Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2013

L’oracle de Google Instant

Imatge
Si em feu definir què és un algoritme, la meva resposta no passarà d’un balbuceig infantil. En canvi, sí que sabria explicar que la vida dels algoritmes és més feliç i plena des que hi ha internet. Els programes de cerca com ara Google es basen en aquestes fórmules per afinar cada cop més les respostes, per això existeix la funció Google Instant: comences a apuntar una frase al buscador i de seguida et suggereix com acabar-la, basant-se en els milers de consultes que els altres han fet abans que tu. El mètode és fiable, diuen a Google, perquè congreguen gairebé el 90 per cent de les cerques a internet i les analitzen per preveure què és el que busquem.

Aquest control exhaustiu de les nostres dades és molt inquietant, però també pot ser una eina útil. A través d’una cosa tan arbitrària com els suggeriments de la màquina, podem descobrir quins són els interessos de la majoria de ciutadans. Per exemple, respecte dels nostres polítics en plena crisi. Dissabte al matí vaig buscar “Artur Mas…

Potser no cal que neixin flors a cada instant

Imatge
Ahir a la nit, tot mirant Àgora de TV3 a casa meva i amb una manta de quadres escocesos a la falda, vaig experimentar aquella paramnèsia més comunament coneguda sota el nom de déjà-entendu, que és un déjà-vu auditiu: sents algú dient unes paraules i t’assalta la sensació momentània que ja l’havies sentit dient el mateix anteriorment, en alguna altra ocasió que no pots acabar de concretar. És aquesta una pertorbació molt freqüent sentint les declaracions de la diputada Carme Chacón, que ella sola és garant de la unitat de la pàtria. No s’entén com l’Ajuntament d’Esplugues encara no l’ha nomenat filla predilecta i no li ha dedicat una estàtua eqüestre a una rotonda.
Vaig patir el transtorn descrit escoltant Miquel Sellarès a Àgora quan defensava que la Generalitat actual i un futur estat català haurien de disposar d’un servei d’intel·ligència propi. “No podem anar amb el lliri a la mà”. On havia sentit jo abans aquell lliri? En quin jardí, en quin parterre? Moments després, em vaig prec…

Escriure un ‘e-book’

Imatge
Aquesta setmana vaig veure l’últim episodi de Girls, la sèrie de televisió que produeix HBO i se centra en les desventures amoroses i laborals de quatre noies de Brooklyn. Hanna, la protagonista que vol ser escriptora, tenia una reunió amb un editor. Ell li lloava els seus assajos i de sobte li deia amb un to paternal: “Escriuràs un e-book”. I ella, ingènua: “¿Escriuré un e.book? ¿Per a tu?”. I ell: “El necessito per d’aquí un mes. No faig broma”. L’escena era hilarant per moltes raons, però la principal, esclar, era la naturalitat amb què tots dos havien substituït el llibre per l’e-book. En aquell context era com si els llibres de paper s’haguessin convertit en una relíquia del passat —com a mínim al Brooklyn més hipster— i l’e-book ja s’hagués guanyat un lloc en l’imaginari dels escriptors i editors.

La farsa era encara més versemblant gràcies a aquell detall inquietant: l’exigència de l’editor perquè Hanna escrivís el text de l’e-book en tan sols un mes. No sé si aquí hi ha cap edi…

Males influències?

Avui serà un mal dia per a un de dos col·lectius tan massius com refractaris: els seguidors del Barça o els del Madrid. Perquè aquesta nit és caixa o faixa. Només hi haurà un vençut i un vencedor. Blanc o blaugrana. Els culers vivim en estat d'entotsolament des del dimecres passat a Milà. El mal no és irreparable, però el color del món que viurem en els dies que falten perquè aquells gasius milanesos ens tornin la visita depén de qui passi l'eliminatòria aquesta nit. Els madridistes viuen entotsolats des de molt abans de Nadal, però s'aferren a una dècima gens nadalenca que els podria redimir de la bilis mourinhista. Aquesta semifinal de Copa amb el Barça la veuen com el tamboret al qual es voldrien enfilar per d'anar a Manchester a pronunciar el poema en veu alta i clara. Entre l'un i l'altre, encara un segon enfrontament al Bernabeu tan poc trascendent que els magnats televisius l'han programat a les quatre de la tarda. Segons com acabi la nit, els uns o …

