra, explica com en plena Dictadura de Primo de Rivera la seva destitució com a catedràtic de català per raons polítiques va propiciar que es pogués dedicar a redactar el contingut del llegendari Diccionari Fabra en 14.751 fitxes manuscrites que comprenen 50.836 termes. Ara podem tenir-les en facsímil, alhora que comprovar-ne els afegitons, les supressions i les c…

Cursos i recursos

Vam quedar que pel juny, la falç al puny i els pares als festivals de final de curs aplaudint els seus fills de lluny. Però després de les revetlles arriba el juliol, que sembla un mes fora de concurs però ve carregat de cursos d'estiu per mantenir l'activitat cerebral abans no arribi el desert pertinaç de l'agost. De cursos n'hi ha de moltes menes i totes les universitats es basquegen per captar alumnes. No deixa de ser una font de recursos. Més enllà de la qüestió pecuniària, els cursos d'estiu poden ser tan interessants per qui s'hi apunta com pel professor que el prepara. A mitjan anys noranta la proposta de plantejar un curs de 30 hores sobre el joc verbal i, sobretot, el fet d'impartir-lo durant un lustre, em va permetre cartografiar el multiforme terreny del país de Verbàlia. El contacte directe amb els primers verbívors em va ensenyar més sobre els mecanismes de l'enginy verbal que tota la bibliografia caçada al vol en llibreries de vell.Entre …

Pota, Pou, Per què

Imatge
Pota. Moltes gràcies als lectors que em van avisar que, en l'article de l'endemà del dissabte passat, jo no m'havia adonat que una entrevista al programa de Clapés a RAC1 –en què un suposat directiu de Renfe culpa els usuaris catalans dels problemes que hi ha amb la xarxa de rodalies– era una paròdia. En la meva defensa, només puc dir que els dos oients que em van enviar l'arxiu sonor del programa també estaven segurs que es tractava d'un interviu autèntic, potser perquè la qualitat i la quantitat dels comentaris que estem rebent d'Espanya estant han fet que una caricatura exagerada d'un funcionari anticatalà sembli la cosa més creïble del món.
Pou. Del creïble a l'inexplicable: el dia que el meu article va sortir, era en un pub del barri londinenc de Camberwell parlant amb un amic de la situació a Síria. En aquest país, unes manifestacions pacífiques a favor de la democràcia van irritar (o espantar) el rais Al-Assad prou perquè provoqués una guerra civi…

Cargol, Llimac, Cuc

Imatge
Cargol. Al llarg dels meus 28 anys com a usuari diguem-ne obligatori de la Renfe, n'he vist, com popularment es diu, de verdes i madures. He estat atrapat en un tren que trigava dues hores a anar des de Badalona fins a Barcelona; he patit canvis de tren al mig d'enlloc en què els passatgers, incloent-hi la gent gran, vam haver de córrer per damunt de les vies per agafar el tren de relleu; cada cop que he anat amb tren cap al Baix Ebre o al Priorat, he trigat tant com per viatjar a Bucarest; i vaig viure el fatídic any 2007 en què bona part dels serveis de Rodalies es van col·lapsar a causa de la construcció de la LAV i les seves estacions, una de les quals, Camp de Tarragona, ha resultat ser tan útil, als viatgers catalans, com la basílica de la Mare de Déu de Yamoussoukro. Llimac. Mai no havia arribat a l'extrem de pensar que la indiferència de la Renfe envers els 400.000 usuaris de Rodalies –tant la Generalitat com els sindicats s'han queixat de la manca excepcional d…

Ulls tristos, ànima de monstre

Imatge
Una vegada em vaig fer afaitar en una barberia de Nova York. Hi vaig entrar perquè un cartell a la porta deia que hi havien filmat una escena d’ Els Soprano (sóc mitòman). També hi havia fotos signades per James Gandolfini i altres actors de la sèrie. Era una de les barberies més antigues de Manhattan i la portava un italià que es deia Rocco i tenia la veu rogallosa. Quan vaig entrar, Rocco duia una navalla a la mà i em va assenyalar la cadira dle fons. Un altre barber em va fer la barba. Em va explicar que era armeni i de jove, al seu país, tocava el violí. Mentre feia anar la navalla amb delicadesa, com qui treu música d’un arquet, vaig tancar els ulls i no em va costar imaginar-me que estava dins un episodi d’Els Soprano. A la ràdio sonava Charles Aznavour i en Rocco discutia amb un altre client si el cantant francès encara era viu o ja havia mort.

