Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2013

3-D, la dimensió previsible

Imatge
Fa poc vaig anar a veure Iron Man 3 en 3-D, valgui la redundància. I al cap de dos dies El gran Gatsby. També en 3-D. Com que m’havia fet la idea que no veia una adaptació de la novel·la de Scott Fitzgerald, sinó una extravagància lluminosa de les de Baz Luhrmann, em vaig trobar exactament la mena de distracció que m’esperava. Quan vaig sortir del cine, però, em vaig adonar que ara ja en tinc prou. Per mi això del 3-D ha deixat de ser un reclam i s’ha convertit en una nosa.

D’ençà que es van posar de moda a Hollywood, fa set o vuit anys, dec haver vist una desena de pel·lícules amb les ulleres fosques. En totes s’hi podia resseguir un mateix patró: escenes espectaculars en què el protagonista queda penjat del buit, persecucions, objectes que surten de la pantalla i passen pel teu costat a gran velocitat, una plaga d’insectes que envaeix l’atmosfera, etcètera. Quan l’escena vol ser romanticota, el truc són les fulles que cauen dels arbres i s’emporta el vent, els flocs de neu que sobre…

Donar un bon cel

Imatge
“Jo pensava: Ara li donaràs un bon cel, ara estarà bé. Perquè la veies que estava agonitzant i després jo l’ajudava a morir”, he sentit per Catalunya Informació que ha declarat Joan Vila, l’acusat d’onze assassinats a La Caritat d’Olot. Ell mateix sospesava qui agonitzava i qui no, quan potser només malvivien amb dolors forts i no es valien per ells mateixos. Almenys espero que estiguessin prostrats en un llit, no és lògic donar un bon cel a un individu que se’n va cada migdia a prendre’s un whisky a la cocteleria de la cantonada.
Deixant de banda els probables transtorns mentals de Joan Vila, crec que convivim amb una idea banalitzada, domèstica i senzilla de l’eutanàsia. Que no m’interpretin malament els partidaris del testament vital i l’eutanàsia activa, el que dic és un concepte devaluat del que ells defensen. Davant de la decrepitud i el dolor, quan tot apunta que el malalt no se’n sortirà o sobreviurà penosament, una reacció molt comuna és la de proporcionar-li una bona mort am…

L'altra cua del súper

Les notícies de l'alta muntanya barregen últimament proeses, reptes, accidents i rescats. Som a la temporada alta, ja em perdonaran la redundància, i els alpinistes aprofiten per atacar vuitmils a l'Himàlaia. Els mitjans de comunicació es fan ressò de l'activitat alpinista d'elit. Més enllà de l'èpica nívia destaca una creixent dèria col·leccionista. Es veu que cada cop hi ha més escaladors que volen completar el carnet de vuitmils, una cursa de fons per etapes que pot durar anys. I d'altres que dediquen les llargues hores d'ascensió i les vetllades interminables al campament base a imaginar reptes prou mediàtics per generar titulars a peu pla. Me n'invento un a tall d'exemple, que per alguna cosa sóc novel·lista: durant set anys seguits passar el dia de Sant Fermí a 7777 metres exactes tot filmant un reportatge de 77 minuts en pla seqüència mentre els altres sis membres de l'expedició reciten el número 7777 en 77 llengües diferents. Potser cal…

Beguda, Borratxo, Sobri

Imatge
Beguda. El cap de setmana passat, la Paula White, la presentadora d'un programa de ràdio local de la BBC, va decidir acomiadar-se dels seus oients –es tractava del seu últim dia en aquella emissora– en un estat d'embriaguesa. Cosa que va intentar negar tot cridant: “He pres un parell de copes, però no estic pas borratxa!”, abans d'amollar una rialla hienesca seguida d'un silenci incòmode (perquè havia oblidat com funcionava el seu equip tècnic). El comportament de la senyora White encaixava perfectament dins una llarga tradició angloamericana de gent coneguda que de tant en tant surt visiblement èbria als mitjans de comunicació. Borratxo. Als anys 70, vaig conèixer una noia que treballava en un departament de la BBC que es deia Hospitalitat, la feina de la qual consistia a donar als convidats als programes d'entrevistes tant de licor com els venia de gust, a fi que se sentissin mésrelaxats davant les càmeres. No era estrany, doncs, que actors i actrius que ja tenie…