Cavall, Gropa, Renill

Imatge
Cavall. El 1983, prop de Dublín, un escamot de l'IRA va robar Shergar, el millor cavall de curses de l'època, i el va amagar en un local desconegut. Van demanar uns 47.000 euros de rescat al propietari principal de Shergar, l'Aga Khan. Malgrat tots els intents de la policia –que va recórrer a clarividents i saurins, de tan desesperada que estava– mai no es va poder localitzar el palafrè premiat. A més, com que el líder ismaïlita es va negar a pagar ni un cèntim del rescat, els de l'IRA van acabar matant Shergar amb una metralleta. Gropa. El segrest de Shergar va ultratjar bona part de la població de la Gran Bretanya, on els mitjans de comunicació van dedicar patracols de reportatges a aquest poltre pispat. I fins i tot avui en dia, la copa de Shergar és una de les més prestigioses que es poden guanyar a les curses internacionals d'Ascot. Tot plegat és un indici de la veneració amb què es tracten els cavalls a Anglaterra, la qual explicaria el daltabaix que han pati…

Jugar-s'hi la vida

El cap de setmana del 9 i 10 de març se celebrarà a Mataró el 5è Campionat Mundial de Scrabble en Català. El certamen, organitzat per la Unió Faristolaire, avança així amb pas ferm cap a la primera dècada d'història. És un campionat biennal (no pas bianual). El primer es va celebrar el 2005 a Viladecavalls i posteriorment va passar durant dues edicions per la Fira Jugar x Jugar de Granollers i aquesta serà la segona edició que se celebra a Mataró, amb suport municipal i la col·laboració de la secció maresmenca d'Òmnium. Competiran al voltant de 60 participants de diversos clubs que hi juguen habitualment (Barcelona, Manresa, El Prat, Eivissa, Molins, Matadepera) i el sistema de competició té un nom que remet directament a la pastisseria: suís. Els jugadors d'Scrabble han adoptat aquest sistema de competició prenent els campionats d'Escacs de model i adaptant-lo a les circumstàncies a aquest clàssic dels joc de lletres. Com no podia ser altrament, tractant-se d'un …

Cim o càstig

Dijous, l'espai de documentals del Canal 33 en va emetre un d'excel·lent sobre el multilingüisme: La força de Babel, produït per Joan Úbeda de Media 3.14amb TV3 i TVE. El multilingüisme ens porta a evocar herois poliglots de l'antigor com Mitridates (que en parlava 26 i era immune als verins), personatgesGuinness com el cardenal Mezzofanti (que en parlava un centenar) o lletraferits com Champollion o Tolkien (que en parlaven tretze per barba i encara n'inventaven). El primer encert del documental és que defuig aquesta temptació Guinness. El relat es vehicula a través de l'experiència d'una funcionària de la Comissió Europea que es planteja què ha de fer amb el seu multilingüisme quan queda embarassada. Aquesta dona és Anna Solé, nascuda a Vilafranca del Penedès i resident a Brussel·les. Solé, de pare català i mare aragonesa, es va llicenciar en Empresarials i Humanitats, però dos homes neerlandòfons van pol·linitzar el prefix del seu bilingüisme inicial: Erasme…

Buscant Rodriguez

Imatge
La música pop-rock va plena d’herois i màrtirs, èxits inesperats i fracassos sonats, però aquesta setmana he conegut una de les històries més extraordinàries... Comença a Detroit, el 1968, en el moment dolç del so Motown. Un músic d’origen mexicà, que es fa dir Rodriguez, actua en clubs de segona fila. És tímid, canta i toca la guitarra amb ulleres fosques. Una nit, dos productors que han treballat amb gent com Marvin Gaye o Stevie Wonder el van a veure. Escolten la seva música i, impressionats, li ofereixen un contracte. El 1970 surt el primer disc de Rodriguez, Cold Fact, on hi ha cançons meravelloses com Crucify your mind o Sugar Man. Les lletres fan pensar en Bob Dylan; el to melancòlic retira a Neil Diamond; els arranjaments tenen un aire soul, però hi domina la seva veu única. Ho té tot per triomfar, però, ai las, el disc passa desapercebut. Un any després, un altre productor d’èxit ho torna a provar: s’edita Coming from reality. Ara el seu so és una mica més elèctric, més orque…

