Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2012

Dos malentesos

Imatge
Avergonyit, els presento disculpes sinceres. El meu article anterior, El tsunami més gran, es basava en un supòsit erroni: el nom del personatge de The Impossible interpretat per Naomi Watts és Maria i no Muriel, com vaig escriure, perquè així ho vaig malentendre durant la projecció de la pel·lícula. Potser la inhalació intensa de l’oli fregit de les crispetes que dominava la sala em va trastocar els sentits. Fos el que fos, els demano que m’excusin, sobretot aquell lector de l’Ara tan simpàtic que em va parar en ple carrer Aribau per felicitar-me pels articles. Ell s’ho mereix tot.

A Versió RAC1, Quim Monzó hi executa cada quinze dies, en dimarts alterns, la secció Anàlisi de text en què comenta declaraciones d’homes més o menys públics. L’altra setmana va disertar sobre unes declaracions de Pere Navarro, primer secretari del PSC i alcalde de Terrassa, que durant la concessió del Premi Planeta va declarar: “El últim llibre que m’he llegit, m’estic llegint, vaja, és el Jo confesso del …

Xapar o no xapar

Xapar és un verb conflictiu, que indueix a equívocs i rectificacions, com la dels col·leccionistes de plaques de cava (que encara tenen webs com xapes.net ). En català xapar vol dir esberlar. Per exemple, xapem els ametllons per poder-ne treure les ametlles. Ara bé, en el seu sentit més habitual, una xapa és una planxa, una làmina prima, amb la qual es pot folrar una superfície i una xaperia (o xapada) és un ornament fet amb xapes. Molts parlants, influïts pel castellà, diuen que xapen quan tanquen un establiment i en realitat no tenen cap intenció de folrar-lo amb xapes. Els diccionaris també recullen un ús argòtic segons el qual una xapa és un servei sexual, concretament un coit homosexual. Tot i això, els lexicògrafs encara no han fixat la denominació del professional que es dedica a fer xapes (xaper? xapista?). En canvi, el terme castellà chapista sovint s'imposa per designar, també en català, el mecànic planxista que ens repara els bonys que infligim a la planxa del cotxe. 
Jo…

Mozart Lopes, alcalde

Imatge
Ahir diumenge es va celebrar al Brasil la segona volta de les eleccions municipals. Entre alcaldes i regidors s’han escollitprop de 450 mil persones que representaran als ciutadans. Com a tot arreu, aquest procés demana una campanya electoral per seduir els votants, però al Brasil els candidats menys coneguts se serveixen d’un altre element de promoció: el nom. La llei electoral permet que el candidat faci servir un sobrenom, un malnom, i sobretot en poblacions petites sovintegen les apostes pel nom famós. A vegades l’excusa és la (relativa) semblança física, com passa amb una Ladi Gaga que es presentava a Santo André, oamb els 16 Obama que hi havia repartits pel Brasil, tots negres i amb un tallat de cabells semblant al del Barack Obama original. En d’altres casos el nom obeeix a alguna afició o fins i tot obsessió, com és el cas d’Elvis Nao Morreu, Joao do Ford Ka, Thiago Batman o el Pelé da Ilha.

Al Brasil aquesta mena de jocs resulten menys estrambòtics perquè els noms de bateig ja…

Àzuab a Acrollam

El 5 de novembre està previst el tancament de l'Espai Mallorca, la llibreria-bar que és el punt de referència a Barcelona de la cultura balear. Es constata la desídia de les actuals institucions públiques de les Illes Balears per tot allò que tingui a veure amb “la llengua cooficial que no és el castellà”. Amb aquesta perífrasi recargolada per no haver de pronunciar les tres síl·labes maleïdes de ca-ta-là, Bauzà i el seu govern faesista s'ha fet mereixedor de passar al Llibre Guinness dels circumloquis, al costat d'aquella altra prova perifràstica de faesisme: “las lenguas aragonesas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental”. L'assemblea de @critsirenou planeja tirar endavant un projecte autogestionat de l'Espai Mallorca. Tant de bo ho aconsegueixin. A primers de setembre em van proposar un parell de conferències (en el sentit no balear del terme parell
, és a dir, 2) sobre mossèn Alcover a Palma per obrir unes jornades acadèmiques que es fan a la …

Tres minuts d'optimisme

Imatge
Dimarts passat, al Festival de Cinema de Sao Paulo, al Brasil, van dedicar una sessió als curtmetratges documentals. Totes les pel·lícules tenien la mateixa durada —tres minuts— i s’havien realitzat gràcies al projecte Focus Forward. Vet aquí un bon exemple de mecenatge: cada any, la multinacional General Electric convoca un concurs per a històries i ajuda a finançar-les. L’única condició és que la pel·lícula expliqui alguna idea innovadora, “que reformulin el món”. Primer ensenyen els curtmetratges en diversos festivals de cine i després els pengen a la pàgina web: focusforwardfilms.com.