Colominen Pis

L'estàtua més coneguda de Brussel·les té una bufeta prodigiosa que mai no acaba de buidar-se. És el Manneken Pis, un pixaner de bronze, dret malgrat tenir la mida d'un nadó (61 centímetres), que va despullat i s'agafa el penis amb una mà per pixar tan lluny com pot. La versió de bronze de l'estàtua data de 1619, obra de l'escultor barroc Jérôme Duquesnoy. En certes localitats de la costa catalana el podrien agafar com a símbol del turisme de borratxera. L'única vegada que he estat a Brussel·les vaig acostar-m'hi i me'l vaig trobar disfressat de víking, amb banyes i tot. Això sí, els pantalons tenien un tall estratègicament situat que permetia treure-hi la mà i el membre per pixar de gust. Recordo que vaig comprar un munt de pixaners de xocolata en una pastisseria que hi ha al davant i que em van explicar que el disfressen sovint. Es veu que a finals del segle XVII un governador li va fer fer un vestidet i des d'aleshores que no paren de regalar-li r…

App i Cultura

Quan la tele analògica va deixar pas a la digital els seus promotors es van omplir la boca d’interactivitat. El comandament a distància, pronosticaven, es transformaria en un teclat que permetria la intervenció de l'espectador. Del push passaríem al pull, veure la tele equivaldria a participar-hi i la programació es diversificaria. Mentida. La TDT és com l'analògica amb perill de pixel·lació. El comandament només serveix per fer zàping i de diversificació no cal ni que en parlem. Més que la interactivitat, la TDT ha fomentat la interpassivitat, exemplificada en les rodes de premsa plasmàtiques de Rajoy. Però en canvi als salons de les cases han aparegut uns teclats alternatius que van en la línia de la interacció. Cada cop hi ha més gent que mira la tele amb una pantalla tàctil sota els capcirons dels dits per comentar el que veuen a la pantalla de plasma. Alguns debats, gales o competicions esportives només són digeribles combinats amb els comentaris a Twitter. El món paral·l…

Londres i el cafè de les cinc

Imatge
Dies enrere vaig participar en una taula rodona a la Biblioteca Britànica de Londres sobre literatura i traducció. Resulta que els editors britànics publiquen molt pocs llibres traduïts i aquesta falta de diàleg amb les altres cultures preocupa a la universitat. Durant el debat algú es va qüestionar si existeix una “literatura europea”, és a dir, una connexió entre les diferents tradicions que, sense que perdin la personalitat pròpia, transmeti una idea comuna d’Europa. Després de discutir-ho, vam estar d’acord que la resposta són precisament les traduccions. Gràcies a elles, en part, podem conèixer millor les altres realitats europees —i potser per això els britànics tenen la sensació de quedar-ne al marge.

Ja em perdonaran la referència personal, però en el debat hi ressonava una de les qüestions que aquests dies afecten la vida política britànica. El primer ministre, David Cameron, ha donat suport a una proposició de llei per a un referèndum, el 2017, sobre la permanència o la sort…

Se'n van anar, en un dia molt clar

Imatge
Cada matí, a Catalunya Ràdio, hi radien un anunci d’una agència de viatges d’uns grans magatzems que vostès coneixen bé. No cal dir-ne el nom. Es van fundar a Madrid el 1940 i ara estan presents a moltes ciutats de la Península. També a Lisboa i a Porto, però no a Logronyo. Com que en aquests moments hi ha un lector de Cerdanyola que es pensa que és el Sepu, ha de saber que el Sepu va tancar el 2002.

A l'anunci, un home i una dona es preparen per anar-se’n de vacances. L’home repassa què s’emporten: “Maletes?”. I ella fa: “Hi són!”. “Banyadors?”. “Hi són”. Així, una estona. Fins que ell pregunta, com si res: “El nen?”. I els dos criden alhora, desesperats: “El nen!”. Així ens expliquen que se l’han deixat a casa o dins del cotxe o en qualsevol altra banda. No és el gag més original i divertit del món però mentre t’ensabones els dits dels peus fa el fet.