Cru, Gra, Put

Imatge
Cru. Potser els lectors habituals d'aquesta columna –des d'aquí m'agradaria saludar tant l'un com l'altra– hauran notat que de tant en tant hi surten referències a una revista digital nord-americana que es diu The Raw Story (un nom que en català seria alguna cosa com ara Al gra). Fundada
el 2004 a Washington, The Raw Story ha aconseguit una mena de quadratura del cercle periodístic, tot cridant l'atenció dels lectors a unes notícies que són del tot fidedignes amb l'esquer d'uns titulars ben sensacionalistes. Gra. Aquí en teniu uns quants exemples recents, d'aquests titulars: “Ashton Kutcher [l'actor que fa el paper del fundador d'Apple en una pel·lícula biogràfica recent] se'n va a l'hospital després d'un intent de seguir la dieta frugívora de Steve Jobs”. O bé: “L'Associació Nacional del Rifle [el lobby proarmes als EUA] sí que va donar el seu suport al control d'armes als anys seixanta, a causa dels Panteres Negres”. O b…

Van sortir sis toros, tots eren dolents

Imatge
Tots els toros de la Monumental seran dolents per a mi si, en aquell temple neoclàssic de la madrilenya Carrera de San Jerónimo amb dos lleons amb l’urpa damunt d’una pilota de voleibol, acaben declarant els toros bé d’interès cultural i es tornen a celebrar a la Catalunya espanyola (la del Sòl de Baix, com si diguéssim).
Que els toros són un bé d’interès cultural és, des del meu punt de vista, una evidència. No cal que hi estiguin d’acord, discrepar combat el colesterol. No els demano que pensin, com jo, que la millor manera de celebrar la independència de Catalunya és que la declarin a mig matí (dos quarts de dotze seria una bona hora) i a la tarda celebrar-ho anant-nos-en a una corrida de José Tomás a la Monumental. Tots sis per a ell sol. Amb la Popular Sansense estripant el pasdoble, com en els bons temps.

Ara com ara, per veure una corrida, els aficionats de la Catalunya espanyola hem d’anar a Ceret, a Saragossa, a Nimes, a València, a Castelló. Mentrestant, escoltem el program…

Fronteres morals

L'atleta sud-africà Oscar Pistorius va néixer sense turmells ni peronés. Als onze mesos li van amputar les dues cames i li van implantar unes pròtesis. Ara és l’home sense cames més ràpid del món. La setmana passada el seu rumb es va tórcer. Va cosir a trets la seva nòvia. Una primera versió dels fets sostenia que havia disparat en defensa pròpia en confondre-la per un lladre, però ja han sortit veus que parlen de desavinences prèvies. L'escabrositat amputativa i la fama mundial de Pistorius han eclipsat un altre crim conjugal relacionat amb un esportista. El mateix dia que a Pretòria sonaven els trets, a Pennsylvania moria l'exjugador de bàsquet Matthew White. A ganivetades. Els fets també es van produir al dormitori conjugal, en una exclusiva vila del comtat de Delaware (Delco) anomenada Nether Providence. White, de 53 anys, va brillar a l'equip universitari de Penn, amb el qual va arribar a la Final Four de 1979, i després jugà a la NBA i a diversos equips de la lli…

L’hora de Jane Gardam

Imatge
A principis dels anys vuitanta, la literatura britànica va viure una fornada de joves autors que van renovar el panorama literari. Noms com Julian Barnes, Martin Amis, Ian McEwan o Kazuo Ishiguro van publicar els seus primers llibres i, alhora, les editorials van prestar més atenció als autors de les antigues colònies, com ara Salman Rusdie, Hanif Kureishi o David Malouf. Gràcies a l’èxit instantani, aviat es van convertir en autors traduïts i aclamats a mig món. Aquest bon moment, però, va tenir un contrapunt negatiu: de sobte, tota una sèrie d’autors de la postguerra, amb una obra sòlida iniciada als anys cinquanta, va quedar en fora de joc.

La majoria eren dones i, tot i mantenir el prestigi literari al Regne Unit, van mig desaparèixer de l’escena internacional. Potser els dos casos més clars són Iris Murdoch i Muriel Spark, però n’hi havia molts més. Darrerament sembla que aquest oblit s’està corregint i algunes editorials han fondejat en aquell bé de déu literari per rescatar obre…

Sant Hilari, sant Hilari!