Si avui fos a Nova York, tornaria a la barberia per buscar-hi el record de Tony Soprano, de Gandolfini. Després llogaria un cotxe i ani…

Ingenuïtat i petulància

Imatge
Empavescat tots aquests anys de l’allau de noticies, llibres, articles, exposicions, etc., sobre la Residencia de Estudiantes de Madrid d’abans de la guerra, cal aplaudir que a Dos amcs de vint anys ens expliquin una mica la vida i el to de la Residència d’Estudiants de Barcelona dels anys 30, situada a l’actual Col·legi Major Universitari Ramon Llull dins del recinte de l’Escola Industrial. Un dia d’aquests hi aniré a treure el nas, gràcies a Dos amics de vint anys de Sebastià Alzamora. Llegir és fatigant perquè t’empeny a conèixer llocs. Com el Sanatori del Brull, on va morir Rosselló el 5 de gener del 1938. Si s’hi arriben els deixaran entrar amablement. Fins i tot hi poden fer exercicis espirituals, en el cas que aquest fos el seu desig.

A Dos amics de vint anys Alzamora ens traça uns molt joves Espriu i Rosselló, la amistat que els unia i també la desamistat (que no és enemistat, aquí el diccionari de l’IEC s’equivoca) dels últims temps, fruit de dos caràcters oposats i d’una ce…

El català i una olla a pressió

Imatge
Ara fa unes quantes setmanes, a Oregon, EUA, un senyor que es diu Leonard Burdek es va presentar a una oficina pública amb una olla a pressió i va avisar els empleats de les seves intencions: volia fer explotar el rètol de fora l’edifici perquè hi havia una falta d’ortografia. En lloc de dir-hi “and” hi deia “an” i la frase no s’entenia. Els empleats van córrer a avisar la policia i, quan van detenir en Burdek, va comprovar que l’olla a pressió estava buida. Tot era una (bona) estratègia per cridar l’atenció sobre el fet que un organisme públic faci faltes d’ortografia impunement.

La història del fals terrorista ortogràfic m’ha tornat a la memòria, instintivament, després de l’embolic amb els exàmens de selectivitat d’aquesta setmana. D’una banda hi ha l’error en les formulacions de matemàtiques, que els responsables de la selectivitat van provar de justificar amb aquella vella fórmula que fer-se l’orni i evitar responsabilitats: “errors tipogràfics d’impremta”. Com si la impremta fos…

SGAE, aiguats i clarianes

Imatge
Des de Sant Cugat del Vallès un lector que signa jomateix em convida a explicar la situació present a la SGAE, atès que sóc membre de la junta directiva (d’un total de 39) i del consell de direcció (d’un total de 14). Per descomptat que atendré la petició amb molt de gust. Només un detall, a jomateix li hauria agraït que signés amb el seu nom i no encaputxat amb un pseudònim, perquè en dirigir-me a algú que porta passamuntanyes tinc la impressió que estic dialogant amb les FARC.

Demà se celebrarà l’assemblea general de la SGAE a Madrid, amb el punt clau de l’aprovació dels comptes per part dels socis. Ja fa unes setmanes que corren rumors, acusacions, retrets, correus anònims (uns altres encaputxats, Adolfo Domínguez hauria d’obrir la Secció Passamuntanyes). L’objectiu a abatre és sempre el president Antón Reixa. Se’l fa responsable directe de totes i cadascuna de les decisions, quan moltes s’han votat per majoria en consell o junta. Quin pecat terrible hem comès? Mirar de combatre els…

Matar el missatger

Imatge
Aquests dies ha començat als Estats Units el judici contra Bradley Manning, el soldat que va filtrar a Wikileaks milers de documents secrets. Manning és en presó preventiva des de fa més de tres anys i el procés d’ara es presenta com un dilema moral. ¿Es pot considerar que l’acció de Manning és l’obra d’un criminal, perquè la seva informació va posar en perill la vida dels soldats americans? ¿O en canvi són les filtracions d’un pacifista que denunciava el que vivia en persona a la guerra d’Iraq? Davant l’amenaça de la justícia militar, que vol empresonar-lo de per vida, fa temps que Manning té el suport intel·lectual dels sectors més liberals: només és un missatger, diuen. Al cap i a la fi, les filtracions més rellevants (com ara el vídeo d’un atac en helicòpter en què van matar un periodista de Reuters) mostraven els errors i els abusos dels soldats nord-americans, i és molt probable que sense Manning no s’haguessin conegut mai.