Els últims dies, l’anunci ha patit una variació i l’home i la dona ja no criden “El nen!”. L’home enumera què porten (ara també un …

De franc i fora d'hora

L'èxit esclatant de la nit dels museus admet diverses lectures. D'entrada cal felicitar-ne els promotors per la seva gran capacitat de convocatòria. Mobilitzar més de cent mil persones a Barcelona no és a l'abast de gaires altres iniciatives culturals (ni esportives). Enguany l'atzar ha fet que la nit dels museus coincidís amb els X Games dels saltirons acrobàtics, rebatejats pels mitjans de comunicació com els Jocs Olímpics dels Esports Extrems amb aquella mateixa alegria amb què alguns parlen del Nobel dels naps o els Oscars de les cols. Mentre els uns basen el seu indubtable reclam en la màxima circenca del més-difícil-encara i no estalvien en mitjans per aconseguir-ho, els altres s'han limitat a proposar dos petits canvis de cost reduït: obrir els museus de franc i obrir-los fora d'hora. Any rere any es demostra l'encert del seu plantejament. Dissabte a mitjanit l'exposició sobre Georges Méliès al Caixafòrum estava més concorreguda que la Rambla i p…

Del punk a l’alta costura

Imatge
Una de les consignes que el moviment punk va transmetre fa 40 anys era que no hi havia futur. Ara, no se sap si per contradir o per confirmar aquell sentiment nihilista, el museu Metropolitan de Nova York dedica una exposició a la moda que va sorgir d’aquell impuls anàrquic. Punk: chaos to couture vol mostrar el salt mortal que va de la moda caòtica al negoci de l’alta costura a través d’un centenar de maniquins que porten dissenys més o menys punkis. De fons, per donar ambient, uns quants vídeos i una banda sonora feta de Sex Pistols, Ramones i altres grups que van sorgir dels dos focus principals de l’escena punk: Londres i Nova York.

L’exposició ha estat curada per Andrew Bolton, que fa uns anys ja va aconseguir un gran èxit amb la retrospectiva dedicada al dissenyador Alexander McQueen. A primera vista és una mostra ben muntada i que sap treure partit de la parafernàlia punk, tot i que enlloc no hi ha cap referència a les drogues i excessos que li eren connaturals. Hi anirà molta…

Currikulele esperançador

Un dels últims fenòmens virals autòctons és el currículum cantat del jove periodista alacantí Enzo Vizcaíno. Aquest estudiant de Petrer ha musicat el seu currículum, n'ha enregistrat una versió interpretada amb ukelele al metro de Barcelona i l'ha penjada al blog creiaqueeramosamigos.com. La cançó comença: “Licenciado en Periodismo/ y un diploma de posgrado/ que he traído aquí doblado,/ por si usted lo quiere ver...”, repassa els seus coneixements i la seva experiència laboral en contractes escombraria i acaba oferint els seus serveis: “No echen mano al monedero,/ no vengo a pedir dinero./ Aunque quizá usted, un amigo o un familiar…/ Necesita un periodista, guionista,/ escritor o redactor, /músico compositor…” El video està tenint una gran repercussió a la xarxa, amb milers de visites. Segur que la petita dosi de fama endolcirà les incerteses de l'Enzo, extrapolables als joves de la seva generació i potser li obrirà alguna porta. La lectura amarga del seu cas és l'evi…

Luisa, Fernanda, Rudi

Imatge
Luisa. L'altre dia estava escoltant Everybody knows(1988) de Leonard Cohen a tot drap quan, de cop i volta, em va semblar que la seva lletra –talment profètica– descrivia a la perfecció l'època de prosperitat més aviat minsa (i plena de discursos oficials no del tot transparents) que ens ha tocat viure actualment. Tot seguit, doncs, us ofereixo una versió adaptada, escurçada i fins i tot un pèl malmesa d'Everybody knows que, malgrat tot, donarà una idea, espero, de la idoneïtat d'aquesta cançó com a comentari contemporani. Fernanda. “Tothom sap que les cartes estan marcades/Tothom juga amb els dits encreuats/Tothom sap que la guerra s'ha acabat/Tothom sap que l'han perdut els bons/Tothom sap que la lluita va ser desigual/Els pobres no deixen d'empobrir-se/Els rics no deixen d'enriquir-se/Així són i estan les coses/Això ho sap tothom./Tothom sap que el vaixell fa aigües/Tothom sap que el capità li ha mentit/Tothom se sent més que fotut/Com si el seu gos (…