Dels 17 curts que van passar a Sao Paulo, no n’hi havia cap que fos avorrit, previsible o innecessari. Alguns es limitaven a descriure un projecte social, sense gaire lluïment estètic, però també n’hi havia que exploraven un estil més d’autor. És el cas de Panmela Castro, de la brasilera Heloísa Passos, sobre una artista grafitera de Rio de Janeiro que amb els seus dibuixos ajuda a conscienciar les do…

Galamons?

A Vilassar (de Dalt) trobo que anomenen galamons els capgrossos. El terme galamó designa el sotabarba (prominent) i els diccionaris també acullen usos balears relacionats amb una malaltia de les ovelles que els provoca inflor a la part anterior del coll. De fet, l’Alcover-Moll recull el terme galamona a Eivissa i el defineix com un goll, un tumor que es forma a la part anterior del coll humà. Té una certa lògica, doncs, que els vilassarencs usin aquest mot per referir-se a una criatura tan elàstica com la larva aquàtica que la majoria de parlants anomenen capgròs. Però galamons no n’és pas l’única variant. Els capgrossos canvien molt sovint de nom. A La Bisbal d’Empordà els anomenen papibous, a Banyoles greixandos, a Cassà de la Selva carbassudes, a Amposta samarucs, a La Cellera de Ter calabutins i a La Seu d’Urgell, entre moltes altres localitats, culleretes. Quan totes aquestes criatures es fan grans esdevenen aquesta mena d’animals que anomenem vulgarment granotes i gripaus. I la …

El tsunami més gran

Imatge
No gaires pel·lícules sorgeixen d’un programa de ràdio, com és el cas de The Impossible. El 2007, a La ventana, Gemma Nierga va entrevistar la madrilenya María Belón, una supervivent del tsunami, i la va sentir una (molt commoguda) productora de cinema. A partir d’aquí va néixer The Impossible, escrita per Sergio Sánchez i dirgida per Juan Antonio Bayona.

Vaig anar a veure Lo imposible subtitulada a l’espanyol en un cine de Barcelona. A la pel·lícula la família original (que és catalana, formada per María Belón, el seu marit i els seus fills) l’han convertit en una família nord-americana o anglesa, no em va quedar clar. En tot cas, en una família angloparlant.

A mitja pel·lícula em vaig adonar d’un detall que em va deixar blau: en els subtítols en espanyol, la protagonista, interpretada per Naomi Watts, es diu María i quan la ingressen a l’hospital li escriuen el nom en un braç: Muriel. En un primer moment vaig pensar que a l’hospital s’havien equivocat i que això comportaria una confus…

Ràbia, Dissonància, Confusió

Ràbia. Fa un parell de mesos, un amic meu escocès que viu al Vallès va anar a Valladolid per raons de feina. Un cop enllestits els negocis, ell i els seus clients castellans van anar a fer unes copes i el rotllo, m'assegura l'amic, era decididament bo; fins que un col·lega d'aquests va entrar al bar i, un cop assabentat que l'amic provenia de Catalunya, li va preguntar, sense més ni més, si era independentista. Abordat així, l'amic va dir que sí. A l'acte, el nouvingut es va posar a amenaçar-lo físicament. Els col·legues van provar d'apaivagar l'agressor, però tampoc no van demostrar cap mena de simpatia per les opinions de l'amic, que va plegar al cap d'una estona ja que se li havia negat, espontàniament, el dret de rèplica. Dissonància. L'episodi serveix com a exemple a escala petita de l'actitud actual envers el tema català demostrada pels poders castellanocèntrics, siguin temporals o espirituals. Hi ha hagut de tot, des d'avisos…