Coincidint amb el procés, fa poc s’ha estrenat als Esta…

Mètode 333.333.333

Ve de gust escriure una carta als estimats serveis secrets d'aquí i d'allà (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses) com qui escriu la carta als Reis. La gràcia és que aquesta tampoc cal enviar-la. Només d'escriure-la en qualsevol sistema, inclòs paper i boli, saps que tard o d'hora els arribarà, ni que sigui escanejada. El cas d'Edward Snowden ha destapat l'abast de l'espionatge institucional. (L'entrada a Wikipedia d'aquest administrador de sistemes desaparegut a Hong Kong després d'abandonar la xicota a la bella illa hawaiana d'Oahu creix cada minut que passa). L'orwelliana sensació que ens controlen tothora és més actual que mai. Les revelacions sobre el programa PRISM fetes a The Guardian i The Washington Post són una evolució interessant de l'estrèpit causat per Julian Asange amb Wikileaks des de 2006. Snowden ha estat més selectiu a l'hora de tractar la informació i no ha prescindit pas dels mitjans de comunicació tradici…

Viure en pecat

Els catalans vivim en pecat. Quan, el novembre de2000, vaig començar a escriure rum-rums, estàvem en plena guerra de les xapes (Aznar dixit). El tercer rum-rum que vaig publicar (aquest d'avui és el 1581) al·ludia a l'arribada als carrers de Barcelona dels primers vehicles amb matrícula BCN. La nova normativa, a banda d'eliminar tot vestigi d'origen geogràfic a les matrícules per evitar operacions catalanitzadores com l'agironament (de GE a GI), també va eliminar les vocals. Això impedia malsonàncies escatològiques (CUL, ROT, PET) i d'altra índole (CIU, ERC, CAT), però no pas d'altres exabruptes (FCB, LSD, PSC). En aquells temps preprocessionals la batalleta de les xapes va provocar que es constituís la plataforma DesmarCA'T en defensa de la identitat vehicular. Es van distribuir, amb fortuna desigual, milers d'enganxines amb el CAT sobre fons blau i sota corona d'estrelles. Després, la pesantor dels dies i la irrupció del burro català van apai…

“Call me Jordi”. Puntí al Financial Times

Imatge
Jordi Puntí viu un moment dolç. La publicació de Maletes perdudes a Anglaterra ha estat molt ben rebuda, tal com indiquen dos primers símptomes. En primer lloc perquè ha merescut l’atenció d’un diari tan prestigiós com el Financial Times, que li ha dedicat una extensa ressenya. En segon lloc perquè Lost luggage, publicat per Short Books, una editorial independent de Londres, ha suscitat tan interès que Jordi Puntí ha estat convidat a llegir un fragment de la seva novel·la a la British Library, en el marc de la Nit de la Literatura Europea.

Organitzada per la European Union National Institutes for Culture, la Nit de la Literatura Europea ha acollit vuit escriptors europeus de primer nivell. L’austríac Norbert Gstrein, l’eslovè Miha Mazzini, el belga Erwin Mortier (autor d’una novel·la magistral, Marcel), la turca Ece Temelkuran, el txec Jáchym Topol, l’alemanya Birgit Vanderbeke, l’holandès Frank Westerman, i Jordi Puntí.

Enguany la Nit Europea estava comissariada i presentada per Rosie…

Ja no vaig a la discoteca

Imatge
¿Daft Punk? D’acord, parlem-ne. Dies enrere, una amiga va escriure aquesta frase a Facebook: “Alcem la copa als estels i cantem: ‘Com la llegenda del Fènix, tot acaba com comença i el que, giravoltant, sosté el planeta és la força dels inicis”. Semblava que cités un text antic, un atac hedonista, però en realitat eren els primers versos de la cançó Get lucky. L’anècdota em va fer adonar que ara mateix Daft Punk ho té tot a favor per ser la cançó de l’estiu.