Tal com va tot, l'únic que restarà incorrupte és el braç de sant Vicent Ferrer. O els braços, perquè algunes relíquies momificades de sants estan repetides, fins al punt que si en reconstruíssim els cossos acabaríem armant monstres de dos caps, tres cors o set dits a cada mà. L'enèsim cas de corrupció ha provocat la detenció de l'alcalde de Sant Hilari Sacalm. L'operació és una derivació de l'anomenat cas Pokémon que instrueix la titular del Jutjat d'Instrucció número 1 de Lugo, Pilar de Lara. Aquest nom de reminiscències japoneses és el que va començar a circular dijous passat, en destapar-se el cas. Pokémon va néixer com a videojoc, però el seu èxit aviat el va transformar en sèrie televisiva i ara és una franquícia coneguda arreu del món. Desconec quin va ser el motiu primer que va portar la policia (o la senyora de Lara) a batejar així una operació contra la corrupció a Galícia, però la seva derivada catalana resulta una mica inconvenient. Dijous l'Agèn…

Què hi ha sota la manta

Imatge
Fa anys aquell gran entrenador i filòsof que és Pacho Maturana va definir el futbol com una manta curta. Si et tapes el cap, deia referint-se a la defensa, els peus quedaran a la intempèrie, i si et tapes els peus (els davanters), llavors és el cap (la porteria) que queda desprotegit. Com sol passar, la imatge futbolística es pot aplicar també a la vida en general: la manta sempre és massa curta i al final per un lloc o altre entra el fred. Potser perquè ara vivim una època de cobertors escassos i fets un parrac, sovint sentim que els sospitosos de corrupció amenacen d’“estirar la manta” i descobrir els culpables grossos.

Aquests dies, per exemple, la nòmina d’estiradors de manta inclou a Diego Torres, l’exsoci d’Undargarín, que deixa intuir que sota la seva manta hi ha la infanta Cristina i la Casa Reial. El metge esportiu Eufemiano Fuentes, imputat a la Operació Puerto, va suggerir amb altres paraules que estiraria la manta: si la jutgessa li demanava noms, ell els hi donaria. El cas

De generacions

Sóc al·lèrgic a la divisió dels escriptors per generacions. Em sembla un recurs paupèrrim de màrqueting intel·lectual. A finals dels 80 hi va haver intents de contraposar els autors que llavors començàvem a publicar amb els que havien emergit en el tardofranquisme. Ells eren la generació dels setanta. Nosaltres, per fortuna, mai no vam tenir nom. En qüestió de generacions literàries el nom fa la cosa. Els intents periòdics d’establir la nòmina d’una generació s’articulen al voltant d’antologies o estudis literaris, però també de la indústria: col·leccions editorials, agències literàries, mitjans de comunicació. Cada generació té el seu crític de capçalera, que n’exerceix de notari, ontòleg i antòleg.  La meva al·lèrgia no m’impedeix admetre que tots som fills d’un temps (i d’un país) o altre i que axò té conseqüències indefugibles sobre les circumstàncies des de les quals escrivim. Dimecres, en dos punts de Barcelona, es van presentar dos llibres que em porten a fer una revisió crítica…

Tabernacle?

A Manlleu trobo ben viva l’expressió “ser un tabernacle”. La primera impressió, ja em perdonaran els manlleuencs, és més aviat tavernària. De fet, alguns dels meus informants per a la secció “Paraules en ruta” del programa Divendres de TV3 ho escriuen amb ve baixa, com taverna. Els diccionaris catalans el recullen amb be alta, però els generals només li atorguen el sentit bíblic. Tabernacle prové de tabernaculum (tenda de campanya) i el seu significat més divulgat és el de la tradició hebrea: “envelat mòbil que els hebreus feren servir de santuari abans de l’erecció del temple de Jerusalem, que contenia les taules de la Llei i l’arca de l’aliança”. Ja ho veuen, pur Spielberg disfressat d’Indiana Jones A la recerca del tabernacle perdut. D’altres accepcions cristianitzades relacionen el mot amb el sagrari de l’altar major i amb el baiard que permet portar els sants en les processons. L’únic diccionari que recull el sentit que trobo viu a Manlleu és l’Alcover-Moll: “ximplet, persona cur…

L'any aspriu

Imatge
Sempre han tingut bec les oques, va venir a dir Josep Antoni Duran i Lleida a El Matí de Catalunya Ràdio. En paraules exactes, que la corrupció és tan antiga com la prostitució. O, això ho dic jo, coml’assassinat, la violació, el saqueig i la tortura, els primers temps amb puntes de sílex. No endevino quin argument aporta l’antiguitat ancestral de la corrupció, que es remonta a la prehistòria, aquella cultura del vas campaniforme tan poc transparent. No hi sé veure el què si no respon a una intenció veladament exculpatòria, com dient: no s’hi amoïnin gaire, sempre han tingut bec les oques, els ànecs i els ornitorincs (els aborígens australians diuen “Sempre han tingut bec els ornitorincs”).