Limito, l'imites, l'imita, limitem

Topo amb l'Albert Casals a l'andana del metro, a la Sagrera. Surt de l'ascensor amb la seva cadira de rodes tot terreny, els cabells blavosos i aquella mirada abassegadora que et travessa com un làser. Acaba d'arribar de Veneçuela (“hi havia un caos tan gran a l'aeroport de Caracas que ens vam colar en un avió”, m'assegura), d'un altre dels seus viatges a (presumpte) cost zero que l'han popularitzat en reportatges i llibres. Planeja quedar-se uns mesos per aquí, entre altres coses perquè el febrer s'estrena una pel·lícula que explica la seva història, i després se’n vol anar a l'Índia amb autocaravana sense mapa de carreteres. La seva alegria insolent desarma el més blindat dels escèptics. L'Albert, d'esperit llibertari, sap que la seva feblesa el fa invulnerable. Em demana si conec un carrer subterrani abandonat que li han dit que hi ha sota la plaça de Catalunya. Li parlo de l'Avinguda de la Llum i un home que seu al costat nostre …

La doctrina Sánchez-Poh

Dels quatre ninots acolorits coneguts amb el simpàtic nom de Teletubbies, el que va de roig és la Poh. Alícia Sánchez-Camacho n'és una veritable èmula. No pas pel color roig de la disfressa apelfada, sinó pel nom. En aquests últims dies la política blanenca ha sofisticat el discurs de la por a la independència tot il·luminant la població catalana amb detalls que, si no fos per la seva perspicàcia, ens passarien desapercebuts. Més enllà de la sonsònia sobre l'expulsió múltiple de Catalunya (de la Unió Europea, l'euro i la LFP), Alícia Sánchez-Poh ens ha informat que també quedarien anul·lades les pensions de jubilació i els títols expedits per les universitats catalanes. El primer anunci el va dirigir a un grup de jubilats en una residència. El segon, curiosament, l'adreçà a la població sense formació universitària. Semblen els primers elements d'una llarga llista de catàstrofes que la política popular anirà enumerant durant la campanya. No cal ser tan perspicaç com…

L’èxit del Bicing

Imatge
Això del Bicing cada cop fa més pena. Agafes una bicicleta, pedales una estona per Barcelona i aquell so de carraca és la prova que el servei ha iniciat un procés de degradació imparable. Un dia d’aquests algú dirà aquella frase tan bonica —“és que ha mort d’èxit”— i segurament tindrà raó. L’últim indici d’aquesta decadència el va protagonitzar dies enrere Eduard Freixedes, regidor de Mobilitat, quan va fer una recomanació als hipotètics usuaris del servei: “Si la bicicleta és el mitjà que fas servir per moure’t habitualment per la ciutat, ja és hora que te’n compris una”. La frase transparenta molt bé l’enuig i la desgana que provoca en l’ajuntament convergent aquesta herència de l’època socialista. També mostra un desconeixement notable de la situació: hi ha molts usuaris que es van passar al Bicing tips de veure com els roben, un cop i un altre, la bicicleta que s’han comprat, perquè resulta que a Barcelona els lladres actuen amb un desfici de neorealisme italià.

Qui conegui alguna …

Avinguda Brasil

Imatge
Potser us sonarà antiquat, però aquests dies mig Brasil està pendent del televisor. Divendres a la nit es va acabar una de les telenovel·les amb més èxit dels últims anys, Avenida Brasil. Alguns capítols finals han arribat a tenir un 68 per cent del share. Als diaris importants, els articulistes més tibats han analitzat les desventures del triangle entre Carminha, Max, Nina i el Tufão i, durant la campanya d’eleccions als ajuntaments, no hi havia míting en què els candidats no fessin alguna gracieta referida a la sèrie. La trama d’enveges, traïcions, secrets i amors furtius no és gaire original, si no fos perquè un dels protagonistes és un futbolista retirat, d’uns 40 anys, que va arribar a jugar a la lliga francesa i va fer uns quants calés. M’expliquen que aquesta món de luxe i buidor també va donar alguna trama secundària interessant, com la del jugador gai amb una mare evangèlica que havia sigut actriu porno, però para de comptar.