Enardir més lectors

Mathias Enard viu i escriu a Barcelona. En francès. És un home discret, que ha participat en diverses revistes culturals, un ecosistema en perill de mort pel xoc de dos trens culturals anomenats producció i consum. Enard ha anat teixint una obra novel·lística en francès traduïda al castellà i al català. Des de la multipremiada Zona (2009), que les seves obres arriben cada cop a més lectors. Una de les virtuts d'Enard és que no es repeteix ni resulta gens previsible. Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (2010) és una estilitzada novel·la breu que recorda el Baricco de Seda. Michelangelo Buonarroti fuig del Papa i desembarca a la cort del soldà Baiazet II de Constantinoble per dissenyar un pont que el seu gran competidor, Leonardo da Vinci, no ha estat capaç de fer. En canvi, L'alcohol i la nostàlgia (2011) és un guió radiofònic travestit de novel·la que aconsegueix transmetre el vertigen de la gran narrativa russa. Un llibre de títol txèkhovià que remou aigües pr…

Gilda?

A Sant Feliu de Codines la gent gran encara recorda el nom de la seva llepolia favorita: la gilda. Una gilda vindria a ser un caramel pla amb bastó, allò que també anomenem piruleta. Els estudiosos de l’etimologia no han trobat un rastre gaire precís de la piruleta, de manera que fan una d’aquelles piruetes verbals tan suggerents i diuen que prové de pirulí, “mot de creació expressiva enllaçat amb el castellà pirulo (botija), el francès pirouette (baldufa) i l’italià dialectal prillare (brillar i giravoltar)”. Els codinencs, en canvi, ho tenen molt més clar: la seva gilda prové de la pel·lícula homònima de 1946, dirigida per Charles Vidor i protagonitzada per Rita Hayworth i Glenn Ford. Obnubilats pels guants (i la mítica cleca) de l’actriu, potser mai no ens hem fixat en els caramels empalats, però es veu que en surten. De seguida que ho expliquem ens tuiteja un teleespectador menorquí amb la notícia que a Menorca també anomenen (o anomenaven) gildes les piruletes. I un altre ens diu…

Sèneca, Dante, Monty Python

Imatge
Dilluns em vaig il·lustrar amb opinions de dotze creadors, en aquest rotatiu, sobre les línies vermelles de la cultura. Tornem-hi amb les línies vermelles. A la meva escola, la línia vermella estava dibuixada al terra de la classe de música, en forma ovalada, i els nens la resseguíem al compàs del piano que tocava la senyoreta Fina. Per potenciar el sentit del ritme, l’equilibri i anar practicant per quan d’adults ens escapéssim de la Model. Si sorties de la línia, ja per una psicomotricitat deficient o perquè feies el ruc amb ganes, et castigaven sense cultura (la musical, si més no). Allò sí que era una línia vermella. Des de Carles Duarte, Carme Riera, Màrius Serra a Carles Santos, molts es planyien, acusaven, s’indignaven amb el govern. Com que he arribat a la cinquantena i cada dia que passa em queda menys temps (l’esperança de vida en els homes és més baixa, he fumat, he inhalat cola i a les benzineres respiro fondo), se’m fa muntanya amunt disgustar-me gaire. Fins i tot miro de …

Futbol i objectius

El món del futbol és un dels àmbits públics amb més exposició mediàtica. Potser per això plana una certa saturació ambiental que contrasta amb l'interès creixent dels seguidors més insaciables. El gran nombre d'èxits esportius en pocs anys han fet de Barcelona una ciutat instal·lada en la repetició de rituals futbolístics. En aquest sentit s'agraeixen les novetats, com per exemple que hi hagi culers a Canaletes després d'un Espanyol-Madrid que acaba en empat. És com si tot passés una mica fora de lloc. Certament, enguany la deslocalització ha estat un factor important, amb un Tito Vilanova dirigint l'equip des de Nova York en un tram vital de la temporada i un Leo Messi suplent per sorpresa assistint des de la banqueta a la desfeta contra el Bayern. La memòria blaugrana encara recorda les dues lligues de Tenerife, però en aquelles dues ocasions el Barça va esperar la notícia amb els auriculars de ràdio a l'orella i els peus falcats a la gespa del Camp Nou. Com…

Burt Bacharach fa memòria

Imatge
Demà el músic i compositor Burt Bacharach fa 85 anys i té moltes coses per explicar. El setembre passat va morir el seu lletrista de tota la vida, Hal David, l’home que va posar paraules a cançons tan memorables com Say a little prayer, One less bell to answer o The look of love. És probable que aquella mort tan propera el posés en alerta i ara acaba de publicar unes memòries amb títol de cançó: Anyone who had a heart. Hi repassa la vida i la música, des del nen que estudiava piano i feia veure que no era jueu perquè va créixer en un barri catòlic, fins a les col·laboracions amb Elvis Costello o Mike Myers.