Random access memories, el seu nou disc, és un repàs curiós a les múltiples formes de la música de discoteca i electrònica dels anys 80. Entre d’altres hi participen Giorgio Moroder, que va produir grans cançons de Blondie o de Donna Summer, i les guitarres rítmiques de Nile Rodgers, pare dels èxits de Chic. Però jo també hi veig detalls lírics d’Alan Parsons Project, excursions a la simpatia maníaca de Hall & Oates, melodies de Todd Rondgren i fins i tot aquells sintetitzadors tan monòtons que se sentien de fons als concursos d…

Per fi, Pedrals

Si parlem de Josep Pedrals la fi no pot ser res més que una lletra. La lletra grega que acaba de clavar a la seva solapa d'elegància desmarxada el joier Manel Capdevila i Coral. Pedrals és un dels poetes més versàtils (i verbívors) de les lletres catalanes i el premi que li acaben de concedir un dels premis més insòlits del panorama: la Lletra d'Or, que es concedeix en un sopar informal i consisteix en una insígnia d'or lliurada per un joier de la família Capdevila. Es premia, poca broma, el millor llibre de l'any escrit en català, sense distinció de gèneres. Pedrals l'ha rebut per la seva última obra publicada: Romanço d'Anna Tirant (labreu), una veritable mostra de l'evolució paralírica d'un poeta que molt abans de publicar el primer llibre ja havia recitat pertot. Aital Lletra d'Or és una joia creada per Manuel Capdevila i Massana l'any 1956, quan nou amics escriptors es van conjurar per premiar cada any l'autor de la millor obra de lite…

Desficaci?

Veig per Youtube el comiat d’un dels periodistes valencians afectats per l’ERO de Ràdio Televisió Valenciana. Es diu Xavi Alberola i fa dues dècades que retransmet els partits de pilota, adjectivada a voltes valenciana per diferenciar-la de la pilota basca. La pilota es juga al carrer o en recintes específics denominats Trinquets. No hi entenc gens, però pel poc que en sé em sembla un d’aquells esports que qualsevol país normal hauria exportat amb orgull per singularitzar-se en la promoció exterior. Em dol que un ciutadà del Principat tingui tan poca informació sobre la pilota valenciana com, ja posats, sobre les curses de trotons a l’hipòdrom de Manacor. La qüestió és que Alberola va aprofitar l’última connexió abans de ser acomiadat per denunciar la gestió que ha menat a aquest atzucac. De la boca del cronista Alberola només van brollar dos mots per qualificar la situació actual: “la ruïna i el desficaci”. El terme desficaci és ben viu al País Valencià i equival a disbarat. El seu c…

Ballbè o la dona que cau

Imatge
Una vegada més algú ha denunciat la cultura del ha! ha! ha! que domina impunement el nostre país. Tot és barrila i frivolitat. I ja n’hi ha prou. Engegues el televisor i en lloc d’un debat amb professors universitaris et fan Polònia (aquest programa satíric és un dels problemes més greus que tenim, ens desprestigia arreu del món: en els congressos internacionals els convidats estrangers eviten entaular conversa amb els catalans).
A Núvol, el crític Joan M. Minguet retreu a Bibiana Ballbè (ell escriu Ballbé contra vent i marea) haver-se convertit en símptoma d’aquesta cultura de la riota. A Minguet no se li ha posat bé que l’hagin contractada com a col·laboradora del Centre d’Arts Santa Mònica per “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”. Per a ell sols hi ha una manera de transmetre la cultura:“necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació”. Una mica per osmosi, com …

Dalí vist com Salvador temós

Quan Joan Coromines deia que la llengua és un arxiu de memòria històrica es referia al poder evocador de les paraules, que sovint actuen de neurotransmissors. Fa poc he topat amb un cas que ho corrobora. Una paraula que mai abans no havia sentit  em va projectar a una època. Era a Ciutadella de Menorca, a la Casa de Cultura en què s'ha transformat l'antiga escola de Sa Plaça. M'hi havia convidat l'escriptora menorquina Maite Salord, que coordina el grup de lectura Plaça de Lletres. Cada mes llegeixen un llibre, triat per votació entre els membres del grup, i es reuneixen a comentar-lo, si pot ser amb l'autor. El dissabte 1 de juny hi vam comentar Plans de futur. Com que les famílies figuerenques Sunyer i Carbona, protagonistes de la novel·la, van tenir una relació molt estreta amb els Dalí, algunes de les preguntes van anar en aquesta direcció. Entre d'altres, va sorgir el tema de l'obsessió de Salvador Dalí pel doble, derivat del que en podríem dir la seva…