Durant uns quants dies em vaig apuntar a mirar Aven…

L'agulla daurada

Coincideixen aquesta setmana tres notícies sobre el mercat de l'art. D'entrada, el novel·lesc robatori d'obres valorades en milions d'euros. Han volatdel Museu Kunsthal, a Rotterdam, obres de Picasso, Matisse, Monet, Gauguin i Lucian Freud. Molts analistes coincideixen amb el titular que el dimecres obria la informació signada aquí per Maricel Chavarría i Teresa Sesé: “I si el lladre fos un col·leccionista?” Les obres són tan conegudes que deixen rastre, de manera que la hipòtesi més plausible és que es tracti d'un robatori per encàrrec d'algú molt ric que cobeja gaudir-les en exclusiva. Un segrestador d'art. El galerista xinès Gao Ping, detingut a Madrid el mateix dimecres, és un home molt ric. Tant que va pagar Telefònica, segons llegeixo a El País , per tenir un número de mòbil especial: el 618888888. El 8 és un bon númeroentre xinesos, ja que en cantonès es pronuncia fa i la paraula fa també es pot traduir com enriquiment o fortuna. No de bades els Jocs…

El paper del negociador

Els números són la pura imatge de l'objectivitat. Exigim xifres amb la vana esperança que ens permetin fonamentar una postura. Previsions econòmiques, enquestes, referèndums... Els processos electorals gallec, basc i català culminaran amb uns números que seran interpretats d'una manera detinguda (esperem que no pas en el sentit policial del terme). També la petició del rescat per part del govern de Madrid, amb la subsegüent pèrdua de sobirania, és una qüestió de números. El ball de xifres que ens plourà en els propers mesos serà antològic. Xifres pètries llançades sense amagar la mà amb l'objectiu d'infondre objectivitat a les opinions subjectives dels favorables i dels contraris a la independència: de Catalunya (vers l'Estat) o d'Espanya (vers la troica europea). Xifres per carregar-se de raons abans de seure a negociar. 
Un dels llibres de capçalera dels propers mesos hauria de ser un extraordinari assaig de Marcus du Sautoy que El Acantilado ha adaptat al cas…

Epopeia a Girona

Mentre per aquí proscrivim la sang de pà sucat amb oli que el bèstia de Jair Domínguez (l'Empordà) va vessar fent de franctirador al Bestiari del Canal 33, els nord-americans situen al cor del Gironès una història veritablement sanguinària. L'informe de la USADA que pot desposseir el ciclista Lance Armstrong (Texas) de tot el seu palmarés corona Girona com el centre mundial de la sang enriquida. Armstrong vivia a Niça fins que el 2001 es va instal·lar a Girona. Hi va trobar qualitat de vida, proximitat geogràfica als escenaris pirinencs del Tour i, sobretot, una justícia més relaxada que la francesa, molt activa en la lluita antidopatge després de l'escàndol del Festina en 1998. La seva influència va actuar d'imant per als components dels mítics equips US Postal i Discovery. Els mateixos homes que ara han revelat la conxorxa colossal que els va permetre dopar-se i amagar la sang durant tants anys. El seu lloctinent George Hincapie (Nova York) té casa a Sant Julià de R…

Delictes amb faltes

Fa cinc setmanes vaig rebre una desesperada petició de diners de l'escriptorRobert Coover. En teoria acabava de patir un robatori en un hotel de Màlaga i necessitava diners per poder tornar als Estats Units (I am contacting you to ask for a short loan which I will refund immediately I get my family back home safely). Era un hoax . Un missatge falsificat per uns pirates russos que havien rebentat el seu compte de Yahoo i havien empastifat lallista d'adreces amb aquella petició. El mateix Coover, en advertir la infamant suplantació, va escriure'ns un correu explicatiu 48 hores després. El més remarcable del cas és que la prosa del fals correu era impecable. Comparada amb la del veritable, feia dubtar i tot, sobretot perquè Coover és un mestre de la metaliteratura. Vaig fer un estudi acurat dels dos textos i vaig arribar a la conclusió que els aspirants (russos) a estafador s'havien apuntat a cursos d'escriptura creativa abans de llançar-se a la pràctica delictiva. E…

Llum de la meva vida

Imatge
Ja ho he escrit més d’una vegada i ho he repetit en alguns debats i també a casa meva tot sol: em desagrada el xantatge cultural, la indignació crispada tan corrent, amb un cert risc de feridura, dels creadors i de les empreses culturals perquè no reben els diners públics que exigeixen amb l’argument, vociferat a tort i a dret, que ells són cultura. És com si un metge amb consulta privada exigís part dels pressupostos públics perquè ell, segons assegura a tothom que l’escolta, és sanitat. Quines obres culturals són mereixedores d’obtenir protecció pública, no és raonable que ho pretenguin decidir els seus autors o empresaris. A aquest efecte es manifesten, s’encadenen, es despullen o toquen la pandereta amb gran afició.