Dilluns passat, Bacharach presentava les memòries en una de les llibreries de Barnes & Noble a Nova York i, com que jo era a la ciutat, i m’agrada la seva música, em va semblar que hi havia d’anar. La trobada va recordar-me que Bacharach sempre ha tingut un públic molt heterogeni: del compositor de jingles que una vegada va coincidir amb Liza Minnelli al fan japonès amb ulleres …

De lloros i llorers

El cas del segrest decennal de tres noies a Cleveland té una derivada menor de caire lingüístic. Als detalls morbososque sorgeixin sobre l’autodefinit “depredador sexual” Ariel Castro, cal afegir dos noms: Charles Ramsey i Ángel Cordero. Ramsey, un home negre que treballa de rentaplats en un bar de l’extra-radi, ha sortit a tots els mitjans de comunicació explicant com va alliberar les segrestades. La seva espontaneïtat l'ha transformat en un heroi nacional, tot i les ombres que enterboleixen el seu passat, en forma de tres sentències per violència domèstica i estades a la presó per aquests i altres càrrecs. Cordero, en canvi, no havia sortit enlloc fins que la bèstia mediàtica no ha furgat més enllà de la immediatesa i ha descobert que en realitat va ser ell qui va fotre avall la porta per la qual va poder fugir Amanda Berry just abans de trucar la policia des del telèfon d'un veí dels Castro, Wintel Tejada. Però Cordero, un dominicà de 32 anys, no parla gota d'anglès, i…

Necessites un VOSC

L'empresari Rafael Dalmau aposta per la reobertura d'un cinema amb quatre sales d'exhibició a la Diagonal. Es tracta del Boliche, que només portava tres anys tancat però, pel que sembla, tenia les instal·lacions tan deteriorades com si l'esperit de Godzilla s'hagués passejat cada nit pels patis de butaques. La notícia, ja prou remarcable en època de tancaments, encara té una altra peculiaritat que la fa del tot única. El Boliche exhibirà pel·lícules en versió original subtitulades en català. Un fet diferencial que, en ser aplicat sistemàticament a totes les pel·lícules, singularitzarà l'oferta d'aquestes sales. Ningú més no ho fa, ni a Barcelona ni enlloc. Segons Dalmau, a diferència del doblatge, el cost de subtitulació d'una pel·lícula és assumible, d'uns mil euros, i per això s'ha plantejat realitzar-ho sense cap mena d'ajuts oficials. Si l'oferta del Boliche és, com sembla, atractiva, la iniciativa pot posar en entredit uns quants l…

Babau, Lector, Admirador

Imatge
Babau. Quan encara no havia tombat la trentena, tenia Josep Maria Espinàs classificat –i potser no era l'únic lector de la meva edat que ho feia aleshores– com un escriptor innocu, en el sentit que considerava que era un d'aquells autors l'obra dels quals deixa el lector del tot intacte, sense haver-lo ni commogut ni fet riure ni xocat ni fet pensar ni res. És més, confesso que, havent llegit El nen de la plaça Ballot en diagonal, em vaig enfadar tant amb l'aparent insipidesa d'aquesta memòria de la infància que el vaig aprofitar per falcar un sofà que anava coix. Lector. No va ser fins que vaig llegir les primeres novel·les d'Espinàs que em vaig adonar de fins a quin punt havia malentès i malinterpretat les qualitats (i intencions) literàries d'aquest autor: aquestes històries, ubicades en els anys cinquanta, impacten d'una manera desconcertant, amarades com són d'un realisme sorprenentment indeleble (en una d'elles –crec que Com ganivets o flam…