Per uns instants, Duran va fantasiejar amb la idea que algun dia fos imputat, tot i que ens va advertir taxatiu que això no ocorreria mai (ens va deixar més assossegats). Si mai l’imputessin, renunciaria a la seva acta de diputat. Fuentes li va demanar si creia que aquest camí també l’haurien de se…

El Fabra zulú

Phiwayinkosi Mbuyazi és filòsof, economista i enginyer, llicenciat a Oxford. És sud-africà. De la província que ara s’anomena KwaZulu-Natal. Cada diumenge publica uns mots encreuats en zulu al Sunday Times, en l’edició en aquesta llengua africana que surt a Johannesburg des de novembre de 2010. Mbuyazi acaba de publicar AmaYiphendleya IsiQalo Sakho Konke, una novel·la juvenil que capgira l’operació de Harry Potter. Aquí els quatre protagonistes, provinents d’una societat de tradicions més aviat màgiques, entren en una dimensió paral·lela en la qual domina la ciència i la tecnologia aplicada a la vida quotidiana. Tot i que l’actual president sud-africà Jacob Zuma parla habitualment en zulu al Parlament, la producció literària és molt escassa. Tal com passa amb les altres llengües negres de Sud-Àfrica (xosa, tsonga, pedi, ndebele, venda...) en zulu pràcticament només es publiquen llibres infantils. En canvi, deixant de banda l’omnipresent anglès, cada any surten entre cent i dos-cents l…

L’empresari, el fantasma

Imatge
Divendres passat El Periódico va publicar una entrevista molt graciosa amb Sergi Pastor, l’empresari imputat per presumpte tràfic d’influències en l’adjudicació d’estacions d’ITV —el mateix cas que també esquitxa a Oriol Pujol—. Totes les seves respostes anaven encaminades a desvincular a Pujol de la possible trama i alhora alimentaven la sospita d’un complot: segons Pastor, al darrere d’aquest procés hi ha una motivació política per perjudicar al secretari general de CDC, i a ell mateix de retruc.

Una bona part de l’acusació es basa en les gravacions de converses telefòniques que Pastor va mantenir amb altres empresaris, on Pujol apareixia citat sovint com un element clau per a les negociacions. En concret, s’hi referia com a “l’Oriol”, “l’alt comandament polític”, “el nostre líder espiritual” i fins i tot “Zumosol” —referint-se, esclar, al mític cosí forçut que apareixia anys enrere a l’anunci de Zumosol.

El que resulta més fascinant de l’entrevista, però, és quan Sergi Pastor diu qu…

Els Premis Gramsci

Escric aquest rum-rum sense haver vist la cerimònia de lliurament dels premis Grammy. No sé si cap mugró rebel ha contravingut les instruccions precises que la CBS va passar per correu electrònic a tots els participants en la cerimònia. És un text francament exquisit que caldria estudiar a les facultats com una mostra de la censura en els sistemes democràtics a primers de segle XXI. Un prodigi de claredat expositiva que no deixa gaire marge a la interpretació sobre què pot sortir per la tele i què no. Com era d'esperar, parla de glutis i pits femenins adequadament coberts i crida l'atenció sobre els mugrons amb vocació excursionista, però entra en més detalls. No s'oblida de la cobertura de les regateres (superiors i inferiors), ni de la part baixa de les galtes del cul, allà on el gluti fa un estimball per reunir-se amb la cuixa. Titlla de problemàtics els tirants i també els sacsons que es puguin formar a la part inferior d'un pit pel rebot del greix mamari amb la po…