A El matí de Catalunya Ràdio, el director general del Palau de la Música, Joan Oller, advertia: “Estem menystenint la importància de la cultura en la gent. Per moltíssima gent, la cultura és una part essencial del seu relat de vida, del seu sentit de vida, sigui el teat…

Una cadena de records

Imatge
A vegades la memòria crea unes cadenes de vivències, lectures i records que són imprevisibles. Les mires de prop i t’adones que allò que les enllaça és només una anècdota, un objecte trivial o un estat d’ànim de segona mà, usurpat a algú altre, però aquest lligam tan prim és precisament allò que les fa sobreviure. Vet aquí un exemple. A principis d’estiu vaig anar a veure una exposició al Caixafòrum de Barcelona, Torres i gratacels. De Babel a Dubai. La mostra era molt entretinguda i ben documentada i, enmig de les maquetes, quadres i fotos dels edificis més alts del món, vaig fixar-me en un dels gratacels que més m’agrada: el Chrysler Building de Nova York. Potser no és tan alt ni mític com l’Empire State, ni tan bonic com el Flatiron, però trobo que dóna al skyline de Manhattan un toc de distinció art deco, com una agulla de corbata que aconsegueix brillar fins i tot els dies més ennuvolats.

Quan penso en l’edifici Chrysler, em ve al cap un dels capítols que integren el llibre Els em…

Abans, Després, Durant

Imatge
Abans.  Com tothom que va néixer a Anglaterra just abans o just després de l'any 1960, vaig créixer amb els programes televisius i radiofònics de Jimmy Savile. Discjòquei i presentador, Savile era un personatge volgudament excèntric que portava bijuteria cara i els cabells tenyits de ros platí i que solia fer ganyotes grouchomarxistes cada cop que se li acostaven les càmeres. A més de ser el presentador del programa musical més vist del país (Top of the Pops) també organitzava tota mena d'activitats benèfiques per a un hospital especialitzat en el tractament de l'espina bífida. Era un dels famosos més populars de l'època, admirat i respectat per bona part del país. Durant. Anys després, vaig veure una entrevista que Louis Theroux (el fill del novel·lista Paul Theroux) va fer a Savile quan aquest ja era un home gran (va morir l'any passat a l'edat de 84 anys). Pel que es veia, el sant estrafolari de la meva infància era, en realitat, un home força estrany: mai …

Per banderes que no quedin

Imatge
Les banderes són perilloses. Que ho preguntin, si no, a l’individu que divendres passat, durant l’acte dels nacionalistes espanyols a la plaça de Catalunya, va pujar a l’escenari per cremar una estelada. Tot i la salutació nazi, tot i la clenxa indòmita i la caçadora de pell, un centenar de manifestants espanyolistes (en realitat eren set o vuit) el van confondre amb un independentista i el volien fer canviar d’opinió a cops de puny. Al final la sang no va arribar a les Rambles i tot va acabar com en una comèdia d’Alfonso Paso, amb uns quants homes donant-se copets a l’espatlla.

A més de perilloses, les banderes surten cares. El mateix divendres tenia lloc a Madrid la Fiesta Nacional, aquella en què els alts càrrecs treuen a passejar les medalles i condecoracions, i les forces armades desfilen per homenatjar la bandera. Aquest any s’havia reduït el pressupost, però tot i així la broma va costar 900 mil euros. Si hi afegim els 200 mil euros del Día de las Fuerzas Armadas, que és una men…

Apostar per la literatura

Imatge
Cada any a l’octubre, quan s’acosta el lliurament del premi Nobel de literatura, dedico una estona a seguir per internet quins autors estan més ben situats a les cases d’apostes britàniques. És molt distret i, a més, l’alineació de tots aquells noms —com si fossin cavalls pura sang a la línia de sortida— et permet treure algunes conclusions de com funciona l’hipòdrom literari. Aquest any el nom dn millor posició era el japonès Haruki Murakami, que és un autor que sap compaginar la popularitat amb les pretensions d’autor de culte, però no va guanyar (el primer gairebé no guanya mai). La llista també permet comprovar que cada cop és més estrany que el Nobel no vagi als Estats Units. L’últim premi se’l va endur Toni Morrison, el 1993, i des d’aleshores Cormac McCarthy, E.L. Doctorow i Philip Roth esperen torn. Esclar que el dia que guanyi un d’ells, els altres ja poden dir-hi adéu definitivament. Un altre detall de la llista és que sempre es repeteixen els eterns candidats. S’hauria de f…

Acorar?