Tot Pedrals fa paret

Imatge
Fa aquella angúnia repetir el que tothom comenta de Josep Pedrals, que és un jove poeta, com si anunciessin la Setmana Jove d’El Corte Inglés: moda texana, sonets agosarats, alegria poètica, etc. Entesos, Pedrals neix a Barcelona el 1979, i què? És l’any que s’inaugura la nova depuradora del riu Besòs. Quan a algú l’etiqueten com poeta jove, s’està apel·lant d’una manera solapada a la condescendència, el paternalisme, és nova saba, el xicot promet, ja veurem més endavant, esperem a comprovar si m’elogia a mi per jo elogiar-lo a ell, etc. A Pedrals no li calen aquestes crosses convencionals i immundes: en aquests moments (i és mig matí) ja és un poeta excepcional. Es podria morir ara mateix d’un còlic miserere (tampoc no cal) que ens deixaria uns quants llibres de poemes de primera magnitud: el duet constituït per El furgatori (a Ed. Labreu, 2006), un dietari poètic d’un individu de nom Quim Porta, i El romanço d’Anna Tirant (a Ed. Labreu, 2012), una conversa del tal Quim Porta amb Pe…

Veritat de la bona

Imatge
D’entre els que abans, tot fullejant el diari de bon matí, donàvem un cop d’ull a l’horòscop, som molts els que ho hem substituït per la frase del dia de l’Any Espriu que es publica a la segona plana de l’Ara i radien també per Catalunya Ràdio. Vegem la frase espriuenca del dia d’ahir: “Les actituds mentals obcecades donen pas sense trigança a fets sense remei”. Només s’hi ha d’afegir: “Obre’t a nous horitzons”. O bé: “Un mal dia per als canvis”.També em va cridar l’atenció aquesta altra frase del dia, publicada el 12 d’abril: “Aquest demà que ja és resplandor cristal·lina d’alba”, que és una manera poètica i subtil de dir “Coneixeràs l’home dels teus somnis”. No és gaire distant, el to, ja que sovint els horòscops estan redactats per poetes encoberts que pugnen per donar a conèixer la seva obra poètica a través dels dotze signes del Zodíac.
Cada matí, a la ràdio, sentim la veu revellida de Salvador Espriu que ens arenga solemniós: “Direm la veritat sense repòs”. Ho deuen haver sentit …

Évole, en aquest cantó del mirall

Imatge
Ara fa vuit dies, dilluns al matí, tothom parlava del somriure encartonat i sardònic que exhibia Juan Cotino, el president de les Corts valencianes, mentre es negava a respondre a Jordi Évole. El nivell d’indignació a les xarxes socials era el de les grans ocasions, els adjectius volaven con fletxes. Com ja ha passat altres vegades, el programa Salvados que emet La Sexta va aconseguir uns índexs d’audiència molt bons. Més de 3.3 milions de persones van seguir el reportatge sobre l’accident del metro de València del 2006 i el tracte que van rebre els familiars de les víctimes. L’exercici periodístic va ser notable i, un cop més, es va demostrar que Évole sap treure partit del seu perfil mediàtic per acostar-se a les altes instàncies i tocar nervi. Ha arribat a aquell punt en què, per una qüestió d’imatge, els protagonistes saben que és millor atendre’l i fer veure que li fas cas (encara que ell els qüestioni i els deixi en fals) que no pas evitar-lo. De tota manera, després de veure c…

Sherlock Bartleby

Divendres Ron Nixon publicava al New York Times un reportatge sobre l'última oficina de correus estatudinenca dedicada a les “operacions de conversió de dades”. Aquest rètol altisonant vol dir que intenten desxifrar les adreces que figuren als sobres rebutjats per la mala lletra del remitent. La classificació de les cartes està mecanitzada, però moltes trameses resulten il·legibles. Llavors el sistema escaneja l'enigma cal·ligràfic i n'envia la imatge ampliada a un d'aquests centres perquè funcionaris experts la desxifrin en pocs segons. Es veu que en 1997, el moment de màxim esplendor del sistema, hi havia 55 plantes de desxiframent d'adreces gargotejades. Ara només són dues i el setembre l'única serà la de Salt Lake City que visita el periodista. Hi treballen 700 desxifradors. A diferència del mític Bartleby de Melville, que treballava en una oficina de cartes no reclamades, aquí el 95% de cartes cal·ligrafiades acaben fent via cap a la seva destinació. Sempr…