Artistes, Maquetes, Llibres

Imatge
Artistes. L'altre dia em vaig trobar un amic nord-americà, Mike McCready (l'inventor del rellotge català i el primer cantautor anglosaxó que ha tret un CD en llengua catalana). Fa uns cinc anys va fundar Musicxray.com, la primera plataforma global que facilita contactes directes entre la indústria musical i els mateixos músics. Com funciona? Posem per cas que fa falta una cançó per a una sèrie de televisió (o el que sigui): al web, els responsables en qüestió pengen una descripció del tipus de música desitjat; els músics que vulguin hi envien les seves propostes; els de Musicxray les analitzen per veure si tenen les característiques necessàries i tot seguit les envien als sol·licitants. Així mateix, uns músics ben desconeguts poden tenir unes oportunitats abans inimaginables. Maquetes. Musicxray ja és una eina imprescindible en el sector, perquè ara qualsevol músic de qualsevol lloc pot crear maquetes de qualitat –amb el programari adequat– amb el resultat que hi ha una oferta…

Cinema emmudit

La mateixa setmana que una pel·li muda guanya el Gaudí a la millor obra en llengua catalana m'assabento del tancament imminent dels estudis de doblatge Sonoblok. Des de 1969 uns tres mil films i més de deu mil episodis televisius han trobat la veu a Sonoblok, doblades al castellà o al català, o sonoritzades. La premsa cultural que ha omplert pàginesamb el tancament de les llibreries Catalònia, Robafaves o Proa no diu ni piu de Sonoblok. Què ho fa? Una indiferència relacionada amb els fantasmes que enterboleixen la percepció de la cultura. El 1987, quan Joan Manuel Serrat va treure la cançó “Los fantasmas del Roxy”, jo traduïa sèries per a Sonoblok. Llavors els estudis eren al número 84 del carrer Roger de Flor. L'èxit de TV3 afegia un punt de velocitat al moviment uniformement accelerat per la pastanaga olímpica. Els fantasmes de la cançó de Serrat allà eren d'una altra mena. Abans que el 1977 Sonoblok s'hi instal·lés, l'edifici havia estat convent i fàbrica de ge…

L'apoteosi segons Espriu

L'any Espriu acaba d'engegar en un context apoteòsic: recessió econòmica d'abast europeu, crisi institucional espanyola generalitzada a tots els nivells jeràrquics, acusacions fundades de corrupció pertot, replantejament de les relacions Catalunya-Espanya. Apoteòsic. O encara diria més: apoteòtic. Hi ha paraules associades a determinades circumstàncies. La documentada biografia Espriu, transparent que Agustí Pons acaba de publicar a Proa recupera la història espriuana d'aquest adjectiu ignot, sinònim poc usat d'apoteòsic, un d'aquells termes que dormen al rebost del diccionari. El 27 d'abril de 1947, arran de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat per les autoritats franquistes, el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga va recuperar-lo per titular “Entrada triunfal del cardenal Legado en Barcelona. El homenaje que le tributó la ciudad fue apoteótico”. Els afectes al Règim devien trobar que amb apoteòsic feien curt i els devia plaure dring…

La doble vida de Josep Cots

Imatge
Cada dia, quan es lleva, en Josep Cots pot triar entre anar a la seva llibreria del carrer Cardenal Casañas o enfilar cap al despatx de l'editorial que té al carrer Trafalgar. Perquè Josep Cots és el llibreter de la Documenta, però també és editor de 1984. Si va a l'editorial es posa la corbata. Si va a la llibreria, es corda un llacet al coll. Comparteixen el mateix nom i un munt d'afinitats que hem descobert tot dinant amb ells en un restaurant del Raval.
Per llegir l'article sencer, fes clic aquí.

En aquests moments tan presumptes

Imatge
Durant els meus anys escolars vaig ser en tot moment un presumpte culpable. Comptava amb una trajectòria dilatada i molt rica com a castigat, es pot dir que m’havia convertit en carn de passadís. A la primera escola que vaig anar, Elaia, als castigats ens desterraven a un banc de fusta clara de l’entrada i se’ns hi exhibia en vergonya pública. Als Jesuïtes de Casp el càstig anava acompanyat del conreu del sentiment de culpa, subtil i llefiscós. En aquells anys mai cap professor no em va aplicar la presumpció d’innocència, mai cap director no va defensar el meu honor. Tampoc no em feia il·lusions. Sempre vaig tenir una consciència precisa dels meus delictes i no disposava del cinisme elaborat ni dels dots actorals dels polítics, que es mereixerien el Premi Butaca.
Quanta raó tenia Salvador Cardús, a la tertúlia de El matí de Catalunya Ràdio, en apuntar que als mitjans no s’aborden bé els casos de polítics imputats per corrupció. Per una banda topem amb la presumpció d’innocència, sempre…

Parris

Imatge