Si avui us voleu desempallegar d’aquesta salmòdia enganxifosa de la hispanitat aneu al teatre. A La Seca-Espai Brossa, concretament. Correu-hi a veure i escoltar Acorar del manacorí Toni Gomila, un espectacular monòleg bastit al voltant de la mallorquinitat que us farà riure i pensar fins a la commoció. Xalareu escoltant la lletra i la música de la rica parla mallorquina amb un fil conductor tan tel·lúric com la matança del porc. Acorar, de fet, és el verb que descriu la mort de la bèstia “traspassant-li el cor” amb una bona fitorada abans de capolar la carn i penjar les sobrassades al secador de les golfes, a la perxada. Gomila va escriure la peça i l’interpreta en estat de gràcia, reproduint la parla de padrines i acoradors al servei de reflexions d’abast universal. La llengua, sa llengo, hi és omnipresent, entre noltros i nosaltres. Fins i tot reparteix un interessant glosari amb el programa de mà. De totes les paraules que surten a l’obra n’hi ha dues que sobresurten. Acorar, escl…

Públic familiar

L'anomenat públic familiar tenia mala premsafins fa quatre dies. De jove, hauria escopit sobre la closca dels cretins que el reivindicaven per al consum cultural. A mí, això de barrejar família i cultura em resultava dissonant, potser perquè en la meva adolescència sempre vaig viure la família com un peatge social i no pas com un espai de transmissió cultural. Vaig començar a autodeterminar-me'n als catorze anys, amb una fugida avortada per la força, vaig conviure-hi molt de temps com un estat associat i no vaig parar quiet fins que vaig aconseguir independitzar-me'n. Dècades després, encara em crida l'atenció sentir parlar de públic familiar en àmbits culturals generalistes. L'any 2007, assegut entre els implicats en la temporada teatral del TNC en qualitat de traductor de l'Arcàdia de Tom Stoppard que hi va muntar Ramon Simó, seguia amb interès el discurs de Sergi Belbel i em va sobtar que apel·lés al públic familiar. És el que tenen els prejudicis associats …

Vàter, cel i ona

Vaig aficionar-me als tallats als catorze anys per timidesa. Quan anava pel món i tenia ganes d'anar al lavabo entrava en un bar i demanava un tallat. Encara ho faig, ara que l'edat convida més a tenir consciència prostàtica. Mai no gosaria entrar en un bar i demanar pels serveis a la brava sense abans haver demanat el tallat. Cervesa no, perquè em sembla una contradicció buidar la bufeta i tornar-la a omplir de líquids diürètics. Ni refrescos. Ni aigua, que és per a la set. En canvi, el tallat es pren de pressa (sempre que no te'l clavin bullent), té un bon preu i no omple gaire (sempre que no siguis en un Starbucks i et plantifiquin una oferta de cafès que requereix un curset). Potser algun dia hauré de demanar-lo descafeïnat o amb sacarina, però no crec pas que renuncïi al tallat ni tampoc em sembla gens bé que els bars hagin d'oferir els seus lavabos de franc. La condició humana es revela amb tota la seva cruesa en els moments de màxima intimitat, i no és fàcil man…

La Riota d'Or

Aquesta tardor serà la de la “Troica Galeuska”, amb campanyes electorals ja en marxa a Galícia i Euskadi, les eleccions catalanes més trascendents de la història i l'amenaça del rescat d'Espanya per part de la troica europea. Aital panorama garanteix una notable presència de disbarats a l'opinió publicada. Si Messi i Cristiano s'entesten a clonar la Pilota d'Or ens podríem plantejar la creació d'un premi Riota d'Or a la idea més extravagant sobre la sobirania. Ho patrocinaria la marca de conyac Soberano, ara que totes aquelles famoses “coses que importen a la gent” tenen el rerefons de la sobirania (amb la troica europea per dalt i la troica ibèrica per sota). L'elecció seria difícil, perquè de la Diada ençà han plogut les candidatures. Vegem-ne cinc: a) Fernández Vega declarant que Catalunya hauria de retornar cent cinquanta mil extremenys; b) Vidal-Quadras assenyalant que caldria enviar un general de la guàrdia civil a Catalunya i, sobretot, adduint d…

Dutch Uncle

Imatge