El rostre del gran Gatsby

Imatge
Sovint, quan s’estrena una pel·lícula basada en una novel·la, es produeix a les llibreries un fenomen curiós: l’editorial treu el llibre amb una nova coberta que reprodueix un fotograma de la pel·lícula, si pot ser amb la imatge dels protagonistes. Un exemple nostrat és l’èxit als cines de Pa negre, d’Agustí Villaronga, va rellançar l’edició de butxaca de la novel·la d’Emili Teixidor. I entre altres títols recents amb el mateix destí hi ha dues bones novel·les: La vida de Pi, de Yann Martel, que es va reeditar després del film d’Ang Lee, i El atlas de las nubes,de David Mitchell, adaptada pels germans Wachowski i Tom Tykwer.

Quina forma de promoció més estranya, això de posar la pel·lícula a coberta. Em sorprèn que algú es compri un llibre precisament perquè se n’acaba d’estrenar l’adaptació cinematogràfica, i també em costa d’imaginar l’altra possibilitat: que, havent vist la pel·lícula, algú decideixi llegir el llibre que la va inspirar. Els camins que porten a la lectura són mister…

Pintar la història

Es diu que els vencedors escriuen la història. La carta de presentació de Pepe Serra com a nou director del MNAC demostra que també la pinten. L'operació que suposa l'exposició i llibre del quadre La batalla de Tetuan de Marià Fortuny resulta molt interessant. D'entrada, perquè és un dels grans quadres de l'art català del segle XIX, però també perquè exemplifica d'una manera diàfana el polisíl·lab amb què més gestors culturals s'han embarbussat en els últims temps: la multidisciplinaritat. Fortuny va fer aquesta pintura de gran format per encàrrec. Tenia vint-i-dos anys quan la Diputació li va encomanar una obra sobre la guerra del Marroc, en la qual molts dels nostres rebesavis van ser carn de canó. Fortuny es va passar tres mesos al nord d'Àfrica. No va ser a la batalla de Tetuan però va prendre apunts del natural a la de Wad-Ras i va comptar amb suport fotogràfic i figurants, un veritable antecedent del que serien les produccions cinematogràfiques al seg…

Abarnegar?

A Santa Coloma de Queralt trobo viu un sinònim d’escarnir i de difamar: abarnegar. Si algú t’abarnega és que t’assenyala amb el dit per deixar-te com un drap brut. Un colomí m’assegura que d’això que tothom en diu escrache ell en diria abarnegar. Als diccionaris generals hi figura l’adjectiu abarnegat, però sense el salt de l’aspecte físic al moral. El DIEC en recull dues accepcions: 1) De baixa qualitat i 2) Mancat de mitjans, cura o distinció. El GDLC hi coincideix, tot afegint a la segona un sol mot: deixat. Els exemples són idèntics als dos diccionaris: 1) És un espectacle abarnegat i 2) En Pau va molt abarnegat. Pel que fa a l’origen etimològic, el GDLC el fa derivar del verb abarganyar, que vol dir malmetre. D’abarganyat, doncs, hauríem passat a abarnegat. No costa albirar-hi una certa contaminació del verb negar. Però a Santa Coloma de Queralt van més enllà i arriben al menyspreu inherent a l’escarni, tal com sí que recull l’Alcover-Moll en tercera accepció: “malfamar, parlar m…

Coses que fem al carrer

En el debat sobre l'escarni sovint s'oblida que el carrer és espai públic i que hi passen moltes coses que ens incomoden. Quan viatgem n'hi ha prou de passejar-se pels carrers per obtenir una informació preciosa sobre la societat que visitem. Als carrers d'Orient, per exemple, munten els fogons d'un restaurant sota un fanal i una zona comercial en un aparcament. En d'altres latituds els carrers no estan tan plens, i segons on tenen qui en vigila amb zel reglamentista cada centímetre quadrat. De gent, però, sempre n'hi ha. Gent en actituds i disposicions diverses: drets, asseguts, en moviment... Aquests éssers fan coses i les coses que fan també ens donen molta informació i desconhort. Els sedents són els que sempre han tingut un repertori més ampli d'activitats a l'aire lliure. Asseguda en un banc o a la terrassa d'un bar, la gent llegeix (el diari o fins i tot llibres), xerra, menja, beu, fuma, juga, escriu o bada. Hi ha variants més o menys ex…